Això son les festes de Nadal, moltes estones al costat de lla familia, parella, fills, nets, tots al voltant d´una taula, fent cagar el tió, bellugant les figuretes del pesebre, o encenent i apagant les llums de l´arbre de Nadal.
També es agradable, sortir a donar una volta per els carrers de Barcelona, poder gaudir dels enllumenats de Nadal i aprofitar la sortida per fer una ullada als aparadors de botigues i magatzems.Tampoc es pot passar per alt que en el curs d´aquestes festes, les empreses de teatre i cinema, aprofiten per presentar al public una bona oferta dins del mon de l´espectacle.
De totes aquestes activitats, algunes d´elles entranyables, pel fet de poder-les viure al costat dels teus amb bona salut i armonia, n´hi ha dues, que en la mesura que et vas fent gran, penso cal administrar amb molta atenció. Dins de la vigilia de Nadal, lo que s´anomena la "Nit Bona", acostumem a casa a fer un bon sopar, i seguidament després de l´apat, ens traslladem a una Esglesia propera per assistir a la Missa del Gall, es acosellable ser molt curós a l´hora d´escollir l´Esglesia on has d´anar, perqué després d´un bon sopar, si els cel.lebrants de la Missa, no donen al moment, el caliu, la força i la vibració religiosa pertinents, en un dia i hora con aquesta, hi ha molte gent, que sense voler-ho, fa una bona dormideta.
A mi personalment m´agrada veure les Esglesies, plenes de gom a gom, com en els vells temps, al voltant de l´altar, si hi poden ser quatre concel.lebrants millor que no pas dos, i si tots els assistents, mitjançant els seus cants i oracions son part activa de la celebració, el sopar es paeix millor i dificilment caus en el perill de la son.
El dia de Nadal per la nit, també i de sempre tenim la costum d´anar a veure una funció de teatre, es important encertar, a l´hota d´escollir, la funció el teatre i els interprets, si no es aixís, et pot passar el que deiem abans, la carn d´olla i el pollastre farcit poden fer el seu efecte, i un cop assegut a la butaca, sense voler-ho, sentir-te traslladatr al mon dels somnis.
Aquest any no saltres ens varem decidir, per un musical català, el "Cop de Rock" i els puc assegurar que no ens varem adormir, varen ser tres hores d´espectacle, inolvidables, un gran musical que em reafirma amb lo que ja he esmentat en altres ocasions, a través dels meus articles, enb el present moment a Catalunya hi ha molts aspectes de la vida, que no funcionen com ho haurien de fer, però n´hi ha d´altres que estan vivint el seu millor moment, i el teatre amb totes les seves varietats es un d´aquests.
Al acabar la funció, el Sr. Bozzo a través dels serveis de megafonia, ens va demanar als assistents, que a través de les xarxes, recomenessim a tots els coneguts anar al Teatre Victoria a disfrutar del "Cop de Rock", aixís ho estic fent a través d´aquest article, i no només per seguir les instruccions del Sr. Bozzo, que tot sigui dit quan parla de teatre, mereix ser escoltat, sinó per el simple fet, de que gaudiran d´un gran espectacle de teatre musical, i a mes a mes en català.
Companyies, productors,realitzadors, directors, interprets en general, en nom de tots els bon aficionats al teatre, una vegada mes, moltes gràcies.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 30 de diciembre de 2011
martes, 20 de diciembre de 2011
SANITAT GRATUITA?
En primer lloc, cal esmentar que de sanitat gratuita no n´hi ha cap, una, la pública, la paguem en el moment de fer la declaració de renda a través dels nostres impostos, i l´altre, la privada, es retribuida en el precís moment en el que es atés a través del Banc o Caixa on tenim el compte o la llibreta, el rebut que ens arriba trimestralment.
El que cal es que l´una i l´altre, donguin una bona resposta al ciutadá que requereix dels seus serveis, garantint l ´eficiència i professionalitat del seu personal sanitari i posant en coneixement del usuari, d´una manera clara i diàfana, quins son els serveis que garanteix i els que no pot oferir, de manera que el contractant en el moment de l´afiliació conegui quins son els seus drets, pogui comparar els serveis amb els de altres entitats i a partir d´aquí decidir l´entitat privada que li convé o com passa en molts casos, oblidar-se de la sanitat privada i refiar-se de la pública.
Quan jo vaig neixer i d´això ja fa seixanta vuit anys, el meu para en cel sigui, va fer tres coses, inscriurem en el Registre Civil, fer-me soci del Barça, i donar-me d´alta a la mateixa entitat sanitaria on ell mateix sempre habia estat afiliat.
Ja era casat amb tres fills i proper a complir els cinquanta, quan trtovant-me en els meus tallers de Sabadell, vareig patir un inesperat atac de ronyó, devant l´urgència vareig demanar als meus companys de treball, que em portessin a la clínica que a Sabadell te la mutua on jo estaba afiliat, era la ptimerra vegada en tota la meva vida que requeria dels seus serveis.
Després d´una primera visita, i de fer-me una radiografia, em varen assebentar de que efectivament, havien detectat la presència d´un calcul renal de considerable tamany, tan considerable, que no era pas previsible que el pogués evacuar per mi mateix, era un calcul que neçessitava ser trencat per ones de xoc, i aquest era un tractament que l´entitat en questió no me´l podia oferir, a l´efecte i mot atentament em varen aconsellar que requerís els serveis del Institut Català de la Salut on si, disposaven dels mitjans adequats per poder atendrem.
Vareig fer cas de la recomenació, ambulatori, especialista, i abans d´un mes el meu calculo renal ja havia passat a millor vida, arribat a aquest punt i tot i agraint els serveis prestats en el curs dels meus ja c asi cinquanta anys d´afiliació, em vaig donar de baixa com a soci de l´entitat, avui en dia i per el moment,perqué ja veurem com acabará tot aquest procés que estem vivint, soc d´aquells ciutadans que es refia de la Sanitat Pública.
El que cal comprendre es que el Institut Català de la Salut, es un monstre d´enormes dimensions tan enormes,que dificilment es velluga al primer crit, has de montar-te sobre el seu llom i aixís esperar que et doni dia i hora de visita, las que ell et pogui donar, no las que a tu et convinguin, i per segons quins tractaments acostumar-te a guardar el degut torn, que mes tard o mes aviat sempre arriba.
Els profesionals en actiu, amb una agenda molt complicada, comprenc perfectament que s´adressin a una entitat privada, on els visitaran el dia i l´hora que a ells els convingui, però les persones que per la nostre edat ja no tenim gaires compromisos ni obligacions, ens podem permetre no tenir pressa per res, i paciència per tot.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
El que cal es que l´una i l´altre, donguin una bona resposta al ciutadá que requereix dels seus serveis, garantint l ´eficiència i professionalitat del seu personal sanitari i posant en coneixement del usuari, d´una manera clara i diàfana, quins son els serveis que garanteix i els que no pot oferir, de manera que el contractant en el moment de l´afiliació conegui quins son els seus drets, pogui comparar els serveis amb els de altres entitats i a partir d´aquí decidir l´entitat privada que li convé o com passa en molts casos, oblidar-se de la sanitat privada i refiar-se de la pública.
Quan jo vaig neixer i d´això ja fa seixanta vuit anys, el meu para en cel sigui, va fer tres coses, inscriurem en el Registre Civil, fer-me soci del Barça, i donar-me d´alta a la mateixa entitat sanitaria on ell mateix sempre habia estat afiliat.
Ja era casat amb tres fills i proper a complir els cinquanta, quan trtovant-me en els meus tallers de Sabadell, vareig patir un inesperat atac de ronyó, devant l´urgència vareig demanar als meus companys de treball, que em portessin a la clínica que a Sabadell te la mutua on jo estaba afiliat, era la ptimerra vegada en tota la meva vida que requeria dels seus serveis.
Després d´una primera visita, i de fer-me una radiografia, em varen assebentar de que efectivament, havien detectat la presència d´un calcul renal de considerable tamany, tan considerable, que no era pas previsible que el pogués evacuar per mi mateix, era un calcul que neçessitava ser trencat per ones de xoc, i aquest era un tractament que l´entitat en questió no me´l podia oferir, a l´efecte i mot atentament em varen aconsellar que requerís els serveis del Institut Català de la Salut on si, disposaven dels mitjans adequats per poder atendrem.
Vareig fer cas de la recomenació, ambulatori, especialista, i abans d´un mes el meu calculo renal ja havia passat a millor vida, arribat a aquest punt i tot i agraint els serveis prestats en el curs dels meus ja c asi cinquanta anys d´afiliació, em vaig donar de baixa com a soci de l´entitat, avui en dia i per el moment,perqué ja veurem com acabará tot aquest procés que estem vivint, soc d´aquells ciutadans que es refia de la Sanitat Pública.
El que cal comprendre es que el Institut Català de la Salut, es un monstre d´enormes dimensions tan enormes,que dificilment es velluga al primer crit, has de montar-te sobre el seu llom i aixís esperar que et doni dia i hora de visita, las que ell et pogui donar, no las que a tu et convinguin, i per segons quins tractaments acostumar-te a guardar el degut torn, que mes tard o mes aviat sempre arriba.
Els profesionals en actiu, amb una agenda molt complicada, comprenc perfectament que s´adressin a una entitat privada, on els visitaran el dia i l´hora que a ells els convingui, però les persones que per la nostre edat ja no tenim gaires compromisos ni obligacions, ens podem permetre no tenir pressa per res, i paciència per tot.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 12 de diciembre de 2011
PRODUCTIVIDAD Y SALARIOS
De todos los datos económicos que nos llegan a diario, todos sin lugar a dudas preocupantes, hay uno, que dejando aparte la trascen`déncia económica que sin duda tiene, a todos los que hemos lloecado una vida de trabajo, llega incluso a ofendernos, me refiero al hecho de que España ocupe de entre todos los paises de la Unión Europea, uno de los últimos lugares en cuanto a índices de productividad.
España, en unas comunidades mas que en otras, pero en muchas de ellas, siempre ha tenido tradición de buenas Empresas, buenos tecnicos y buenos operarios, no somos un país al cual el mundo del trabajo y de la Empresa le haya llegado con la aparición de la moneda única, el dato que aparte de preocupante debe ser cierto, es esto si, un buen indicador de que en nuestro sistema laboral hay algo que chirria.
Estoy seguro que ante la necesidad y no solo por las presiones de Europa, pronto sabremos tomar medidas que den solución al problema, medidas que en cuanto se tomen, pondran de inmedato a España por lo que se refiere a los indices de productividad en el lugar que le corresponbde.
Lo anterior va en relación con el hecho de que en las conversaciones que se mantienen paea establecer un n uevo sistema de negociación colectiva, hay sectores que apuntan a la necesidad de condicionar los salarios con el aumento de la productividad, insisto en el hecho de que los indices de productividad si se toman las medidas adecuadas, mejorarán sin necesidad de vincularlos con los salarios que deberian mantener en mi opinión su poder adquisitivo.
La negociación colectiva llega a España en el año 1.958 con el primer objetivo de acordar y regular unas tablas de salarios que sean pauta y norma a seguir para ñas Empresas, especialmente las pequeñas, posteriormente la negociación colectiva ha ido regulando otros aspectos de las relaciones laborales, que logicamente con el paso de los años conviene ir actualizando, pero y tambien según mi opinión convendria ser muy cautos en el partado concerniente a los salarios.
He leido opiniones de especialistas, que aconsejan desvincular de la negociación colectiva, a las Empresas pequeñas, que no olvidemos representan el 87% de todo el conjunto de Empresas españolas, al respecto, y volvien do atrás hasta los años setenta, recordaré que en aquella época, los convenios se firmavan con acuerdos salariales, muy por debajo de lo que en realidad las Empresas pagaban a sus empleados, a través de pluses por atividad, incentivos o simplemente pluses voluntarios, llegaba un momento en el que el Empresario, no sabia que salario procedia pagar, habia Empresas del entorno qye pagaban por encima del promedio general y otras que pagaban muy por debajo, originan todo ello un desconcierto general a la hora de determinar los salarios a pagar.
En aquella época y por iniciativa del que esto escribe, el Gremio metlúrgico de Sabadel, requeria a sus Empresas asociadas, que de manera anónima cumplimentasen un documento facilitado al efecto, que reflejase los salarios reales que las Empresas realmente tenian establecidos, este estudio permitia al Centro metalúrgico determinar los salarios promedios que eran aconsejados a todas las Empresas.
Con lo anterior quiero trasladar la opinión, de que por lo que respecta a las Empresas pequeñas, estas, para el buen desarrollo de su actividad, necesitan una pauta o si quyieren una norma, que les ayude a tomar decisiones, en todos los ámbitos, pero especialmente en el salarial.
En el momento presente, en el que se preveen profundos cambios en toda la normativa laboral, conviene medir con mucho tiento los pasos que se dan a fin de que no interfieran en el conjunto de medidas a tomar.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
España, en unas comunidades mas que en otras, pero en muchas de ellas, siempre ha tenido tradición de buenas Empresas, buenos tecnicos y buenos operarios, no somos un país al cual el mundo del trabajo y de la Empresa le haya llegado con la aparición de la moneda única, el dato que aparte de preocupante debe ser cierto, es esto si, un buen indicador de que en nuestro sistema laboral hay algo que chirria.
Estoy seguro que ante la necesidad y no solo por las presiones de Europa, pronto sabremos tomar medidas que den solución al problema, medidas que en cuanto se tomen, pondran de inmedato a España por lo que se refiere a los indices de productividad en el lugar que le corresponbde.
Lo anterior va en relación con el hecho de que en las conversaciones que se mantienen paea establecer un n uevo sistema de negociación colectiva, hay sectores que apuntan a la necesidad de condicionar los salarios con el aumento de la productividad, insisto en el hecho de que los indices de productividad si se toman las medidas adecuadas, mejorarán sin necesidad de vincularlos con los salarios que deberian mantener en mi opinión su poder adquisitivo.
La negociación colectiva llega a España en el año 1.958 con el primer objetivo de acordar y regular unas tablas de salarios que sean pauta y norma a seguir para ñas Empresas, especialmente las pequeñas, posteriormente la negociación colectiva ha ido regulando otros aspectos de las relaciones laborales, que logicamente con el paso de los años conviene ir actualizando, pero y tambien según mi opinión convendria ser muy cautos en el partado concerniente a los salarios.
He leido opiniones de especialistas, que aconsejan desvincular de la negociación colectiva, a las Empresas pequeñas, que no olvidemos representan el 87% de todo el conjunto de Empresas españolas, al respecto, y volvien do atrás hasta los años setenta, recordaré que en aquella época, los convenios se firmavan con acuerdos salariales, muy por debajo de lo que en realidad las Empresas pagaban a sus empleados, a través de pluses por atividad, incentivos o simplemente pluses voluntarios, llegaba un momento en el que el Empresario, no sabia que salario procedia pagar, habia Empresas del entorno qye pagaban por encima del promedio general y otras que pagaban muy por debajo, originan todo ello un desconcierto general a la hora de determinar los salarios a pagar.
En aquella época y por iniciativa del que esto escribe, el Gremio metlúrgico de Sabadel, requeria a sus Empresas asociadas, que de manera anónima cumplimentasen un documento facilitado al efecto, que reflejase los salarios reales que las Empresas realmente tenian establecidos, este estudio permitia al Centro metalúrgico determinar los salarios promedios que eran aconsejados a todas las Empresas.
Con lo anterior quiero trasladar la opinión, de que por lo que respecta a las Empresas pequeñas, estas, para el buen desarrollo de su actividad, necesitan una pauta o si quyieren una norma, que les ayude a tomar decisiones, en todos los ámbitos, pero especialmente en el salarial.
En el momento presente, en el que se preveen profundos cambios en toda la normativa laboral, conviene medir con mucho tiento los pasos que se dan a fin de que no interfieran en el conjunto de medidas a tomar.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 28 de noviembre de 2011
BENESTAR PROFESSIONAL
Láltre dia llegia un article on es parlava d´un estudi dut a terme per cientifics de l´Universitat de Chicago, el qual donava com a resultat, el fet de que segons els esmentats investigadors, l´ofici que dona mes feliçitat es el de sacerdot..
Al llegir aquest article em vareig traslladar a quaranta cincs anys enrere, quan jo, com molts estudiants d´aquella època, feia les milicies universitàries al campament de Castillejos.El capità de la nostre companyia, un home que tret l´Acadèmia militar no crec que hagués trepitjat mai cap universitat, recordo que sempre ens deia "vosotros aquí vivís mejor que los curas". Evidentment per un militar a l´hora de trovar un colectiu de persones que treballés menys que ells mateixos habia de raure inevitablement a la professió sacerdotal.
Es molta la gent que confon el treballar poc amb el fet de sentir-se feliç, la circumpstància de no tenir unes càrregues familiars, col.legits, universitats, lloguers, hipoteques, pot donar això si tranquilitat, però aquest es un sentiment molt diferent al de la felicitat, la feliçitat mai arriba com a resultat de treballar poc,o de tenir menys obligacions i responsabilitats.
La felicitat, arriba treballant una feina que no et vingui imposada, que sigui la feina que sempre havies esperat fer i per la que t´havies preparat, també arriba realitzant-te tu mateix com a persona, engendrant uns fills, veient-los creixer sans, treballadors i ben integrats en el nucli familiar, també arriba gaudint de la companya dels nets que et fan sentir a tu mateix altre vegada jove, com quan els fills encara eren infants.
El compliment de tot lo esmentat, fa que el nostre pas per aquesta vida, que hem de recordar es curt i efimer, deixi rastre, ens doni felicitat a nosaltres mateixos i a tots els que venen al darrere nostre, donant aixís peu a que amb el transcorre dels anys, sempre es pogui trovar algú que tingui un record per aquell avi ja desaparegut, però que va ser això, un bon avi, un bon pare, i un bon profesional que en vida va ser un bon ajut no un llast per la societat que en el seu moment l´envoltava.
Jo mateix, persona creient i practicant, soc dels que penso que benauradament, no trigará en arribar el moment en el que a tots els sacerdots, els sigui permés desenvolupar la seva vida personal i familiar com qualsevol altre persona, ja hi ha religions que de molt antig accepten aquesta realitat, esperem que aquest fet es generalitzi i arribat aquest moment, els investigadors de l´Universitat de Chicago es trovaran millors condicions per poder dur a terme un estudi mes rigoros amb la realitat de la vida sacerdotal.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Al llegir aquest article em vareig traslladar a quaranta cincs anys enrere, quan jo, com molts estudiants d´aquella època, feia les milicies universitàries al campament de Castillejos.El capità de la nostre companyia, un home que tret l´Acadèmia militar no crec que hagués trepitjat mai cap universitat, recordo que sempre ens deia "vosotros aquí vivís mejor que los curas". Evidentment per un militar a l´hora de trovar un colectiu de persones que treballés menys que ells mateixos habia de raure inevitablement a la professió sacerdotal.
Es molta la gent que confon el treballar poc amb el fet de sentir-se feliç, la circumpstància de no tenir unes càrregues familiars, col.legits, universitats, lloguers, hipoteques, pot donar això si tranquilitat, però aquest es un sentiment molt diferent al de la felicitat, la feliçitat mai arriba com a resultat de treballar poc,o de tenir menys obligacions i responsabilitats.
La felicitat, arriba treballant una feina que no et vingui imposada, que sigui la feina que sempre havies esperat fer i per la que t´havies preparat, també arriba realitzant-te tu mateix com a persona, engendrant uns fills, veient-los creixer sans, treballadors i ben integrats en el nucli familiar, també arriba gaudint de la companya dels nets que et fan sentir a tu mateix altre vegada jove, com quan els fills encara eren infants.
El compliment de tot lo esmentat, fa que el nostre pas per aquesta vida, que hem de recordar es curt i efimer, deixi rastre, ens doni felicitat a nosaltres mateixos i a tots els que venen al darrere nostre, donant aixís peu a que amb el transcorre dels anys, sempre es pogui trovar algú que tingui un record per aquell avi ja desaparegut, però que va ser això, un bon avi, un bon pare, i un bon profesional que en vida va ser un bon ajut no un llast per la societat que en el seu moment l´envoltava.
Jo mateix, persona creient i practicant, soc dels que penso que benauradament, no trigará en arribar el moment en el que a tots els sacerdots, els sigui permés desenvolupar la seva vida personal i familiar com qualsevol altre persona, ja hi ha religions que de molt antig accepten aquesta realitat, esperem que aquest fet es generalitzi i arribat aquest moment, els investigadors de l´Universitat de Chicago es trovaran millors condicions per poder dur a terme un estudi mes rigoros amb la realitat de la vida sacerdotal.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 19 de noviembre de 2011
COMPTE AMB LES PATINADES
Després del gran exit dels jocs del 1.992, que varen representar per una banda, la gran transformació de Barcelona per tot lo que fa respecte al urbanisme, sortida al mar, infraestrutures,etc., però tambe el llançament de Barcelona com a ciutat referent a l´hora de parlar de turisme,comerç, moda, noves tecnologies, recerca biomèdica etc.
Aquesta inercia dels jocs, ens va conduir a impulsar aquell també gran projecte del Forum de les Cultures, que si be va contribuir a generar millores sobretot per lo que respecta al litoral barceloní, evidentment no va tenir l´impacte ni la repercusió dels jocs d´estiu del 1.992.
A partir d´aquí semblava que la falera per dur a terme grans projectes ja habia passat de llarg, i es que en la vida de una gran ciutat com Barcelona, n o tot ha de passar per grans projectes, hi han altres actuacions que poden millorar l´aspecte d´una ciutat i la calitat de vida dels seus ciutadans, al respecte jo posaria exemples no massa llunyans, i alguns fins i tot de recents, que han resultat exitosos per la nostre ciutat.
Recordo aquella campanya que l´Ajuntament va iniciar sota l´eslogan de "Barcelona posa´t guapa", jo diria que l´acollida que va tenir aquesta proposta per part de la ciutadania, va ser un exit que probablement va superar totes les expectatives, remodelar una façana, per els veins d´una finca, representa uns mesos d´incomoditats, i forçes calerons que no a tothom li venen be de gastar, però la questió es que l´iniciativa de l´Ajuntament va ser ben acceptada, en mica en mica es va anar realitzant la millora i avui en dia, només cal mirarla, Barcelona esta "molt guapa".
Els que per la nostre feina, molts anys enrere ens habiem passat moltes hores, trepitjant els carrers del Poble Nou, avui en dia, si algún cop hi passo, no exigero gens ni mica si dic que moltes vegades no acerto a recordar on soc. La posta en marxa del projecte Barcelona-22- em sembla que es diu, ha representat l´enderrocament o rehabilitació d´edificis i naus industrials d´antiga construcció, això ha propiciat l´arribada d´industria tecnologicament avançada i neta, que ha ocupat oficines comercials i edificacions de nou diseny.Tot plegat ha donat al antigament anomenat Manchester barceloní, un nou aspecte de modernitat, prosperitat, i bona qualitat ambiental.
Tot lo dit anteriorment no es res mes que un preambul, per considerar que no sempre cal engegar grans projectes, francament em começa a preocupar que el nostre Ajuntament, que actualment sembla ser, gaudeix d´un moment economic força estable, estigui sospesant la posibilitat d´organitzar uns jocs d´hivern, i per començar la festa, diuen, que properament volen convertir la Plaça de Catalunya en una gran pista de patinatge.
No som un poble massa aficionat als esports d´hivern, però comprenc que aquest projecte seria molt beneficiós, per les comarques i població resident a les zones muntanyenques, La Cerdanya, La Vall dÁran,el Ripollés etc., es eviden que Barcelona i posaria la seva marca, però seria un projecte per Catalunya en el seu conjunt i fins i tot per l´Estat Espanyol, en consequència si jo estés al devant d´aquest projecte, abans de gastar ni un Euro, primer parlaria amb la Generalitat i el Govern Central, només per coneixer, quina disposició sobretot econòmica, tindrien amb relació a aquest nou gran projecte.
Jo personalment, no he anat mai a esquiar, però quatre anys enrere vareig ser operat dels dos malucs, i en consequència també vaig passar uns quant mesos de recuperació amb l´ajut d´una crossa a cada braç, i fent-me molts tips de practicar l´eslalom per les voreres de Barcelona, sortejant com podia, els sots, les rajoles mal posades i tots els desnivells haguts i per haber, a mes de procurar mantenir l´equilibri, ja que les arrels de molts arbres, amb el pas dels anys, molts anys, han anat deformant la majoria de voreres.
Repeteixo que a Barcelona tots la troven "molt guapa", per tot i aixís encara li falta algún retoc i considerant el delicat moment economic que estem vivint, els grans projectes els hem de pagar entre tots, entre tots els que els pertoca fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Aquesta inercia dels jocs, ens va conduir a impulsar aquell també gran projecte del Forum de les Cultures, que si be va contribuir a generar millores sobretot per lo que respecta al litoral barceloní, evidentment no va tenir l´impacte ni la repercusió dels jocs d´estiu del 1.992.
A partir d´aquí semblava que la falera per dur a terme grans projectes ja habia passat de llarg, i es que en la vida de una gran ciutat com Barcelona, n o tot ha de passar per grans projectes, hi han altres actuacions que poden millorar l´aspecte d´una ciutat i la calitat de vida dels seus ciutadans, al respecte jo posaria exemples no massa llunyans, i alguns fins i tot de recents, que han resultat exitosos per la nostre ciutat.
Recordo aquella campanya que l´Ajuntament va iniciar sota l´eslogan de "Barcelona posa´t guapa", jo diria que l´acollida que va tenir aquesta proposta per part de la ciutadania, va ser un exit que probablement va superar totes les expectatives, remodelar una façana, per els veins d´una finca, representa uns mesos d´incomoditats, i forçes calerons que no a tothom li venen be de gastar, però la questió es que l´iniciativa de l´Ajuntament va ser ben acceptada, en mica en mica es va anar realitzant la millora i avui en dia, només cal mirarla, Barcelona esta "molt guapa".
Els que per la nostre feina, molts anys enrere ens habiem passat moltes hores, trepitjant els carrers del Poble Nou, avui en dia, si algún cop hi passo, no exigero gens ni mica si dic que moltes vegades no acerto a recordar on soc. La posta en marxa del projecte Barcelona-22- em sembla que es diu, ha representat l´enderrocament o rehabilitació d´edificis i naus industrials d´antiga construcció, això ha propiciat l´arribada d´industria tecnologicament avançada i neta, que ha ocupat oficines comercials i edificacions de nou diseny.Tot plegat ha donat al antigament anomenat Manchester barceloní, un nou aspecte de modernitat, prosperitat, i bona qualitat ambiental.
Tot lo dit anteriorment no es res mes que un preambul, per considerar que no sempre cal engegar grans projectes, francament em começa a preocupar que el nostre Ajuntament, que actualment sembla ser, gaudeix d´un moment economic força estable, estigui sospesant la posibilitat d´organitzar uns jocs d´hivern, i per començar la festa, diuen, que properament volen convertir la Plaça de Catalunya en una gran pista de patinatge.
No som un poble massa aficionat als esports d´hivern, però comprenc que aquest projecte seria molt beneficiós, per les comarques i població resident a les zones muntanyenques, La Cerdanya, La Vall dÁran,el Ripollés etc., es eviden que Barcelona i posaria la seva marca, però seria un projecte per Catalunya en el seu conjunt i fins i tot per l´Estat Espanyol, en consequència si jo estés al devant d´aquest projecte, abans de gastar ni un Euro, primer parlaria amb la Generalitat i el Govern Central, només per coneixer, quina disposició sobretot econòmica, tindrien amb relació a aquest nou gran projecte.
Jo personalment, no he anat mai a esquiar, però quatre anys enrere vareig ser operat dels dos malucs, i en consequència també vaig passar uns quant mesos de recuperació amb l´ajut d´una crossa a cada braç, i fent-me molts tips de practicar l´eslalom per les voreres de Barcelona, sortejant com podia, els sots, les rajoles mal posades i tots els desnivells haguts i per haber, a mes de procurar mantenir l´equilibri, ja que les arrels de molts arbres, amb el pas dels anys, molts anys, han anat deformant la majoria de voreres.
Repeteixo que a Barcelona tots la troven "molt guapa", per tot i aixís encara li falta algún retoc i considerant el delicat moment economic que estem vivint, els grans projectes els hem de pagar entre tots, entre tots els que els pertoca fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 10 de noviembre de 2011
L´ABAST DE LA CRISI
Objecte habitual de conversa, es el de determinar, si es viu millor en un poble o a la ciutat, jo tinc molts coneguts que s´estimen mes viure al poble, millor clima, menys pol.lució, menys soroll, fins i tot en conec que s´empadronen al poble on tenen la segona residència perqué els sembla que s´estalvien taxes i altres despeses.
Jo, per poc que pogui, sempre estaré empadronat a Barcelona, la meva ciutat, ciutat on he nascut, al igual qie els meus pares i els meus fills, però si fem balanç, a mes de comptar amb les avantatges de poder gaudir d´una millor ofeta d´oci, transport public, assistència sanitaria, Universitats, penso que viure a Barcelona també surt mes economic, tot sovint veus equips de treballadors que fan millores als carrers o a les voreres, d´altres que porten els manteniments dels parcs i jardins, que jo recordi l´única obligació que tenim els veins que vivim en un pis a Barcelona es pagar anyalment l´Impost de Bens e Inmobles.
En els pobles tot i que els Ajuntaments procuren que arribi alguna subvenció, tot sovint, quan s´ha de fer front a una millora de carrers, voreres, xarxa d´aigua, clavagueram etc. els veins es veuen obligats a contribuir amb la seva aportació, aportació que es obligatoria, fins al punt de que si algú no la pot atendre, es pot trovar en situació de ser requerit administrativament, fins i tot i a diferencia de Barcelona jo sempre deia que els creients que tenim la costum d´assistir a la Missa Dominical, en el poble sempre ens han passat la safata perqué hi deixem la nostre cdontribució.
La meva sorpresa va arribar el passat Septrembre al tornar de vacances, quan varem anar a la Parroquia del nostre barri per assistir a Missa com tots els diumenges, amb anterioritat a la presentació de les Ofrenes, dues senyores varen recorrer tota l´Esglesia banc darrere banc amb una safata a la ma, requerint als assistents la seva contribució.
Al sortir de l´Esglesia el primer comentari que varem fer amb la meva senyora va ser que posiblement la Parroquia tenia que fer front a alguna despesa puntual, o potser que tal com estan les coses avui en dia al Sr. Rector no li sortissin els comptes, en definitiva tampoc calia ferse gaire mal be el cap, el que passava es que la crisi ja habia arrivat a l´esglesia.
Varem anar els dos diumenges seguents a dues altres parroquies del mateix Arxiprestat, i a totes ens varem trovar amb la mateixa innovació, les dues senyores recaptant amb la safata a la ma l´almoina corresponent.
Definitivament, era la crisi, arribats a aquest punt, quin ha de ser l´import de la contribució, al proper diumenge, al mirar l´asafata, varem veure que hi habia algún bitllet de cinc Euros, algún de deu Euros, la primera impresio que vaig tenir es que els hi havien posat com a reclam, perqué tothom fes el mateix, a pesar dels retrets de la meva senyora jo hi vareig depositar una moneda de cinquanta centims, que dirá aquesta noia que porta la safata, que es una coneguda del barri si ha vist que només hi posaves cinquanta centims?.Al meu entendre seria convenient trovar alguna mena de receptacle on poguessis depositar l´almoina sense que la pèrsona que recapta o be la que tens asseguda al costat, quedés enterat de l´import de la teva aportació.
Per moltes persones avui en dia encara es dificil entendre que cinquanta centims d´Euro representen vuitanta pessetes de les d´abans, evidentment aquest pas de la pesseta al euro, algo deu tenir que veure amb el trasbals economic que estem vivint.
Esperem que la crisi no vagi mes enllà, cal tenir molta comformitat,mentres aquí parlem mig en tall de broma dels cinquanta centims o dels cinc euros, hi ha molta gent que passa dificultats per poder menjar i viure sota covert, potser es aquesta i només aquesta la raó per la que l´Esglesia ens demana l´esmentada contribució.
Si es aixís el que cal fer es donar ajut amb la mesura que cada qual pogui fer-ho i esperar que Deu ens ajudi a tots plegats.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Jo, per poc que pogui, sempre estaré empadronat a Barcelona, la meva ciutat, ciutat on he nascut, al igual qie els meus pares i els meus fills, però si fem balanç, a mes de comptar amb les avantatges de poder gaudir d´una millor ofeta d´oci, transport public, assistència sanitaria, Universitats, penso que viure a Barcelona també surt mes economic, tot sovint veus equips de treballadors que fan millores als carrers o a les voreres, d´altres que porten els manteniments dels parcs i jardins, que jo recordi l´única obligació que tenim els veins que vivim en un pis a Barcelona es pagar anyalment l´Impost de Bens e Inmobles.
En els pobles tot i que els Ajuntaments procuren que arribi alguna subvenció, tot sovint, quan s´ha de fer front a una millora de carrers, voreres, xarxa d´aigua, clavagueram etc. els veins es veuen obligats a contribuir amb la seva aportació, aportació que es obligatoria, fins al punt de que si algú no la pot atendre, es pot trovar en situació de ser requerit administrativament, fins i tot i a diferencia de Barcelona jo sempre deia que els creients que tenim la costum d´assistir a la Missa Dominical, en el poble sempre ens han passat la safata perqué hi deixem la nostre cdontribució.
La meva sorpresa va arribar el passat Septrembre al tornar de vacances, quan varem anar a la Parroquia del nostre barri per assistir a Missa com tots els diumenges, amb anterioritat a la presentació de les Ofrenes, dues senyores varen recorrer tota l´Esglesia banc darrere banc amb una safata a la ma, requerint als assistents la seva contribució.
Al sortir de l´Esglesia el primer comentari que varem fer amb la meva senyora va ser que posiblement la Parroquia tenia que fer front a alguna despesa puntual, o potser que tal com estan les coses avui en dia al Sr. Rector no li sortissin els comptes, en definitiva tampoc calia ferse gaire mal be el cap, el que passava es que la crisi ja habia arrivat a l´esglesia.
Varem anar els dos diumenges seguents a dues altres parroquies del mateix Arxiprestat, i a totes ens varem trovar amb la mateixa innovació, les dues senyores recaptant amb la safata a la ma l´almoina corresponent.
Definitivament, era la crisi, arribats a aquest punt, quin ha de ser l´import de la contribució, al proper diumenge, al mirar l´asafata, varem veure que hi habia algún bitllet de cinc Euros, algún de deu Euros, la primera impresio que vaig tenir es que els hi havien posat com a reclam, perqué tothom fes el mateix, a pesar dels retrets de la meva senyora jo hi vareig depositar una moneda de cinquanta centims, que dirá aquesta noia que porta la safata, que es una coneguda del barri si ha vist que només hi posaves cinquanta centims?.Al meu entendre seria convenient trovar alguna mena de receptacle on poguessis depositar l´almoina sense que la pèrsona que recapta o be la que tens asseguda al costat, quedés enterat de l´import de la teva aportació.
Per moltes persones avui en dia encara es dificil entendre que cinquanta centims d´Euro representen vuitanta pessetes de les d´abans, evidentment aquest pas de la pesseta al euro, algo deu tenir que veure amb el trasbals economic que estem vivint.
Esperem que la crisi no vagi mes enllà, cal tenir molta comformitat,mentres aquí parlem mig en tall de broma dels cinquanta centims o dels cinc euros, hi ha molta gent que passa dificultats per poder menjar i viure sota covert, potser es aquesta i només aquesta la raó per la que l´Esglesia ens demana l´esmentada contribució.
Si es aixís el que cal fer es donar ajut amb la mesura que cada qual pogui fer-ho i esperar que Deu ens ajudi a tots plegats.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 29 de octubre de 2011
COHERENCIA
No fa gaires dies, mel professor Munt, en un dels articles que habitualment publica en el suplement domical de La Vanguardia dedicat a l´Economía, parlava dels Mercats Financers, avui en dia com tots sabem força questionats, per les qualificacions de signe negatiu que otorguen a molts paisos en dificultats, entre ells el nostre, i donant aixís l´impresió de que fan encara mes dificil, la tan esperada recuperació econòmica del nostre sistema.
Deia el professor, que les esmentades qualificacions, obviament no son arbitràries, que depenen no només de la situació d´un país determinat, sinó de la coherencia en les poítiques econòmiques emprades en cada cas i de la claretat i seriositat a l´hora de determinar uns objectius i els terminis fixats per assolir-los.
En altres paraules, agilitat per detectar i fer front als reptes, sobretot no dir una cosa avui i demà fer-ne un altre, perqué això pot donar una imatge de desconcert que no transmet als mercats garanties de que es poguin atendre els compromisos en el seu dia acceptats, per en definitiva poder reconduir la delicada situació en que ens trobem..
Parlant de coherència, fa uns pocs dies, em van cridar l´atenció unes manifestacions del Sr. Rosell, President de la patronal C.E.O.E., on deis entre altres coses, que la present llegislació laboral, te els seus origens en la època del franquisme, i fins i tot deia, en els temps de la República, i que per tant calia dur a terme una reforma en profunditat d´unes disposicions avui en dia fora de lloc.
No es la primera vegada que aquest que escriu, fa esment i aixís queda reflexat en molts articles del meu blog, que la present llegislació laboral, avui en dia ja no saps per on agafar-la, amb criteris propis d´un altre època, no se si del franquisme o de la Republica però que en el present moment no tenen cap raó de ser.
Vareig començar a treballar l´any 1.966, m´he passat quaranta cinc anys tencat dins d´una Empresa i sempre he vist el mateix,: els"conveniosw colectivos", els "treinta o cuarenta dias por año de antiguedad"las"Magistraturas del Trabajo"los "salarios de tramitación"las"conciliaciones laborales", i tots aquests aspectes tan simpatics de la encara vigent llegislació, avui en dia només apropiats per un guió de película del Sr. Berlanga amb blanc i negre.
Continuava el Sr. Rosell dient, qye una mesura aconsellable,per poder fer front a la present situació del mercat laboral, amb una tassa d´atur al voltant del 20%, seria rebaixar les indemnitzacions per acomiadament fins els dotze o vint dies per any d´antiguetat, amb un maxim de dotze mesades.
Si em permet la meva opinió Sr. Rosell i d´acord amb tot el que deiem al començament del article, no es pot recomenar una reforma laboral i seguidament tornar a parlar dels dotze, vint o trenta dies per anys d´antiguetat, en la meva manera de contemplar un nou ordenament laboral hauriem de trovar un altra manera de contemplar els drets dels treballadors, lo dels dies per any d´antiguetat tambe es propi d´un altre època on la vida de les Empresaes i dels treballadors era un altre.
I si empermet un petit afegit, penso que els sindicats tenen tota la raó del mon quan diuen que rebaixar l´import d´un acomiadament no es la manera de lluitar contra l´atur.
En una bona reforma laboral, dingú, ni obrers ni empresaris, han de veure menystinguts els seus drets, el que si cal fer, es canviar les formes i els procediments, i sobretot mostrar-se sempre coherents en la nostre linea d´actuació.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Deia el professor, que les esmentades qualificacions, obviament no son arbitràries, que depenen no només de la situació d´un país determinat, sinó de la coherencia en les poítiques econòmiques emprades en cada cas i de la claretat i seriositat a l´hora de determinar uns objectius i els terminis fixats per assolir-los.
En altres paraules, agilitat per detectar i fer front als reptes, sobretot no dir una cosa avui i demà fer-ne un altre, perqué això pot donar una imatge de desconcert que no transmet als mercats garanties de que es poguin atendre els compromisos en el seu dia acceptats, per en definitiva poder reconduir la delicada situació en que ens trobem..
Parlant de coherència, fa uns pocs dies, em van cridar l´atenció unes manifestacions del Sr. Rosell, President de la patronal C.E.O.E., on deis entre altres coses, que la present llegislació laboral, te els seus origens en la època del franquisme, i fins i tot deia, en els temps de la República, i que per tant calia dur a terme una reforma en profunditat d´unes disposicions avui en dia fora de lloc.
No es la primera vegada que aquest que escriu, fa esment i aixís queda reflexat en molts articles del meu blog, que la present llegislació laboral, avui en dia ja no saps per on agafar-la, amb criteris propis d´un altre època, no se si del franquisme o de la Republica però que en el present moment no tenen cap raó de ser.
Vareig començar a treballar l´any 1.966, m´he passat quaranta cinc anys tencat dins d´una Empresa i sempre he vist el mateix,: els"conveniosw colectivos", els "treinta o cuarenta dias por año de antiguedad"las"Magistraturas del Trabajo"los "salarios de tramitación"las"conciliaciones laborales", i tots aquests aspectes tan simpatics de la encara vigent llegislació, avui en dia només apropiats per un guió de película del Sr. Berlanga amb blanc i negre.
Continuava el Sr. Rosell dient, qye una mesura aconsellable,per poder fer front a la present situació del mercat laboral, amb una tassa d´atur al voltant del 20%, seria rebaixar les indemnitzacions per acomiadament fins els dotze o vint dies per any d´antiguetat, amb un maxim de dotze mesades.
Si em permet la meva opinió Sr. Rosell i d´acord amb tot el que deiem al començament del article, no es pot recomenar una reforma laboral i seguidament tornar a parlar dels dotze, vint o trenta dies per anys d´antiguetat, en la meva manera de contemplar un nou ordenament laboral hauriem de trovar un altra manera de contemplar els drets dels treballadors, lo dels dies per any d´antiguetat tambe es propi d´un altre època on la vida de les Empresaes i dels treballadors era un altre.
I si empermet un petit afegit, penso que els sindicats tenen tota la raó del mon quan diuen que rebaixar l´import d´un acomiadament no es la manera de lluitar contra l´atur.
En una bona reforma laboral, dingú, ni obrers ni empresaris, han de veure menystinguts els seus drets, el que si cal fer, es canviar les formes i els procediments, i sobretot mostrar-se sempre coherents en la nostre linea d´actuació.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 19 de octubre de 2011
¿CAL VACUNAR-SE
No soc massa aficionat a fer-me mirar per cap metge, tambe cal dir, que no em fa ni mica de por, anar-hi, si ho crec neçessari, comprenc que fins i tot es aconsellable una revisió anyal, uns per vigilar el colesterol, els senyors sobretot la pròstata, i les senyores son requerides per fer-se una mamografía.
Dit lo anterior, lo que no habia tingut mai costum de fer, es vacunar-me contra la grip, deixant apart les campanyes oficials que recomanen fer-ho, a casa, la familia no em deixava viure, hi ha gent als que els resulta molt facil, recomenar als altres que vagin al metge, al final i no per atendre les recomenacions oficials, sinó per fer callar a la gent del meu voltant, vareig decidir anar al ambulatori del meu barri, el lloc on sempre acudeixo quan tinc que resoldre algún tema de salut, un cop alla, tot varen ser facilitats, no calia demanar hora de visita, qualsevol dia podia ser atés desde les dotze del migdia fins a les quatre de la tarde.
Era un dijous el dia q1ue vaig decidir vacunar-me, el dijous es el dia que no haig d´anar a buscar als nets al col.legi, com acostmo a fer cada dia, en el meu camí fins a la parada de l´autobús vareig comprar el diari, en el transcurs del viatge, un viatge molt curt tot s´ha de dir, vareig tenir temps de follejar-lo una mica per sobre, amb la mala sort de trobar un recull imformatiu de la Conselleria de Sanitat, on s´informava de que per atendre la campanya de vacunació contra la grip, s´havien pressupuestat 35 mil.lions d´Euros.
Al arribar al ambulatori, no sabia massa be el que fer, quan pensaba en els 35 mil.lions d´Euros i a la vegada en els sous i pagues extres de metges i enfermeres que han estat retallats aixís com en tot el personal sanitari que s´ha vist acomiadat o afectat per reduccions de jornada, només per el fet de participar en aquesta importatnt despesa, que per altre banda no saps ben be fins a quin punt es inprescindible, em vaig veuire invait per un cert sentiment de culpabilitat.
L´infermera que em va atendre, sembla ser que es va adonar de quin era el meu estat d´anim, el veig nerviós em va dir, a v osté no el deuen punxar gaire, es veritat senyor? no, vaig contestar, punxades com aquesta d´avui, com a molt un parell de cops a l´any, però no es preocupi que sempre he sortit de la consulta caminant sense cap ajut, seguidament i tot parlant li vareig traslladar la raó de la meva inquietut.
No s´amoini per tot això senyor, voste ja te una edat que el que ha de fer es procurar per la seva salut, per cert ja s´ha vacunat contra la pneumonía? no, no he estat mai gaire propens a vacunar-me de res, doncs li donaré hora de visita per la propera setmana, aquesta es una vacuna que només es pren un cop i d´aquesta manera ja podrá fer front als propers hiverns amb tota la tranquilitat.
Quan vaig ser fora de l´ambulatori, el meu estat d´anim era força millor, vacunat per la grip i devant la perspectiva de ser vacunat contra la pneumonia, aquella noia es evident que tenia tota la raó del mon, hem de procurar per la nostre salut, sobretot els que ja tenim una certa edat, però que encara ens veiem una mica les orelles, ens hem de cuidar molt, perque aquesta crisi que ens angoixa a tots en el moment present, es una guerra que esta arribant a un punt molt dificil, i ja se sap el que passa a totes les guerres quan es posen dificils, no queda mes remei que cridar als reservistes, i aquests han d´estar a punt i en bones condicions per podar donar reforç alla on faci mes falta.
Sort n´hem tingut sempre dels reservistes.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Dit lo anterior, lo que no habia tingut mai costum de fer, es vacunar-me contra la grip, deixant apart les campanyes oficials que recomanen fer-ho, a casa, la familia no em deixava viure, hi ha gent als que els resulta molt facil, recomenar als altres que vagin al metge, al final i no per atendre les recomenacions oficials, sinó per fer callar a la gent del meu voltant, vareig decidir anar al ambulatori del meu barri, el lloc on sempre acudeixo quan tinc que resoldre algún tema de salut, un cop alla, tot varen ser facilitats, no calia demanar hora de visita, qualsevol dia podia ser atés desde les dotze del migdia fins a les quatre de la tarde.
Era un dijous el dia q1ue vaig decidir vacunar-me, el dijous es el dia que no haig d´anar a buscar als nets al col.legi, com acostmo a fer cada dia, en el meu camí fins a la parada de l´autobús vareig comprar el diari, en el transcurs del viatge, un viatge molt curt tot s´ha de dir, vareig tenir temps de follejar-lo una mica per sobre, amb la mala sort de trobar un recull imformatiu de la Conselleria de Sanitat, on s´informava de que per atendre la campanya de vacunació contra la grip, s´havien pressupuestat 35 mil.lions d´Euros.
Al arribar al ambulatori, no sabia massa be el que fer, quan pensaba en els 35 mil.lions d´Euros i a la vegada en els sous i pagues extres de metges i enfermeres que han estat retallats aixís com en tot el personal sanitari que s´ha vist acomiadat o afectat per reduccions de jornada, només per el fet de participar en aquesta importatnt despesa, que per altre banda no saps ben be fins a quin punt es inprescindible, em vaig veuire invait per un cert sentiment de culpabilitat.
L´infermera que em va atendre, sembla ser que es va adonar de quin era el meu estat d´anim, el veig nerviós em va dir, a v osté no el deuen punxar gaire, es veritat senyor? no, vaig contestar, punxades com aquesta d´avui, com a molt un parell de cops a l´any, però no es preocupi que sempre he sortit de la consulta caminant sense cap ajut, seguidament i tot parlant li vareig traslladar la raó de la meva inquietut.
No s´amoini per tot això senyor, voste ja te una edat que el que ha de fer es procurar per la seva salut, per cert ja s´ha vacunat contra la pneumonía? no, no he estat mai gaire propens a vacunar-me de res, doncs li donaré hora de visita per la propera setmana, aquesta es una vacuna que només es pren un cop i d´aquesta manera ja podrá fer front als propers hiverns amb tota la tranquilitat.
Quan vaig ser fora de l´ambulatori, el meu estat d´anim era força millor, vacunat per la grip i devant la perspectiva de ser vacunat contra la pneumonia, aquella noia es evident que tenia tota la raó del mon, hem de procurar per la nostre salut, sobretot els que ja tenim una certa edat, però que encara ens veiem una mica les orelles, ens hem de cuidar molt, perque aquesta crisi que ens angoixa a tots en el moment present, es una guerra que esta arribant a un punt molt dificil, i ja se sap el que passa a totes les guerres quan es posen dificils, no queda mes remei que cridar als reservistes, i aquests han d´estar a punt i en bones condicions per podar donar reforç alla on faci mes falta.
Sort n´hem tingut sempre dels reservistes.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 8 de octubre de 2011
INDEPENDENTS, SEPARATS, O AUTONOMS
Per poc que pogui, sempre acostumo a seguir les tertulies televisives en català, que diariament ens son ofertes, una de bon matí i l´altre al capvespre, els assistens habituals son persones que fan de bon escoltar i fins i tot en ocasions, et fan arribar punts de vista novedosos, que son mereixedors de ser analitzats.
La pasada setmana, no recotrdo el dia, la tertulia vespertina del canal -8- vacomptar amb la presència del Sr. Joan Puigcercós, fins fa poc, maxim dirigent de l´Esquerra Republicana, que probablement com a consequència de les darreres devallades electorals, en el Congrés que va tenir lloc recentment, va ser substituit per el Sr. Oriol Jorquera, diputat al Brusel.les i alcalde Sant Vicens dels Horts.
En el curs de l´entrevista queli feia el Sr. Cuní, va resultar com deiem abans, francament novedós, escoltar al Sr. Puigcercós aseverar que en el moment present,parlar de separatisme resulta francament complicat i quepotser pr això hi ha molts nacionalistes que s´anomenen independentistes portats per el seu afany d´establir uns limits d´actuació aliens a la resta de l´Estat,però sense arribar a una separació que per raons, familiars, afectives i econòmiques es fa dificil defensar.
Suposo que el Sr. Puigcercós al fer aquesta afirmació, era conscient de les seves paraules, tot s`ha de dir en el ben entés que jo las hagi interpretat correctament, també ignoro llogicament si el su punt de vista es compartit per la nova direcció del seu Partit, de la mateixa manera que no se si aquest plantejament, pot ser ben acceptatper tot el conjunt de la gent de l´Esquerra. El que si es segur es que aquest posicionament algú el tenia que pendre, i potser ell es una deles persones mes adients a l´hora de posar-lo a la consideració de totel nacionalisme catalá.
En moltes ocasions i a través del meu blog, he fet arribar la meva lluita personal, per ubicar-me desde la meva condició de nacionalista catalá, dins d´un colectiu de gent propera a mi, que te consciència de que amb Espanya existeixen uns lligams, que fan molt dificil poder exclamar aquell "Adeu Espanya".
Gracis Puigcercós, en nom meu i en el de molts nacionalistes per haber-nos ajudat a definir-nos i ubicar-nos, com el qu sempre hem estat -independentistes catalans-.
A partir d´aquí, potser ara el que cal, es posar la Catalunya independent i la Catalunya Autònoma, una al costat de l´altre, i analitzar els seus punts de coincidència per poder donar d´una vegada viabilitat al presnt Estat de les Autonomies. Potser el que cal per el moment, es parlar-ne, sense deixar de treballar i consolidar aixís, tots els avenços assolits en aquests darrers anys.
Josep mª Carbonell i Vilaró
La pasada setmana, no recotrdo el dia, la tertulia vespertina del canal -8- vacomptar amb la presència del Sr. Joan Puigcercós, fins fa poc, maxim dirigent de l´Esquerra Republicana, que probablement com a consequència de les darreres devallades electorals, en el Congrés que va tenir lloc recentment, va ser substituit per el Sr. Oriol Jorquera, diputat al Brusel.les i alcalde Sant Vicens dels Horts.
En el curs de l´entrevista queli feia el Sr. Cuní, va resultar com deiem abans, francament novedós, escoltar al Sr. Puigcercós aseverar que en el moment present,parlar de separatisme resulta francament complicat i quepotser pr això hi ha molts nacionalistes que s´anomenen independentistes portats per el seu afany d´establir uns limits d´actuació aliens a la resta de l´Estat,però sense arribar a una separació que per raons, familiars, afectives i econòmiques es fa dificil defensar.
Suposo que el Sr. Puigcercós al fer aquesta afirmació, era conscient de les seves paraules, tot s`ha de dir en el ben entés que jo las hagi interpretat correctament, també ignoro llogicament si el su punt de vista es compartit per la nova direcció del seu Partit, de la mateixa manera que no se si aquest plantejament, pot ser ben acceptatper tot el conjunt de la gent de l´Esquerra. El que si es segur es que aquest posicionament algú el tenia que pendre, i potser ell es una deles persones mes adients a l´hora de posar-lo a la consideració de totel nacionalisme catalá.
En moltes ocasions i a través del meu blog, he fet arribar la meva lluita personal, per ubicar-me desde la meva condició de nacionalista catalá, dins d´un colectiu de gent propera a mi, que te consciència de que amb Espanya existeixen uns lligams, que fan molt dificil poder exclamar aquell "Adeu Espanya".
Gracis Puigcercós, en nom meu i en el de molts nacionalistes per haber-nos ajudat a definir-nos i ubicar-nos, com el qu sempre hem estat -independentistes catalans-.
A partir d´aquí, potser ara el que cal, es posar la Catalunya independent i la Catalunya Autònoma, una al costat de l´altre, i analitzar els seus punts de coincidència per poder donar d´una vegada viabilitat al presnt Estat de les Autonomies. Potser el que cal per el moment, es parlar-ne, sense deixar de treballar i consolidar aixís, tots els avenços assolits en aquests darrers anys.
Josep mª Carbonell i Vilaró
viernes, 30 de septiembre de 2011
UNA MICA DE TOT
Aquesta darrera setmana de Septembre es pot resumir d´aquesta manera, una mica de tot,per començar, els buscadors de bolets estem força amoinats, no plou, i com a consequència no surten els bolets, es de lamentar perque quan arriba aquest temps ya s´han acostumen a trobar, i el que fa patir mes, es que d´un moment a l ´altre pot arribar el fred i amb ell tots els boletaires que esperen amb delit l ´arribada de la tardor, hauran d´esperar un altre any amb la decepció que això compoprta.
La Conselleria de Cultura com era d´esperar ens ha donat la primera gran satisfacció, amb l´acord assolit amb les "majors" americanes, que assegura una bona oferta de cinema en català equiparable a la que ens ofereixen en castellà, un exit no només per lo que representa en quan a la divulgació i expansió del català, sino perque posa a l´industria de cinema català en situació de poder seguir assolint mes objectius que la equiparin amb altres sectors de la cultura catalana.
Parlant d´això de la cultura catalana, en el meu darrer article feia referència al excellent moment que esta vivint, i una bona mostra ens acaba d´arribar, amb la nominació de la ja molt premiada película de cine en català "Pa Negre" com a representant del cinema espanyol, en la ceremonia de concesió dels Oscars del proper any. Apart del important exit que això representa, a la vegada assegura, que el català a través d´aquesta película, será transportat i escoltat per tots els recons del mon. Cal felicitarals productors, director i actors, així com també agrair a l´Academia del Cine Espanyol, el gest, un gest suposo que merescut, però que no deixa de ser un gest important, envers el cinema català i tot Catalunya en general.
Els buscadors de bolets estan vivin un mal any, però ja en vindran de millors, els caçadors ja estan afinant i netejant les escopetes, el mes proper comença la seva temporada, tan esperada per tots ells.Els futbolistes, sobretot la gent del Barça, estem gaudint d´un dels millors moments de l´història del futbol, que duri, disfrutem-ho.
A través d´aquest article, el que vull transmetre, es que en aquesta vida, tots tenim els nostres esbarjos, els nostres sentiments, alló que diem sempre, les nostres coses, unes mes importants que altres, però totes, totes elles, ens ajuden a viure i a ser feliços.
Els que sembla ser, ja no podran gaudir mai mes de la seva afició, son els "toreros", i llogicament estan passant un disgust, que certament els costarà de païr, ¿ Calia donar aquest disgust a tanta gent?, ells tenien amb les curses de braus, el seu esbarjo, com nosaltres tenim els nostres, ¿Calia trencar erl que son per ells tan imborrables records?, enc ara recordo haber vist per televisió la sessió parlamentària on varen guanyar els opositors a les curses, les abraçades i mostres de satisfacció jo diria que exigerades, amb contrast amb la tristesa continguda dels perdedors, en aquells moments, uns, els guanyadors estaban fent mal a tots els altres.Si volem viure en pau i bona convivència, ens hem d´acostumar a sortir de casa de bon matí sense l´intenció de fer mal a dingú.
En el Parlament de Catalunya s´está duent a terme el debat de política general, haig d´esmentar que no ha començat al meu gust, per en tot cas aquest es un tema que el deixarem per mes endevant segur que trobarem moltes ocasions per parlar-ne.
Fent un resum i per acabar, penso que aquesta darrera setmana de Septembre podia haber estat mes negativa que el que realment ha estat, "una mica de tot".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La Conselleria de Cultura com era d´esperar ens ha donat la primera gran satisfacció, amb l´acord assolit amb les "majors" americanes, que assegura una bona oferta de cinema en català equiparable a la que ens ofereixen en castellà, un exit no només per lo que representa en quan a la divulgació i expansió del català, sino perque posa a l´industria de cinema català en situació de poder seguir assolint mes objectius que la equiparin amb altres sectors de la cultura catalana.
Parlant d´això de la cultura catalana, en el meu darrer article feia referència al excellent moment que esta vivint, i una bona mostra ens acaba d´arribar, amb la nominació de la ja molt premiada película de cine en català "Pa Negre" com a representant del cinema espanyol, en la ceremonia de concesió dels Oscars del proper any. Apart del important exit que això representa, a la vegada assegura, que el català a través d´aquesta película, será transportat i escoltat per tots els recons del mon. Cal felicitarals productors, director i actors, així com també agrair a l´Academia del Cine Espanyol, el gest, un gest suposo que merescut, però que no deixa de ser un gest important, envers el cinema català i tot Catalunya en general.
Els buscadors de bolets estan vivin un mal any, però ja en vindran de millors, els caçadors ja estan afinant i netejant les escopetes, el mes proper comença la seva temporada, tan esperada per tots ells.Els futbolistes, sobretot la gent del Barça, estem gaudint d´un dels millors moments de l´història del futbol, que duri, disfrutem-ho.
A través d´aquest article, el que vull transmetre, es que en aquesta vida, tots tenim els nostres esbarjos, els nostres sentiments, alló que diem sempre, les nostres coses, unes mes importants que altres, però totes, totes elles, ens ajuden a viure i a ser feliços.
Els que sembla ser, ja no podran gaudir mai mes de la seva afició, son els "toreros", i llogicament estan passant un disgust, que certament els costarà de païr, ¿ Calia donar aquest disgust a tanta gent?, ells tenien amb les curses de braus, el seu esbarjo, com nosaltres tenim els nostres, ¿Calia trencar erl que son per ells tan imborrables records?, enc ara recordo haber vist per televisió la sessió parlamentària on varen guanyar els opositors a les curses, les abraçades i mostres de satisfacció jo diria que exigerades, amb contrast amb la tristesa continguda dels perdedors, en aquells moments, uns, els guanyadors estaban fent mal a tots els altres.Si volem viure en pau i bona convivència, ens hem d´acostumar a sortir de casa de bon matí sense l´intenció de fer mal a dingú.
En el Parlament de Catalunya s´está duent a terme el debat de política general, haig d´esmentar que no ha començat al meu gust, per en tot cas aquest es un tema que el deixarem per mes endevant segur que trobarem moltes ocasions per parlar-ne.
Fent un resum i per acabar, penso que aquesta darrera setmana de Septembre podia haber estat mes negativa que el que realment ha estat, "una mica de tot".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 22 de septiembre de 2011
PERQUE NO FEM INVENTARI?
En el transcorre dels darrers trenta anys, han estat tants els reptes que a nivell de país, hem hagut de superar i tants els objectius assolits, que potser ara en aquest moment de crisi, son molts els que es questionen, l´encert o desancert de tot lo fet i fins i tot analitzen la possibilitat de variar els plantejaments existents, a fi i efecte de començar després d´aquest periode de reflexió una nova etapa.
En el meu cas, jo soc un fidel defensor de tot el que es va dur a terme, en el curs de la nostre transició política, per altre banda, sempre, en totes les meves coses, he estat molt conservador, no m´agrada canviar d´advocat ni de metge, ni de gestor, fins i tot en alguna ocasió he dit que no m´agrada canviar ni de parella,es una manera de ser,i en aquest cas que ens ocupa, si fem l´inventari del que hem assolit en el curs dels recents trenta anys de regim democratic, penso que poques coses hauriem de canviar, en tot cas el que si faria falta es millorar alguna actitud de la resta de l´Estat anvers Catalunya.
En portes d´unes eleccions generals, encara trovem forçes polítiques, que com a eix central de la seva campanya, demanen l´independència per Catalunya, njo que vaig viure amb tota la plenitud l´epoca anterior, avui en dia contemplo una Catalunya que ha recuperat les seves Institucions, una Catalunya que veu respectades les seves festes i tradicions mes populars, veig una Catalunya que viu un gran moment cultural, per mes que tractem de recordar, dificilment trovarem un moment, on el teatre català hagi viscut un moment com el present, una molt bonas oferta de teatre català, cada vegada mes tatres i mes ni haguessin, el tatre es un bon indicador del moment cultural d´un poble, grans autors literaris ens fan arribar la seva obra en català, fet que esclata el dia de Sant Jordi, on tot el poble, l´originari i l´inmigrat surt al carrer.
Tot el jovent que ha `passat per l´escola en el curs d´aquest trenta anys, parla perfectament el català, altre cosa es que després en la seva vida familiar i social l´emprin amb mes p menys mesura, però la realitat es que la política educativa d´inmersió linguística ha donat un bon fruit.
Disposem d´un canal de televisió autocton, qua assoleis els maxims d´ñ audiencia, perqué ofereix una molt bona oferta televisiva, els dor rotatius amb mes circulació a Catalunya, avui en dia ofereixen edicions diarias en català.
Amb una Catalunya independent, dificilment millorariem, tots aquests aspectes de la vida cultural,educativa i social que hem esmentat. En aquest moment de fer inventari, tots de manera generalitzada trovem un aspartat en el que encara esta tot per fer, parlem del finançament autonomic, Catalunya ha fet en el curs dels passats trenta anys, un gran esforç solidari, fins el punt que jo diria que s´ha estirat massa la corda, i ara ja hem arribat a un limit on es fa urgent a través del Pacte Fiscal que en la actualitat demanem, tornar a agafar aire i empenta per poder seguir tirant el país endevant.
Si l´esmentat Pacte Fiscal no prosperés i Catalunya es tornés a sentir maltractada com en el cas recent de l´Estatut, potser les veus dels independentistes ressonarien tan fort, que la gent que pensa com jo dificilment ens podriem permetre fer el desentés.
UN aspecte im`portant de la nostre transició política, va ser el canvi de model d´Estat, abandonant el centralisme anterior, per anar a raure al present Estat de les Autonomies, son moltes les veus que en el moment present de crisi, on arrosseguem, una deuta publica molt important, una de les mes elevades dins del mon occidental, senyalen i acusen a l´esmentat Estat de les Autonomíes, com a causa principal d´aquesta deuta publica que patim, penso que aquesta es una interpretació poc acurada de lo que realmen ha passat i dels motius que ens han portat a una situació d´endeutament, que fa que els mercats exteriorsens mirin cada vegada mes de reull.
Molts sabem, jo diria que casi be tothom, perque avui en dia llegint el diari i escoltant les tertulies de la televisió, ja tots ens sentim mig economistes, que la deuta, pot tenir tres origens diferents, les Administracions, les Empreses i les famílies.
Per lo que respecta a les Administracions, la deuta es poc trascendent, si la comparem amb la d´altres països del nostre entorn, França, Regne Unit, Alemania, Italia, E.U.A., tots aquest `països certament importants, presenten situacions de deuta molt `per sobre que l´espanyola, evidentment el gran volum de deuta no prové ni de les Autonomiers, n i dels Ajuntaments, ni de l´Administració central, prové de les families i de les Empreses.
Les famílies i les Empreses en el curs d´uns anys que ja no tornaran, es varen trobar amb excesives facilitats per part de les Entitats Financeres en el moment de demanar credits, que en molts casos excedien les seves possibilitats i fins i tot les seves necessitats, era un moment facil, tothom sap que no sempre es aixís i molts ho varen voler aprofitar.
Moltes çentitals Financeres potser varen ser poc rigoroses però per altre banda s´ha d´acceptar que el seu negoci es concedir com mes credits millor i cobrar els corresponents interesos.
Els grans resposables del desastre que estem vivint, son les autoritats monetàries, Banc d´Espanya i els Mionistris d´Economia d´aquells moments, que no varen saber detectar i reconduir la gran tempesta que s´estava apropant.
Si tenim en compte tot lo dit, no penso que sigui recomenable voler fer canvis precipitats i poc encertats que no sempre ajuden, molt al contrari, no fan res mes que agraujá la siotuació.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
En el meu cas, jo soc un fidel defensor de tot el que es va dur a terme, en el curs de la nostre transició política, per altre banda, sempre, en totes les meves coses, he estat molt conservador, no m´agrada canviar d´advocat ni de metge, ni de gestor, fins i tot en alguna ocasió he dit que no m´agrada canviar ni de parella,es una manera de ser,i en aquest cas que ens ocupa, si fem l´inventari del que hem assolit en el curs dels recents trenta anys de regim democratic, penso que poques coses hauriem de canviar, en tot cas el que si faria falta es millorar alguna actitud de la resta de l´Estat anvers Catalunya.
En portes d´unes eleccions generals, encara trovem forçes polítiques, que com a eix central de la seva campanya, demanen l´independència per Catalunya, njo que vaig viure amb tota la plenitud l´epoca anterior, avui en dia contemplo una Catalunya que ha recuperat les seves Institucions, una Catalunya que veu respectades les seves festes i tradicions mes populars, veig una Catalunya que viu un gran moment cultural, per mes que tractem de recordar, dificilment trovarem un moment, on el teatre català hagi viscut un moment com el present, una molt bonas oferta de teatre català, cada vegada mes tatres i mes ni haguessin, el tatre es un bon indicador del moment cultural d´un poble, grans autors literaris ens fan arribar la seva obra en català, fet que esclata el dia de Sant Jordi, on tot el poble, l´originari i l´inmigrat surt al carrer.
Tot el jovent que ha `passat per l´escola en el curs d´aquest trenta anys, parla perfectament el català, altre cosa es que després en la seva vida familiar i social l´emprin amb mes p menys mesura, però la realitat es que la política educativa d´inmersió linguística ha donat un bon fruit.
Disposem d´un canal de televisió autocton, qua assoleis els maxims d´ñ audiencia, perqué ofereix una molt bona oferta televisiva, els dor rotatius amb mes circulació a Catalunya, avui en dia ofereixen edicions diarias en català.
Amb una Catalunya independent, dificilment millorariem, tots aquests aspectes de la vida cultural,educativa i social que hem esmentat. En aquest moment de fer inventari, tots de manera generalitzada trovem un aspartat en el que encara esta tot per fer, parlem del finançament autonomic, Catalunya ha fet en el curs dels passats trenta anys, un gran esforç solidari, fins el punt que jo diria que s´ha estirat massa la corda, i ara ja hem arribat a un limit on es fa urgent a través del Pacte Fiscal que en la actualitat demanem, tornar a agafar aire i empenta per poder seguir tirant el país endevant.
Si l´esmentat Pacte Fiscal no prosperés i Catalunya es tornés a sentir maltractada com en el cas recent de l´Estatut, potser les veus dels independentistes ressonarien tan fort, que la gent que pensa com jo dificilment ens podriem permetre fer el desentés.
UN aspecte im`portant de la nostre transició política, va ser el canvi de model d´Estat, abandonant el centralisme anterior, per anar a raure al present Estat de les Autonomies, son moltes les veus que en el moment present de crisi, on arrosseguem, una deuta publica molt important, una de les mes elevades dins del mon occidental, senyalen i acusen a l´esmentat Estat de les Autonomíes, com a causa principal d´aquesta deuta publica que patim, penso que aquesta es una interpretació poc acurada de lo que realmen ha passat i dels motius que ens han portat a una situació d´endeutament, que fa que els mercats exteriorsens mirin cada vegada mes de reull.
Molts sabem, jo diria que casi be tothom, perque avui en dia llegint el diari i escoltant les tertulies de la televisió, ja tots ens sentim mig economistes, que la deuta, pot tenir tres origens diferents, les Administracions, les Empreses i les famílies.
Per lo que respecta a les Administracions, la deuta es poc trascendent, si la comparem amb la d´altres països del nostre entorn, França, Regne Unit, Alemania, Italia, E.U.A., tots aquest `països certament importants, presenten situacions de deuta molt `per sobre que l´espanyola, evidentment el gran volum de deuta no prové ni de les Autonomiers, n i dels Ajuntaments, ni de l´Administració central, prové de les families i de les Empreses.
Les famílies i les Empreses en el curs d´uns anys que ja no tornaran, es varen trobar amb excesives facilitats per part de les Entitats Financeres en el moment de demanar credits, que en molts casos excedien les seves possibilitats i fins i tot les seves necessitats, era un moment facil, tothom sap que no sempre es aixís i molts ho varen voler aprofitar.
Moltes çentitals Financeres potser varen ser poc rigoroses però per altre banda s´ha d´acceptar que el seu negoci es concedir com mes credits millor i cobrar els corresponents interesos.
Els grans resposables del desastre que estem vivint, son les autoritats monetàries, Banc d´Espanya i els Mionistris d´Economia d´aquells moments, que no varen saber detectar i reconduir la gran tempesta que s´estava apropant.
Si tenim en compte tot lo dit, no penso que sigui recomenable voler fer canvis precipitats i poc encertats que no sempre ajuden, molt al contrari, no fan res mes que agraujá la siotuació.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 13 de septiembre de 2011
CINQUANTA ANYS ENRERE
Al arribar la data del dia onze de Septembre, tots els catalans, per norma general, celebrem la Diada o la Festa Nacional dee Catalunya si preferiu dir-ho aixís, de la manera que ho hem fet sempre, desde que les llibertats, benauradament arribades trenta anys enrere, ho permeten.
El dia onze de Septembre, apart de les celebracions de la Diada propiament dites, ens ha portat a través de tots els mitjans de comunicació, el trist record del tragic atemptat terrorista, que ara fa just deu anys, va tenir lloc al cor de la ciutat de New York i que apart de la gran tragedia que va representar per al poble nord-americá, també va saccejar de manera trascendent, tot l´ordenament, politic, social i economic del nostre mon occidental.
Jo personalment, en la meva condició de militant d´un partit politic, si be no he estat mai convidat a participar dels actes institucionals, poques vegades he deixat d´assistir als actes que tenen lloc la vifilia de la Diada dins de l´entranyable recó del Fossar de les moreres, també poques vegades he faltat a l´acte d´ofrena floral al Monument del defensor de Barcelona, Rafel de Casanovas.
De la mateixa manera que la nostre celebració de la Diada, sempre ens ferá pensar en el tragic atemptat de l´onze de Septrembre de l´anys 2.001, a mi personalment, sempre que he anat a fer l´ofrena floral, em ve al cap un fet que va tenir lloc cinquanta anys enrere, quan jo era just un noiet de divuit anys.
A casa, la familia, sempre habiem tingut, el negoci, botiga, i tallers, al carrer Comerç, tocant al passeig que ara es diu Lluis Companys, prop de l´arc del Triomf, i en aquella època, l´entitat bancària amb la que acostumavem a treballar, era una oficina de Banesto, encara existent, radicada a la Rda. Sant Pere tocant al Passeig de Sant Joan.
Aquell any 1.961, varen operar al meu pare d´una dolència de meluc, li era dificultós caminar, i jo frequentava la botiga per ajudar-lo a fer les gestions de carrer, que normalment ells feia personalment.
Aquell Onze de Septembrede l´any 1.961, em va requerir per fer unes gestions properes dins del barri, una d´elles a l´oficina bancària abans esmentada, tot caminant per la vorera i just a la cruilla de la Rda.de Sanr Pere amb el carrer Ali-Bei, un senyor de mitjana edat, que transitava uns metres devant meu, es va ajupir i tot i mirant a dreta i esquerra, va deixar a terra recolzat al peu d´un fanal, un ram de flors, es va quedar uns moments dret al devant del ram i poc després, va raunudar el seu camí, al fer-ho, es varen obrir les portes d´un cotxe aparcat a la vorera i dos dels ocupants es van dirigir al senyor dipositatnt del ram, i després d´un breu interlocutori, el varen agafar un per cada braç, introduintlo dins del cotxe, han passat cinquanta anys i mai se m´esborrat de la memòria , el posat serè, però engoixat d´aquell patriota català.
Al arribar la botiga, llogicament li vareig explicar al pare el fet que habia presenciat, el pare es va mirà el calendari que sempre tenia sobre la taule, avui estem a onze de Septembre em va dir, en aquesta data, antigament es celebrava la Festa Nacional de Catalunya, i just en aquest punt de la Ronda de Sant Pere, abans de la guerra hi havia el monument d´en Rafel de Casanovas defensor de Barcelona, aquesta era la raó perqué tot i després de tants anys, encara hi havia cxatalans que ho tenien present, i en la mesura que podien honoraven aquest record, també, com era habitual en aquells temps i en el moment mes algit de la dictadura franquista, la policia edstraba a l´aguait per tractar d´impedir tot tipus d´actuaciuons com l´esmentada.
Comprenc que per molte gent, l´Onze de Septembre, sempre anirá acompanyat del trist record de l´atemptat de New York, jo per ara encara no m´he pogut treure del cap, la figura d´aquell anonim patriota català duent a terme la seva ofrena floral, aquell dia de l´any 1.961, que en el calendari que el pare tenia sobre la taula, estaba escrit en negre, ern aquella època no era ni diumenge ni festa de guardar.
La defensa de les nostres tradicions, la nostre cultura i sobre tot de la nostre llengua, tots els catalans la tenim present, uns amb mes, i altres amb menys convicció, però tots la tenim present, basicament per el record i respecte que mereixen tots els avantpassats que en el seu moment, han lluitat i han patit per mantenir encesa la flama del nacionalisme català.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
El dia onze de Septembre, apart de les celebracions de la Diada propiament dites, ens ha portat a través de tots els mitjans de comunicació, el trist record del tragic atemptat terrorista, que ara fa just deu anys, va tenir lloc al cor de la ciutat de New York i que apart de la gran tragedia que va representar per al poble nord-americá, també va saccejar de manera trascendent, tot l´ordenament, politic, social i economic del nostre mon occidental.
Jo personalment, en la meva condició de militant d´un partit politic, si be no he estat mai convidat a participar dels actes institucionals, poques vegades he deixat d´assistir als actes que tenen lloc la vifilia de la Diada dins de l´entranyable recó del Fossar de les moreres, també poques vegades he faltat a l´acte d´ofrena floral al Monument del defensor de Barcelona, Rafel de Casanovas.
De la mateixa manera que la nostre celebració de la Diada, sempre ens ferá pensar en el tragic atemptat de l´onze de Septrembre de l´anys 2.001, a mi personalment, sempre que he anat a fer l´ofrena floral, em ve al cap un fet que va tenir lloc cinquanta anys enrere, quan jo era just un noiet de divuit anys.
A casa, la familia, sempre habiem tingut, el negoci, botiga, i tallers, al carrer Comerç, tocant al passeig que ara es diu Lluis Companys, prop de l´arc del Triomf, i en aquella època, l´entitat bancària amb la que acostumavem a treballar, era una oficina de Banesto, encara existent, radicada a la Rda. Sant Pere tocant al Passeig de Sant Joan.
Aquell any 1.961, varen operar al meu pare d´una dolència de meluc, li era dificultós caminar, i jo frequentava la botiga per ajudar-lo a fer les gestions de carrer, que normalment ells feia personalment.
Aquell Onze de Septembrede l´any 1.961, em va requerir per fer unes gestions properes dins del barri, una d´elles a l´oficina bancària abans esmentada, tot caminant per la vorera i just a la cruilla de la Rda.de Sanr Pere amb el carrer Ali-Bei, un senyor de mitjana edat, que transitava uns metres devant meu, es va ajupir i tot i mirant a dreta i esquerra, va deixar a terra recolzat al peu d´un fanal, un ram de flors, es va quedar uns moments dret al devant del ram i poc després, va raunudar el seu camí, al fer-ho, es varen obrir les portes d´un cotxe aparcat a la vorera i dos dels ocupants es van dirigir al senyor dipositatnt del ram, i després d´un breu interlocutori, el varen agafar un per cada braç, introduintlo dins del cotxe, han passat cinquanta anys i mai se m´esborrat de la memòria , el posat serè, però engoixat d´aquell patriota català.
Al arribar la botiga, llogicament li vareig explicar al pare el fet que habia presenciat, el pare es va mirà el calendari que sempre tenia sobre la taule, avui estem a onze de Septembre em va dir, en aquesta data, antigament es celebrava la Festa Nacional de Catalunya, i just en aquest punt de la Ronda de Sant Pere, abans de la guerra hi havia el monument d´en Rafel de Casanovas defensor de Barcelona, aquesta era la raó perqué tot i després de tants anys, encara hi havia cxatalans que ho tenien present, i en la mesura que podien honoraven aquest record, també, com era habitual en aquells temps i en el moment mes algit de la dictadura franquista, la policia edstraba a l´aguait per tractar d´impedir tot tipus d´actuaciuons com l´esmentada.
Comprenc que per molte gent, l´Onze de Septembre, sempre anirá acompanyat del trist record de l´atemptat de New York, jo per ara encara no m´he pogut treure del cap, la figura d´aquell anonim patriota català duent a terme la seva ofrena floral, aquell dia de l´any 1.961, que en el calendari que el pare tenia sobre la taula, estaba escrit en negre, ern aquella època no era ni diumenge ni festa de guardar.
La defensa de les nostres tradicions, la nostre cultura i sobre tot de la nostre llengua, tots els catalans la tenim present, uns amb mes, i altres amb menys convicció, però tots la tenim present, basicament per el record i respecte que mereixen tots els avantpassats que en el seu moment, han lluitat i han patit per mantenir encesa la flama del nacionalisme català.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 28 de julio de 2011
EL BENESTAR DE LA GENT GRAN
La veritat es que només quatre o cinc anys enrere, no m´havia parat mai a pensar que ja començava a ser, el que es diu, una persona d´edat avançada, de sobte vareig despertar a la realitat, em trobava al devant de la finestreta d´un teatre barceloní amb l´intenció de comprar unes entrades, al altre banda de la finestreta, una senyora de mitjana edat, em va mirar de dalt a baix ui mostrant un encomiable atreviment, em va preguntar, ¿vosté ja deu haber complert els seixanta cinc anys, es aixís senyor?.
Tot i que la pregunta no em va deixar massa satisfet, jo era un d´aquells optimistes que es pensen no aparentar l´edat que realment tenen, em vaig veure en el deure de tot i fent una mica de broma, afirmar que efectivament aquesta era la meva edat, la senyora va seguir dient, en aquest cas li podre aplicar un descompte del quaranta per cent sobre el preu de les entrades, agraint la deferència, vareig sortir del teatre amb el convenciment de que estaba començant una nova etapa de la vida, a la que se li tenia que treure el degut profit.
Poc temps després, de les oficines del Barça, em va arribar un comunicat, on em deien que donada la meva edat i la meva antiguetat con a soci, el carnet anyal passava a ser gratuit, avui en dia tant jo com la meva senyora, només paguem els abonaments, el carnet anyal, que per altre bandate un format i distintius diferents del habitual, per poder aixís presumir d´antiguetat, es totalment gratuit.
Podriem seguir parlant, en altres ocasions ja ho he fet, de les tarifes reduides i fins i tot gratuites del transport public, dels museus municipals, dels cinemes. Un aspecte lamentablement molt d´actualitat, es la gratuitat des medicaments, resumint, jo diria que el fet de passar a integrar-se dins del colectiu de la gent gran, no vull dir que sigui agradable, en alguns casos problemes de salut, en altres, pensions molt justetes, però per altre banda s´ha de reconeixer que les Administracions i la societat en general, posen de la seva part, el crear les condicions, perque aquesta, la que diuen tercera edat, tingui un transcorre força agradable.
El que si fa mal sota el meu punt de vista, son els agravis comparatius, no te massa importància jubilar-se als seixanta cinc o als seixanta set anys, son aquestes unes edats en les que la persona, enc ara está en bones condicions per poder treballar, el que sap greu, es veure com altres treballadors, es veuen afavorits per unes prejubilacions als poc mes de cinquanta anys i amb el sou gairebé integre, en un país poden haber ciutadans de primera categoria i altres de tercera.
En una situació d´atur per acomiadament, sempre m´he preguntat, perqué un home o una dona amb una edat superior als cinquanta anys, han de rebre el mateix tractament que un noi o una noia de vint i cinc anys, son a questes les de uns i altres problemàtiques totalment diferentes. sense donar-me´n compte, ja estic entrant en el tema laboral, val mes que ho deixem, perque aquest es un terreny en el que quan i entres no saps m ai quen en sortirás.
Bones vacances
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Tot i que la pregunta no em va deixar massa satisfet, jo era un d´aquells optimistes que es pensen no aparentar l´edat que realment tenen, em vaig veure en el deure de tot i fent una mica de broma, afirmar que efectivament aquesta era la meva edat, la senyora va seguir dient, en aquest cas li podre aplicar un descompte del quaranta per cent sobre el preu de les entrades, agraint la deferència, vareig sortir del teatre amb el convenciment de que estaba començant una nova etapa de la vida, a la que se li tenia que treure el degut profit.
Poc temps després, de les oficines del Barça, em va arribar un comunicat, on em deien que donada la meva edat i la meva antiguetat con a soci, el carnet anyal passava a ser gratuit, avui en dia tant jo com la meva senyora, només paguem els abonaments, el carnet anyal, que per altre bandate un format i distintius diferents del habitual, per poder aixís presumir d´antiguetat, es totalment gratuit.
Podriem seguir parlant, en altres ocasions ja ho he fet, de les tarifes reduides i fins i tot gratuites del transport public, dels museus municipals, dels cinemes. Un aspecte lamentablement molt d´actualitat, es la gratuitat des medicaments, resumint, jo diria que el fet de passar a integrar-se dins del colectiu de la gent gran, no vull dir que sigui agradable, en alguns casos problemes de salut, en altres, pensions molt justetes, però per altre banda s´ha de reconeixer que les Administracions i la societat en general, posen de la seva part, el crear les condicions, perque aquesta, la que diuen tercera edat, tingui un transcorre força agradable.
El que si fa mal sota el meu punt de vista, son els agravis comparatius, no te massa importància jubilar-se als seixanta cinc o als seixanta set anys, son aquestes unes edats en les que la persona, enc ara está en bones condicions per poder treballar, el que sap greu, es veure com altres treballadors, es veuen afavorits per unes prejubilacions als poc mes de cinquanta anys i amb el sou gairebé integre, en un país poden haber ciutadans de primera categoria i altres de tercera.
En una situació d´atur per acomiadament, sempre m´he preguntat, perqué un home o una dona amb una edat superior als cinquanta anys, han de rebre el mateix tractament que un noi o una noia de vint i cinc anys, son a questes les de uns i altres problemàtiques totalment diferentes. sense donar-me´n compte, ja estic entrant en el tema laboral, val mes que ho deixem, perque aquest es un terreny en el que quan i entres no saps m ai quen en sortirás.
Bones vacances
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 15 de julio de 2011
PARO JUVENIL
Siendo como soy y desde antiguo, persona comprometida en todo lo referente a la legislación laboral,por lo mucho que afecta al bienestar de personas y familias, y porque en nuestro caso, siempre he pensado que sigue siendo la asignatura pendiente, de esta democracia española que nace en el éltimo tramo de los años setenta, en la medida que me es posible, procuro recabar información, a través de todo tipo de publicaciones que periodicamente recogen y hacen llegar las ultimas novedades al respecto.
No recuerdo exactamente, pero debe hacer tres o cuatro meses, que el periódico que habitualmente leo, dedicaba su suplemento de los domingos, a hablar del angustioso tema del paro juvenil, el suplemento en cuestión, recojía los artículos y opiniones de prestigiosos economistas y habituales artuculistas del periódico.
Uno de los articulistas, no recuerdo exactamente si era el Sr. Alfred Pastor o el Sr.Germá Bel, acababa su artículo, resumiendo de manera muy simple pero a mi entender acertada, las razones por las que la tasa de paro juvenil tiene la incidència que tiene en nuestro país. Cuando el empresario se encuentra en la necesidad de reestructurar su plantilla de personal, decia el articulista, dicho empresario, acuciado por la crisis, el descenso de la actividad, la falta de ingresos, y el montante de las indemnizaciones, busca por todos los medios la solución que le pueda salir mas barata, y esta, la solución mas barata consiste en despedir al sector mas joven de la plantilla, salarios mas bajos, menor antiguedad, contratos temporales, etc.
Pienso que este, es un diagnóstico muy acertado de la grave enfermedad que representa el paro juvenil, estoy seguro que el articulista al que hago referència, hasta tiene el tratamiento que se debe aplicar para hacer frente a la dolencia, yo por supuesto lo tengo, y sin necesidad de buscar otras salidas fuera de la propia legislación laboral, desde luego ha de ser otra legislación, no la vigente, porque con esta hoy en dia ya no le damos solución a nada.
Por lo que parece, el Sr.Perez Rubalcaba, que según el sabia perfectamente lo que se tenia que hacer en política laboral, por lo que respecta al paro juvenil, en su discurso de proclamación como candidato, demostró, que desconoce el diagnóstico y en consecuencia el tratamiento a emplear, hasta aquí, lo único que cabe esperar, es que una vez sea Presidente, alguien con suficiente conocimiento sobre el tema lo pueda asesorar.
El proyecto del Sr. Perez Rubalcaba de crear un impuesto sobre los beneficios bancarios y generar así el montante de dinero suficiente para poder poner en marcha mecanismos de creación de empleo para la gente joven, probablemente haya dado satisfacción a los miles de "indignados" que llenaron y durmieron a la intemperie en las plazas de muchas ciudades españolas mostrando su protesta por la situación que estamos viviendo. Pero luego, el Sr, Perez Rubalcaba deberia también pensar en los millones de "indignados" que duermen en casa, y en su cama, y que esperan de su Gobierno, soluciones reales y efectivas que huyan del populismo con el que el candidato socialista ha iniciado su carrera electoral.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
No recuerdo exactamente, pero debe hacer tres o cuatro meses, que el periódico que habitualmente leo, dedicaba su suplemento de los domingos, a hablar del angustioso tema del paro juvenil, el suplemento en cuestión, recojía los artículos y opiniones de prestigiosos economistas y habituales artuculistas del periódico.
Uno de los articulistas, no recuerdo exactamente si era el Sr. Alfred Pastor o el Sr.Germá Bel, acababa su artículo, resumiendo de manera muy simple pero a mi entender acertada, las razones por las que la tasa de paro juvenil tiene la incidència que tiene en nuestro país. Cuando el empresario se encuentra en la necesidad de reestructurar su plantilla de personal, decia el articulista, dicho empresario, acuciado por la crisis, el descenso de la actividad, la falta de ingresos, y el montante de las indemnizaciones, busca por todos los medios la solución que le pueda salir mas barata, y esta, la solución mas barata consiste en despedir al sector mas joven de la plantilla, salarios mas bajos, menor antiguedad, contratos temporales, etc.
Pienso que este, es un diagnóstico muy acertado de la grave enfermedad que representa el paro juvenil, estoy seguro que el articulista al que hago referència, hasta tiene el tratamiento que se debe aplicar para hacer frente a la dolencia, yo por supuesto lo tengo, y sin necesidad de buscar otras salidas fuera de la propia legislación laboral, desde luego ha de ser otra legislación, no la vigente, porque con esta hoy en dia ya no le damos solución a nada.
Por lo que parece, el Sr.Perez Rubalcaba, que según el sabia perfectamente lo que se tenia que hacer en política laboral, por lo que respecta al paro juvenil, en su discurso de proclamación como candidato, demostró, que desconoce el diagnóstico y en consecuencia el tratamiento a emplear, hasta aquí, lo único que cabe esperar, es que una vez sea Presidente, alguien con suficiente conocimiento sobre el tema lo pueda asesorar.
El proyecto del Sr. Perez Rubalcaba de crear un impuesto sobre los beneficios bancarios y generar así el montante de dinero suficiente para poder poner en marcha mecanismos de creación de empleo para la gente joven, probablemente haya dado satisfacción a los miles de "indignados" que llenaron y durmieron a la intemperie en las plazas de muchas ciudades españolas mostrando su protesta por la situación que estamos viviendo. Pero luego, el Sr, Perez Rubalcaba deberia también pensar en los millones de "indignados" que duermen en casa, y en su cama, y que esperan de su Gobierno, soluciones reales y efectivas que huyan del populismo con el que el candidato socialista ha iniciado su carrera electoral.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 6 de julio de 2011
EL CALIU DE LA LLAR
La llei de la dependència en molt bona hora promulgada per el Govern del President Rodriguez Zapatero, es evident que ha hagut de superar un grapat d´entrebancs, mes que entrebancs, jo diria que han estat les dificultats habituals que sempre es presenten quan es posa en marxa un projecte d´aquestes dimensions.
Per altra banda s´han hagut de coordinar les actuacions de les dues Administracions, la central i l´autonòmica, aixís com també coordinar les aportacions i els recursos transferits per l´una i l´altre, en un moment economic, el present, en el que s´ha de filar molt prim a l´hora d´establir un ordre de prioritats que doni satisfacció i faci justicia amb tota la gent que es troba en la necessitat de ser ajudada.
A pesar de les dificulktats esmentades, la impresió es que els objectius d´aquesta llei segueixen el seu curs, i cada vegada mes famílies es mostren agraides per l´ajut que estan rebent.
Les famílies que tenen persones dependents, tenen l´opció d´ingresarles en una residència, cosa que en molts casos i segons quin sigui l´estat del dependent resulta inevitable, o en altres casos, un familiar proper, accepta el papèr de "cuidador", per el que es retribuit amb un salari i es donat d´alta com afiuliat a la Seguretat Social.En consequència aquest "cuidador" es troba amb un sou per petit que sigui, i amb un periode d´afiliació a la Seguretat Social, que en ocasions i segons quina sigui la situació de la seva vida laboral, pot re`resentar un bon ajut a l´hora de determinar la seva jubilació..
Es evident que la persona dependent, se sent mes feliç a casa, envoltat per la família, fills, nets i fins i tot besnets, aquesta feliçitat , aquest caliu que es troba a casa també proporciona estimuls per seguir vivint dins de l´ambient on sempre s´ha desenvolupat la seva vida. Per altre banda el "cuidador" també se sent gratificat en el seu compliment del deure de família i per el tractament que reb de l´Administració.
Parlant del caliu de la llar, si m´ho permeten, per un moment deixaré el tema de la gent gran i dependent, per parlar dels infants, anys enrere jo sempre habia defensat i fins i tot escrit, que en comnpte de construir tantes llars d´infants amb el que això suposa d´inversió en personal i en instal.lacions, seria aconsellable fer arribar un sou a les mares treballadores, els infants no es veurien apartats a temprana edat del caliu de la mare i aquesta es veuria afavorida per un ajut, que li permitria disposar del temps que cal, per poder fer arribar al seu fill totes les atencions que neçessita un nadó.
He de reconeixer que amb el transcorre dels anys el meu criteri ha anat experimentat canvis, i aquests canvis s´han produït amb l´arribada dels nets,. que ja son quatre, es quan m´he donat compte que els nets son mes sociables que no ho havien estat els seus pares quan eren petits, no es fan mai extranys ni es mostren timids quan els envolta gent desconeguda, sempre tenen una rialla i una paraula per tothom, al començament jo pensava, això es que la can alla avui en dia neixen mes espabilats, o també pensava, potser el que succeeix es que els pares d´avui els saben educar millor, però al final arribes a la conclusió de que aquesta diferencia de comportament es deu a que com avui en dia, el matrimoni es v euen en la neçessitat de treballar tots dos, quan els nens o nenes tenen un anyet ja els porten a la llar d´infants, un cop allá coneixen altres persones, es veuen obligats a comunicar-se amb mes gent, i aquesta es la raó per la que es tornen mes sociables.
El calñiu de la llar s´agraeix a qualsevol edat, però aixís com en el cas de la gent gran o dependent es prioritari, en canvi per lo que respecta als infants, tot i que sel´s ha d´educar dins d´una estimació i respecte per la familia, penso que es aconsellable que s´acostumin a aixecar el vol com mes aviat millor.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Per altra banda s´han hagut de coordinar les actuacions de les dues Administracions, la central i l´autonòmica, aixís com també coordinar les aportacions i els recursos transferits per l´una i l´altre, en un moment economic, el present, en el que s´ha de filar molt prim a l´hora d´establir un ordre de prioritats que doni satisfacció i faci justicia amb tota la gent que es troba en la necessitat de ser ajudada.
A pesar de les dificulktats esmentades, la impresió es que els objectius d´aquesta llei segueixen el seu curs, i cada vegada mes famílies es mostren agraides per l´ajut que estan rebent.
Les famílies que tenen persones dependents, tenen l´opció d´ingresarles en una residència, cosa que en molts casos i segons quin sigui l´estat del dependent resulta inevitable, o en altres casos, un familiar proper, accepta el papèr de "cuidador", per el que es retribuit amb un salari i es donat d´alta com afiuliat a la Seguretat Social.En consequència aquest "cuidador" es troba amb un sou per petit que sigui, i amb un periode d´afiliació a la Seguretat Social, que en ocasions i segons quina sigui la situació de la seva vida laboral, pot re`resentar un bon ajut a l´hora de determinar la seva jubilació..
Es evident que la persona dependent, se sent mes feliç a casa, envoltat per la família, fills, nets i fins i tot besnets, aquesta feliçitat , aquest caliu que es troba a casa també proporciona estimuls per seguir vivint dins de l´ambient on sempre s´ha desenvolupat la seva vida. Per altre banda el "cuidador" també se sent gratificat en el seu compliment del deure de família i per el tractament que reb de l´Administració.
Parlant del caliu de la llar, si m´ho permeten, per un moment deixaré el tema de la gent gran i dependent, per parlar dels infants, anys enrere jo sempre habia defensat i fins i tot escrit, que en comnpte de construir tantes llars d´infants amb el que això suposa d´inversió en personal i en instal.lacions, seria aconsellable fer arribar un sou a les mares treballadores, els infants no es veurien apartats a temprana edat del caliu de la mare i aquesta es veuria afavorida per un ajut, que li permitria disposar del temps que cal, per poder fer arribar al seu fill totes les atencions que neçessita un nadó.
He de reconeixer que amb el transcorre dels anys el meu criteri ha anat experimentat canvis, i aquests canvis s´han produït amb l´arribada dels nets,. que ja son quatre, es quan m´he donat compte que els nets son mes sociables que no ho havien estat els seus pares quan eren petits, no es fan mai extranys ni es mostren timids quan els envolta gent desconeguda, sempre tenen una rialla i una paraula per tothom, al començament jo pensava, això es que la can alla avui en dia neixen mes espabilats, o també pensava, potser el que succeeix es que els pares d´avui els saben educar millor, però al final arribes a la conclusió de que aquesta diferencia de comportament es deu a que com avui en dia, el matrimoni es v euen en la neçessitat de treballar tots dos, quan els nens o nenes tenen un anyet ja els porten a la llar d´infants, un cop allá coneixen altres persones, es veuen obligats a comunicar-se amb mes gent, i aquesta es la raó per la que es tornen mes sociables.
El calñiu de la llar s´agraeix a qualsevol edat, però aixís com en el cas de la gent gran o dependent es prioritari, en canvi per lo que respecta als infants, tot i que sel´s ha d´educar dins d´una estimació i respecte per la familia, penso que es aconsellable que s´acostumin a aixecar el vol com mes aviat millor.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 30 de junio de 2011
MAS DE LO MISMO
Hace apenas una semana que a través de mi último artículo publicado, mostraba mi intención de no volverme a reiterar en mis comentarios, respecto a todo lo concerniente con nuestra vigente legislación laboral, porqué estoy plenamente convencido, que desde todos los ámbitos ya se ha hecho llegar al Gobierno y de manera insistente, la necesidad de actuar con valentia y decisión en materia laboral y en consequència tampoco es conveniente excederse con continuas aportaciones, que no siempre sirven de ayuda sino todo lo contrario.
Esta era mi firme decisión, pero un comentario del Sr, Ministroi de Trabajo, en el curso de la reciente tramitacióndel proyecto de negociación colectiva, me causó mas que una sorpresa, un sobresalto, originado, tambien hay que decirlo,por el poco conocimiento y aplicación de todo lo que concierne a la letra pequeña de nuestro ordenamiento laboral.
Decia el Ministro, que a empresarios y obreros, les esta permitido hacer hasta un máximo creo recordar de ochenta horas extras anuales, a fin de flexibilizar la jornada en casos de necesidad.
Al efecto no pude resistir a la tentación de hacer cuatro números para asñí determinar la incidència que estas ochenta horas podian tener una vez traducidas a puestos de trabajio, el resultado así por encima nos dice que si toda la afiliación obrera h ace ochenta horas extras anuales, ello,puede representar el equivalente a seiscientos mil puestos de trabajo.
Mi ignoráncia en cuanto a la existéncia de la disposición mebncionada, probablemente haya redundado en el buen estado actual de mi salud, ya que a mi edad esta ya no está para demasiados sobresaltos.
No es mi animo insistir, pero es evidente, que se trata de disposiciones antiguas a las que periodicamente y siempre cuando le vemos la piel al lobo, se han ido haciendo apaños puntuales, que no han hecho mas que dificultar, la aplicación de una legislación que contemple el mundo del trabajo, de acuerdo con el paso de los años.
En el reciente debate del Estado de la Nación hay que felicitar al Sr. Duran i Lleida por su intervención, en la cual reclamaba hacer mas atractivo el contrato fijo a tiempo parcial, yo añadiria que contratos fijos lo deberian ser todos, la contratación temporal, en su momento ya cumplió su función y en el presente momento ya deberia estar abolida, el impulso del contrato a tiempo parcial dfeberia ir acompañado de un reordenamiento en el sistema de horarios, y que las personas que optasen por este contrato pudiesen escojer en vistas a su jubilación los veibnticincio años de cotización efectuados que les fueran mas convenientes.
En definitiva, mas de lo mismo, lo siento.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Esta era mi firme decisión, pero un comentario del Sr, Ministroi de Trabajo, en el curso de la reciente tramitacióndel proyecto de negociación colectiva, me causó mas que una sorpresa, un sobresalto, originado, tambien hay que decirlo,por el poco conocimiento y aplicación de todo lo que concierne a la letra pequeña de nuestro ordenamiento laboral.
Decia el Ministro, que a empresarios y obreros, les esta permitido hacer hasta un máximo creo recordar de ochenta horas extras anuales, a fin de flexibilizar la jornada en casos de necesidad.
Al efecto no pude resistir a la tentación de hacer cuatro números para asñí determinar la incidència que estas ochenta horas podian tener una vez traducidas a puestos de trabajio, el resultado así por encima nos dice que si toda la afiliación obrera h ace ochenta horas extras anuales, ello,puede representar el equivalente a seiscientos mil puestos de trabajo.
Mi ignoráncia en cuanto a la existéncia de la disposición mebncionada, probablemente haya redundado en el buen estado actual de mi salud, ya que a mi edad esta ya no está para demasiados sobresaltos.
No es mi animo insistir, pero es evidente, que se trata de disposiciones antiguas a las que periodicamente y siempre cuando le vemos la piel al lobo, se han ido haciendo apaños puntuales, que no han hecho mas que dificultar, la aplicación de una legislación que contemple el mundo del trabajo, de acuerdo con el paso de los años.
En el reciente debate del Estado de la Nación hay que felicitar al Sr. Duran i Lleida por su intervención, en la cual reclamaba hacer mas atractivo el contrato fijo a tiempo parcial, yo añadiria que contratos fijos lo deberian ser todos, la contratación temporal, en su momento ya cumplió su función y en el presente momento ya deberia estar abolida, el impulso del contrato a tiempo parcial dfeberia ir acompañado de un reordenamiento en el sistema de horarios, y que las personas que optasen por este contrato pudiesen escojer en vistas a su jubilación los veibnticincio años de cotización efectuados que les fueran mas convenientes.
En definitiva, mas de lo mismo, lo siento.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 23 de junio de 2011
QUELCOM ESTA PASSANT
Els que ja tenim una edat, en ocasions, i tinc que reconeixer, que sense masses motius per fer-ho, ens sentim amoinats per qualsevol cosa que pogui alterar el normal funcionament de les nostres vides.
En consequència, quan llegeixes que en tot l´Estat hi ha cinc mil.lions de persones cercant sense exit un lloc de treball, quan també llegeixes, que moltes families son desnonades per no atendre els seus lloguers o hipoteques, et sents amoinat, no només per tu mateix, sino tem,bé pels fills, els nets i tota la gent propera en general.
Si a mes a mes arriba un dia, en el que milers de persones invaeixen els carrers i les places de les ciutats, declarant-se indignats per la situació que estem vivint, situació que ells creuen injusta, que es només consequència del mal funcionament de les institucions, de l´avaricia dels financers, i de la poca profesionalitat dels politics, cada vegada ho veus tot mes negre.
Si continuació llògica de tot aquest procés, arriba un dia en el que la policia, en defensa de la normalitat en la vida ciutadana, es veu obligada a desallotjar places i carrers, en ocasions amb certa contundència, penses que efectivament "quelcom esta passant"
Si amb tot i això, arribem al punt, en el que els diputats, democraticament escollits per la ciutadania, son objecte de violència i menyspreu, per part de uns manifestants que tracten d´impedir el seu accés al Parlament, amb l´objectiu de dificultar la seva tasca parlamentària i tot seguit llegeixes comentaris recordant els fets de la setmana tràgica, i altres rememorant fets luctuosos viscuts en temps de la guerra civil, penses que no n´hi ha prou en arribar a la conclusió de que "quelcom esta passant", el que cal fer es entre tots crear les condicions per reconduir tot aquest desori.
Son molts els comentaristes especialitzats en temes economics, socials,politis, que fan arribar recomenacionsen quan a lo que ells pensen que s´hauria de fer, jo mateix ja he arribat a un punt en el que em cansa repetir-me, parlant de reformes laborals, financeres, etc.He decidit no tornar-ho a fer, no voldria pecar de reiteratiu, per altre banda en el mon de la política, hi tins molts coneguts i fins i tot algún amic, per res del mon la meva intenció es molestar a dingú i fer encara mes dificil la seva feina..
Dijous passat avui fa una setmana, vareig pensar que per alleugerir totes aquestes angoixes i malts de cap el millor remei seria passar un cap de setmana a la Costa Brava, feia anys que no tenia ocasió de fer-ho, Pals, Palafrugell, Palamós, el dimenge poc abans de venir de tornada, ens varem sentar a la terrassa del hotel, a sota, la bellesa i serenor de les platges de Palaggurgell, un parell d´hores gaudint d´aquest incomparable paissatge i la veritat es que em vaig trobar millor, fins i tot em vaig veure en cor d´obrir un moment el diari.Tot l´espectre politic coincidia en que els requeriments dels indignats, no es podien resoldre al carrer, es tenien que resoldre dins de les nostres Institucions. Vareig pensar, això mateix, vingas amics meus, i com deia molt be el Miquel Roca en el seu article d´aquest dimarts, "som-hi".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
En consequència, quan llegeixes que en tot l´Estat hi ha cinc mil.lions de persones cercant sense exit un lloc de treball, quan també llegeixes, que moltes families son desnonades per no atendre els seus lloguers o hipoteques, et sents amoinat, no només per tu mateix, sino tem,bé pels fills, els nets i tota la gent propera en general.
Si a mes a mes arriba un dia, en el que milers de persones invaeixen els carrers i les places de les ciutats, declarant-se indignats per la situació que estem vivint, situació que ells creuen injusta, que es només consequència del mal funcionament de les institucions, de l´avaricia dels financers, i de la poca profesionalitat dels politics, cada vegada ho veus tot mes negre.
Si continuació llògica de tot aquest procés, arriba un dia en el que la policia, en defensa de la normalitat en la vida ciutadana, es veu obligada a desallotjar places i carrers, en ocasions amb certa contundència, penses que efectivament "quelcom esta passant"
Si amb tot i això, arribem al punt, en el que els diputats, democraticament escollits per la ciutadania, son objecte de violència i menyspreu, per part de uns manifestants que tracten d´impedir el seu accés al Parlament, amb l´objectiu de dificultar la seva tasca parlamentària i tot seguit llegeixes comentaris recordant els fets de la setmana tràgica, i altres rememorant fets luctuosos viscuts en temps de la guerra civil, penses que no n´hi ha prou en arribar a la conclusió de que "quelcom esta passant", el que cal fer es entre tots crear les condicions per reconduir tot aquest desori.
Son molts els comentaristes especialitzats en temes economics, socials,politis, que fan arribar recomenacionsen quan a lo que ells pensen que s´hauria de fer, jo mateix ja he arribat a un punt en el que em cansa repetir-me, parlant de reformes laborals, financeres, etc.He decidit no tornar-ho a fer, no voldria pecar de reiteratiu, per altre banda en el mon de la política, hi tins molts coneguts i fins i tot algún amic, per res del mon la meva intenció es molestar a dingú i fer encara mes dificil la seva feina..
Dijous passat avui fa una setmana, vareig pensar que per alleugerir totes aquestes angoixes i malts de cap el millor remei seria passar un cap de setmana a la Costa Brava, feia anys que no tenia ocasió de fer-ho, Pals, Palafrugell, Palamós, el dimenge poc abans de venir de tornada, ens varem sentar a la terrassa del hotel, a sota, la bellesa i serenor de les platges de Palaggurgell, un parell d´hores gaudint d´aquest incomparable paissatge i la veritat es que em vaig trobar millor, fins i tot em vaig veure en cor d´obrir un moment el diari.Tot l´espectre politic coincidia en que els requeriments dels indignats, no es podien resoldre al carrer, es tenien que resoldre dins de les nostres Institucions. Vareig pensar, això mateix, vingas amics meus, i com deia molt be el Miquel Roca en el seu article d´aquest dimarts, "som-hi".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 10 de junio de 2011
FUTUR INCERT I A LA VEGADA ENGRESCADOR
Darrerament, persones que per la seva trajectòria política i profesional, mereixen ser sempre escoltades, mostren a trevés dels seus escrits o manifestacions, preocupació per el futur politic i economic de Catalunya, dins del actual marc de relacions que ha quedat establert amn l´Estat Espanyol un cop finiquitat el tramit estatuari.
No fa masses dies el propi President Pujol feia esment de que ell, persona que na habia estat mai partidària de recolsar mobiments independentistes, en el present moment, no sabia trobar arguments amb els que poder rebatre, el sentiment independentiste d´un sector cada vegada mes ampli de la cocietat catalana.
En el meu darrer article publicat, jo personalment feia esment del missatge del Sr. Lopez Burniol, recomenant als catalans que pensessin que fer amb Catalunya, que habia arribat aquell moment on s´ha de donar el "do de pit" o del contrari fer "el gall"
La meva impressió es que en general no hi ha massa confiança, ni es pensa que arribará a bon port, el Pacte Fiscal que la Generalitat complint amb el programa electoral de C.I.U., pensa negociar en el curs de la propera llegislatura amb el Govern Central.
Hauriem de ser mes optimistes, el President Mas i el seu equip economic estic segur que sabran donar a la negociació una orientació que ens conduirá a uns objectius finals, justos i assumibles per el Govern de Madrid i que en consequència deixaran resolt de manera definitiva el finançament de la nostre comunitat.
Com passa en qualsevol projecte, es important fer-lo arribar amb claretat, saber traslladar perque demanem, el que demanem, la manera de demanar-ho, i quin seria finalment el resultat que compleix amb les nostres expectatives.
Hauriem de saber posar-nos a l´altre banda de la taula negociadora, per entendre fins on podem arribar, a fi de poder mostrar-nos seguirs amb nosaltres mateixos, en quan a la justicia i coherencia dels nostres plantejaments.
Recordo, que no fa masses anys, i disn de la meva activitat com a empresari, que en ocasions em trobava en la necessitat de tenir que acudir a un Banc o Caixa, per negociar un credit nou, o una ampliació de les condicions existents, o també qualsevol modalitat nova de finançament.
En aquests casos, la primera obligació que m´imposava jo mateix, era no soicitar mai millores, que jo sabia per la meva experiència, que dificilment serian acceptades, portar una negociació dins d´aquests termes, només condueix a originar tensions i a donar una imatge que en el futur no ens será de cap ajut.
Es esencial veuren´s sempre amb poder de la raó, sentir-nos segurs de la justicia del nostre requeriment, si aixís ho fem estic segur que el resultat sera satisfactori, i que com a resultat, Catalunya podrá començar una nova etapa plena d´ilusió, de confiança, i amb la auto-estima positivament renovada.
Josep Mª Carbonell i Vilaróç
No fa masses dies el propi President Pujol feia esment de que ell, persona que na habia estat mai partidària de recolsar mobiments independentistes, en el present moment, no sabia trobar arguments amb els que poder rebatre, el sentiment independentiste d´un sector cada vegada mes ampli de la cocietat catalana.
En el meu darrer article publicat, jo personalment feia esment del missatge del Sr. Lopez Burniol, recomenant als catalans que pensessin que fer amb Catalunya, que habia arribat aquell moment on s´ha de donar el "do de pit" o del contrari fer "el gall"
La meva impressió es que en general no hi ha massa confiança, ni es pensa que arribará a bon port, el Pacte Fiscal que la Generalitat complint amb el programa electoral de C.I.U., pensa negociar en el curs de la propera llegislatura amb el Govern Central.
Hauriem de ser mes optimistes, el President Mas i el seu equip economic estic segur que sabran donar a la negociació una orientació que ens conduirá a uns objectius finals, justos i assumibles per el Govern de Madrid i que en consequència deixaran resolt de manera definitiva el finançament de la nostre comunitat.
Com passa en qualsevol projecte, es important fer-lo arribar amb claretat, saber traslladar perque demanem, el que demanem, la manera de demanar-ho, i quin seria finalment el resultat que compleix amb les nostres expectatives.
Hauriem de saber posar-nos a l´altre banda de la taula negociadora, per entendre fins on podem arribar, a fi de poder mostrar-nos seguirs amb nosaltres mateixos, en quan a la justicia i coherencia dels nostres plantejaments.
Recordo, que no fa masses anys, i disn de la meva activitat com a empresari, que en ocasions em trobava en la necessitat de tenir que acudir a un Banc o Caixa, per negociar un credit nou, o una ampliació de les condicions existents, o també qualsevol modalitat nova de finançament.
En aquests casos, la primera obligació que m´imposava jo mateix, era no soicitar mai millores, que jo sabia per la meva experiència, que dificilment serian acceptades, portar una negociació dins d´aquests termes, només condueix a originar tensions i a donar una imatge que en el futur no ens será de cap ajut.
Es esencial veuren´s sempre amb poder de la raó, sentir-nos segurs de la justicia del nostre requeriment, si aixís ho fem estic segur que el resultat sera satisfactori, i que com a resultat, Catalunya podrá començar una nova etapa plena d´ilusió, de confiança, i amb la auto-estima positivament renovada.
Josep Mª Carbonell i Vilaróç
martes, 31 de mayo de 2011
UN CAP DE SETMANA ATAPEIT
Sempre, i tots els dies de l´any, es la meva costum, comprar un diari barceloní, amb el que donada la qualitat dels seus continguts, ocupo un parell o tres d´hores cada dia.
Aquest passat cap de setmana, la meva condició d´avi, em va obligar a cuidar i a la vegada gaudir de la companya dels nets, ja que la meva filla i el seu marit es varen tenir que traslladar a un poble de comarques per assistir al casament d´uns amics.
Si a les meves obligacions d´avi , i afagim el fet de que tot el cap de setmana ha estat molt atapeit de fets importants sobretot esportius, el resultat es que no vareig disposar del temps que normalment necessito per poder atendre i assumir en profunditat els continguts del diari esmentat.
En consequència, arribat el diumenge i ja dins del capvespre, vareig posar sobre la taula, els diaris del divendres, dissabte i diumenge, amb l´intenció de llegir-los, tot i assumint que probablement aniria a dormir de matinada.
En el exemplar del divendres, el Sr. Sentis periodista emerit, ens feia arribar com tots els divendres, un interesant article, on feia esment de lo molt que trovaba a faltar, dins del marc politic actual de l´Estat, una força política de centre, lamentant que en el seu moment, la U.C.D. del Sr. Suarez no hagues tingut continuitat, jo afagiria si m´ho permet, que poc temps després, un altre temptativa similar del Sr. Suarez, el C.D.S. tampoc va cuallar, solapant-se en el seu moment, amb aquell projecte també de centre que en Miquel Roca, recolsat desde molts ambits i no només catalans, va tractar d´impulsar, i que tampoc va mereixer el suport de l´electorat.
Donada l´abscencia d´aquest partit de centre a ni vell d´Estat, ha estat sempre necesària la presencia de C.I.U. per desenvolupar en la seva condició de partit de centre català, aquest rol de partit frontisa, que en certs moment ha resultat ser tracendental i que tinc l´impresió, que molt aviat, fins i tot dins de l´actual llegislatura haurá de tornar a desenvolupar. Som molts Sr. Sentís, els que anyorem la pres ència d´aquest partit de centre, que un dia o altre segur que arribará.
Del exemplar del dissabte voldria fer referència al article del Sr. Lopez Burniol, persona que sempre fa de bon llegir i escoltar. El Sr. Lopez Burniol recorda a tots els catalans, que Catalunya será el que lls volguin que sigui, que ha arribat aquell critic moment on s´ha de donar "el do de pit" o de fer el "gall", avisa que pensem fredament si conve donar el pas a una independència que sempre ens ha costat de donar, que pensem que un Estat confederal presuposa relacions bilaterals, que altres també voldrien tenir i que ens conduiria un altre vegada al "cafe per a tothom".
El que es imporrtant tenir clar diu el Sr. Lopez Burniol es que la decisió dels catalans no pot ser una solució conjuntural, que te que tenir vocació de permanència, oferint un escenari estable per molts anys que faci posible els canvis estruturals necessaris.
El que potser passa en el moment que estrem vivint, es que son tants els problemes que la gent ha de superar i tantes les agunies que la població esta patint, que poques persones saben trovar el moment per pensar en canvis de model d´Estat, només que el President Mas i el seu equip de govern, pogués deixar definitivament resolt i de manera satisfactòria el Pacte Fiscal que haurem de negociar amb l´Estat, la majoria de ciutadans entre els que es compte aquest que escriu, pensaria que ja estem be tal com estem i que per molts anys.
Em quedava per llegir el diari del diumenge, v areiog arribar fins al article en el que el Sr. Juliana ens fa arribar el comentari de que a Madrid habia causat sensació la contundència de la policia catalana a l´hora de dur a terme l´operació de neteja i desallotjament dels indignats a la Plaça de Catalunya.
Desde Madrid sembla ser que l´opinió generalitzada es que el Conseller Felip Puig va voler enviar a tothom el missatge, de que Catalunya estaba governada per un partit d´ordre, i recordava el Sr. Juliana que l´any 1.936, el comisari d´ordre public de la Generalitat Republicana el Sr. Miquel Badia, persona sempre tendent a demostrar que "els tenia ben posats" va ser cosit a trets quan amb el seu germá baixaven en cotxe pel carrer Montaner. Arribat a aquest punt del article vareig notar que em pujaba una agror d´estomac que no emdeixava llegir, no em sentia comode i donat que ja era molt tard, vareig decidir plegar el diari i anar a dormir.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Aquest passat cap de setmana, la meva condició d´avi, em va obligar a cuidar i a la vegada gaudir de la companya dels nets, ja que la meva filla i el seu marit es varen tenir que traslladar a un poble de comarques per assistir al casament d´uns amics.
Si a les meves obligacions d´avi , i afagim el fet de que tot el cap de setmana ha estat molt atapeit de fets importants sobretot esportius, el resultat es que no vareig disposar del temps que normalment necessito per poder atendre i assumir en profunditat els continguts del diari esmentat.
En consequència, arribat el diumenge i ja dins del capvespre, vareig posar sobre la taula, els diaris del divendres, dissabte i diumenge, amb l´intenció de llegir-los, tot i assumint que probablement aniria a dormir de matinada.
En el exemplar del divendres, el Sr. Sentis periodista emerit, ens feia arribar com tots els divendres, un interesant article, on feia esment de lo molt que trovaba a faltar, dins del marc politic actual de l´Estat, una força política de centre, lamentant que en el seu moment, la U.C.D. del Sr. Suarez no hagues tingut continuitat, jo afagiria si m´ho permet, que poc temps després, un altre temptativa similar del Sr. Suarez, el C.D.S. tampoc va cuallar, solapant-se en el seu moment, amb aquell projecte també de centre que en Miquel Roca, recolsat desde molts ambits i no només catalans, va tractar d´impulsar, i que tampoc va mereixer el suport de l´electorat.
Donada l´abscencia d´aquest partit de centre a ni vell d´Estat, ha estat sempre necesària la presencia de C.I.U. per desenvolupar en la seva condició de partit de centre català, aquest rol de partit frontisa, que en certs moment ha resultat ser tracendental i que tinc l´impresió, que molt aviat, fins i tot dins de l´actual llegislatura haurá de tornar a desenvolupar. Som molts Sr. Sentís, els que anyorem la pres ència d´aquest partit de centre, que un dia o altre segur que arribará.
Del exemplar del dissabte voldria fer referència al article del Sr. Lopez Burniol, persona que sempre fa de bon llegir i escoltar. El Sr. Lopez Burniol recorda a tots els catalans, que Catalunya será el que lls volguin que sigui, que ha arribat aquell critic moment on s´ha de donar "el do de pit" o de fer el "gall", avisa que pensem fredament si conve donar el pas a una independència que sempre ens ha costat de donar, que pensem que un Estat confederal presuposa relacions bilaterals, que altres també voldrien tenir i que ens conduiria un altre vegada al "cafe per a tothom".
El que es imporrtant tenir clar diu el Sr. Lopez Burniol es que la decisió dels catalans no pot ser una solució conjuntural, que te que tenir vocació de permanència, oferint un escenari estable per molts anys que faci posible els canvis estruturals necessaris.
El que potser passa en el moment que estrem vivint, es que son tants els problemes que la gent ha de superar i tantes les agunies que la població esta patint, que poques persones saben trovar el moment per pensar en canvis de model d´Estat, només que el President Mas i el seu equip de govern, pogués deixar definitivament resolt i de manera satisfactòria el Pacte Fiscal que haurem de negociar amb l´Estat, la majoria de ciutadans entre els que es compte aquest que escriu, pensaria que ja estem be tal com estem i que per molts anys.
Em quedava per llegir el diari del diumenge, v areiog arribar fins al article en el que el Sr. Juliana ens fa arribar el comentari de que a Madrid habia causat sensació la contundència de la policia catalana a l´hora de dur a terme l´operació de neteja i desallotjament dels indignats a la Plaça de Catalunya.
Desde Madrid sembla ser que l´opinió generalitzada es que el Conseller Felip Puig va voler enviar a tothom el missatge, de que Catalunya estaba governada per un partit d´ordre, i recordava el Sr. Juliana que l´any 1.936, el comisari d´ordre public de la Generalitat Republicana el Sr. Miquel Badia, persona sempre tendent a demostrar que "els tenia ben posats" va ser cosit a trets quan amb el seu germá baixaven en cotxe pel carrer Montaner. Arribat a aquest punt del article vareig notar que em pujaba una agror d´estomac que no emdeixava llegir, no em sentia comode i donat que ja era molt tard, vareig decidir plegar el diari i anar a dormir.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 19 de mayo de 2011
MEREIXEDORS DE RESPECTE
Definitivament, el comite disciplinari de l´Unió Europea de Futbol ha decidit no aplicar cap sanció al jugador del Barça Sergi Busquets i passar d´aquesta manera per alt, les denùncies del Real Madrid, per manca de proves que fossin mes concluients que les en el seu dia presentades.
Era presumible que aquest seria el final d´aquest contenciós, avui en dia, si no es que es doni una evidència molt clara, dificilment cap organisme esportiu i fins i tot jo diria, que cap estament representatiu dins de la nostre societat, s´atreveix a perdre el respecte ni al Barça ni a cap dels profesionals que el representen.
Lo dit anteriorment es el resultat d´una feina ben feta, jo diria que molt ben feta, que l´ha transportat a un seguit d´exits esportius, per`a la vegada, snse donar en cap cas l´imatge de prepotència que en molts casos acompanya al guanyador.
El fet de saber guanyar amb humilitat, respectant i valorant la feina de tot l´entorn, contrincants, arbits i reste de prfesionals que tenen que veure amb el mon del futbol ha transportat al Barça fins a una encomiable situació que dificilment es dona, la de mereixer el respecte de tothom..
A lo llarg de la vida, hi ha dues etapes, en las que per lo general, les persones son espontaneament respectades, en primer lloc i en el curs de la nostre infantesa, ens sentim no només respectats, sino que fins i tot protegits per la nostre condició d´infants, tot el que fem i diem, es compren i s´accepta, en molts casos fa gracia, sempre tenim la raó i dificilment sen´s nega tot lo que demanem.
La segomna etapa ens arriba ja passats els seixanta, aquest es un moment en el notes la sensació de que ets mes escoltat, dificilment et esnts contrariat i per lo general s´accepten els teus punts de vista, perqué això si, sempre arriben recolzats per la experiència que a lo llarg de la vida has anat assolint.
Entre aquestes dues etapes, el respecte si arriba, ja depen de com et vagin les coses, i de quin sigui el teu comportament anvers la gent que t´envolta, si assoleixes una bona posició social, i et converteixes en una persona benestant amb un bon nivell de vida, el vent sempre acostuma a bufar a favor teu, et surten amics per tot arreu i fins i tot la familia se sent orgullosa de tenir-te al seu costat, tot el que fas resulta trscendent i consegueix resso dins dels ambients en els que t´acostumes a moure.
Tampoc et sents envejat, en tot cas, es tracta d´una e nveja sana, que arriba acompanyada per l´admiració que desperta el teu exit, notes que s´obren totes les portes i que ets ben acceptat arreu on vagis.
Tots els que es troben en aquesta situació que acabo de descriure, només hi ha un parany en el que no poden caure, si volen conservar el respecte que per part dels altres tenen assolit, no es pot menysprear mai a dingú, tampoc es poden ferir els sentiments de cap altre persona, ni transgredir els limits de la vida privada de l´altre gent que ens envoltas, ja que si un dia caus en aquest parany, ña societat segur que de una manera o altre et passará la corresponent factura.
En el moment present, al Barça dingú li passa cap factura, tot al contrari, tothom al respecte, a Catalunya, a Espanya i fins i tot al extranger. En consequència, a tots els catalans, que tan vinculats ens sentim amb els colors blau-grana, ens hauria de resultar fàcil i fins a cert punt obligat, acceptar i seguir com a nostra, la norma de conducta d´aquest Barça, que com sempre repetim " Es mes que un club de futbol".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Era presumible que aquest seria el final d´aquest contenciós, avui en dia, si no es que es doni una evidència molt clara, dificilment cap organisme esportiu i fins i tot jo diria, que cap estament representatiu dins de la nostre societat, s´atreveix a perdre el respecte ni al Barça ni a cap dels profesionals que el representen.
Lo dit anteriorment es el resultat d´una feina ben feta, jo diria que molt ben feta, que l´ha transportat a un seguit d´exits esportius, per`a la vegada, snse donar en cap cas l´imatge de prepotència que en molts casos acompanya al guanyador.
El fet de saber guanyar amb humilitat, respectant i valorant la feina de tot l´entorn, contrincants, arbits i reste de prfesionals que tenen que veure amb el mon del futbol ha transportat al Barça fins a una encomiable situació que dificilment es dona, la de mereixer el respecte de tothom..
A lo llarg de la vida, hi ha dues etapes, en las que per lo general, les persones son espontaneament respectades, en primer lloc i en el curs de la nostre infantesa, ens sentim no només respectats, sino que fins i tot protegits per la nostre condició d´infants, tot el que fem i diem, es compren i s´accepta, en molts casos fa gracia, sempre tenim la raó i dificilment sen´s nega tot lo que demanem.
La segomna etapa ens arriba ja passats els seixanta, aquest es un moment en el notes la sensació de que ets mes escoltat, dificilment et esnts contrariat i per lo general s´accepten els teus punts de vista, perqué això si, sempre arriben recolzats per la experiència que a lo llarg de la vida has anat assolint.
Entre aquestes dues etapes, el respecte si arriba, ja depen de com et vagin les coses, i de quin sigui el teu comportament anvers la gent que t´envolta, si assoleixes una bona posició social, i et converteixes en una persona benestant amb un bon nivell de vida, el vent sempre acostuma a bufar a favor teu, et surten amics per tot arreu i fins i tot la familia se sent orgullosa de tenir-te al seu costat, tot el que fas resulta trscendent i consegueix resso dins dels ambients en els que t´acostumes a moure.
Tampoc et sents envejat, en tot cas, es tracta d´una e nveja sana, que arriba acompanyada per l´admiració que desperta el teu exit, notes que s´obren totes les portes i que ets ben acceptat arreu on vagis.
Tots els que es troben en aquesta situació que acabo de descriure, només hi ha un parany en el que no poden caure, si volen conservar el respecte que per part dels altres tenen assolit, no es pot menysprear mai a dingú, tampoc es poden ferir els sentiments de cap altre persona, ni transgredir els limits de la vida privada de l´altre gent que ens envoltas, ja que si un dia caus en aquest parany, ña societat segur que de una manera o altre et passará la corresponent factura.
En el moment present, al Barça dingú li passa cap factura, tot al contrari, tothom al respecte, a Catalunya, a Espanya i fins i tot al extranger. En consequència, a tots els catalans, que tan vinculats ens sentim amb els colors blau-grana, ens hauria de resultar fàcil i fins a cert punt obligat, acceptar i seguir com a nostra, la norma de conducta d´aquest Barça, que com sempre repetim " Es mes que un club de futbol".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 10 de mayo de 2011
JORNADA ELECTORAL
Els ciutadans que per la nostra situació personal, no vivim condicionats per gaires obligacions de tipus social o laboral, cada vegada que arriba una convocatòria electoral, per una banda es trenca la rutina habitual i per l´altre ens sentim encara que sigui només per un dia, actors o fins i tot protagonistes d´aquesta gran obra, que es diu democracia i en la que tots tenim el dret i fins a cert punt l´obligació de pàrticipar-hi.
Al dia d´avui quinze dies abans de la data electoral, a casa ja estem preparant l´agenda, el dia 22 de Maig no juga el Barça, la lliga ja estará guanyada, i per tant podrem disposar de les cinc hores que entre l´anada al Camp Nou, la duració del partit i la tornada, en condicions normals hem d´invertir per anar al futbol.
Per lo general quan no hi ha partit de futbol, aprofitem per passar el cap de setmana al poble, però donat que tot i que surt mes onerós, nosaltres estem empadronats a Barcelona, la ciutat on varem neixer, no només nosaltres sinó, els nostres fills, els nostres pares i els nostres avis, deixarem el viatge al poble per la seguent setmana i d´aquesta manera podrem exercir el dret al vot.
El diumenge dia 22 dta electoral, anirem a Missa de dotze, i després de saludar a uns quants coneguts del barri, tot passejant i sense presses, ens arribarem al col.legi electoral, les paperetes ja les portarem preparades dins del sobre, es una costum que tenim, no per salvaguardar el secret electoral, perque tots els veins que ens coneixen donat que jo anys enrere habia estat Regidor a l´Ajuntament del districte, saben quina es la nostre orientació política, sino perque un cop dins del col.legi tenim temps i ocasió per fer petar una estona la xerrada amb coneguts que com nosaltres van a votar, o be que estant complint tasques electorals per designació de la Junta electoral o com interventors dels seus partits.
Un cop a casa, dinar i després esperar que arribi el capvespre, per anar coneixent a trafvés de les cadenes de televisió les primeres aproximacions als resultats. la informació, entrevistes i col.loquis s´allarguen fins a la mitjanit, moment en que contents o decebuts segons quins hagin estat els resultats, donem per acabada la nostre jornada electoral.
El regim de llibertats que en el moment present estem gaudint, s´ha de viure amb intensitat, si voleu desde diferents vesants, però una d´elles, potser la mes important, es a través del nostre vot, que pot ser d´un signe o d´un altre o fins i tot nul, per que el que cal es que sigui introduit dins de l´urne disposada a l´efecte.
Esperem tots plegats que es doni una important pàrticipació, dins d´un clima de bona convivència i bona ciutadania i desitjar que per molts anys poguem seguir disfrutant d´aquest regim de llibartats.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Al dia d´avui quinze dies abans de la data electoral, a casa ja estem preparant l´agenda, el dia 22 de Maig no juga el Barça, la lliga ja estará guanyada, i per tant podrem disposar de les cinc hores que entre l´anada al Camp Nou, la duració del partit i la tornada, en condicions normals hem d´invertir per anar al futbol.
Per lo general quan no hi ha partit de futbol, aprofitem per passar el cap de setmana al poble, però donat que tot i que surt mes onerós, nosaltres estem empadronats a Barcelona, la ciutat on varem neixer, no només nosaltres sinó, els nostres fills, els nostres pares i els nostres avis, deixarem el viatge al poble per la seguent setmana i d´aquesta manera podrem exercir el dret al vot.
El diumenge dia 22 dta electoral, anirem a Missa de dotze, i després de saludar a uns quants coneguts del barri, tot passejant i sense presses, ens arribarem al col.legi electoral, les paperetes ja les portarem preparades dins del sobre, es una costum que tenim, no per salvaguardar el secret electoral, perque tots els veins que ens coneixen donat que jo anys enrere habia estat Regidor a l´Ajuntament del districte, saben quina es la nostre orientació política, sino perque un cop dins del col.legi tenim temps i ocasió per fer petar una estona la xerrada amb coneguts que com nosaltres van a votar, o be que estant complint tasques electorals per designació de la Junta electoral o com interventors dels seus partits.
Un cop a casa, dinar i després esperar que arribi el capvespre, per anar coneixent a trafvés de les cadenes de televisió les primeres aproximacions als resultats. la informació, entrevistes i col.loquis s´allarguen fins a la mitjanit, moment en que contents o decebuts segons quins hagin estat els resultats, donem per acabada la nostre jornada electoral.
El regim de llibertats que en el moment present estem gaudint, s´ha de viure amb intensitat, si voleu desde diferents vesants, però una d´elles, potser la mes important, es a través del nostre vot, que pot ser d´un signe o d´un altre o fins i tot nul, per que el que cal es que sigui introduit dins de l´urne disposada a l´efecte.
Esperem tots plegats que es doni una important pàrticipació, dins d´un clima de bona convivència i bona ciutadania i desitjar que per molts anys poguem seguir disfrutant d´aquest regim de llibartats.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 30 de abril de 2011
UN PAIS EN SITUACUION DE PARO
Los titulares de los periódicos de hoy, dia 28 de abril aparte de la victoria barcelonista sobre el Real Madrid, hecho que si bien tiene su trascendéncia, en especial para un barcelonista como yo con carnet nº 5.100, no justifica la publicación de este artículo, ponen especial énfasis en la decisión que ha tomado la Consejeria de Sanidad del Gobierno de a Generalitat, de posponer hasta después del 22 de Mayo, las mas conflictivas medidas de contención y recorte del gasto sanitario, que habien sido anunciadas e iniciar entretanto un periodo de conversaciones con los responsables y profesionales de los centros sanitarios afectados.
Que se haya reconsiderado una actitud evidentemente precipitada, merece a todas luces la aprobación general, pero la pregunta que muchos nos hacemos, es la de porqué hay que esperar justo hasta después del 22 de Mayo, para iniciar estas actuaciones.
Esta situación que se da aquí en Cataluña, solo por el hecho de que nuestras elecciones Autonómicas tuvieron lugar el ya pasado mes de Noviembre, es todavia mas grave en el resto de España, donde pendientes de las elecciones del 22 de Mayo, no se ha iniciado todavía, ningún proceso de recorte y saneamiento del gasto público.
De acuerdo con esta manera de proceder, asusta pensar que después del 22 de Mayo, todo el espectro político del país ya estará solo pendiente de las futuras elecciones generales y de su resultado. A la visa de las encuestas que circulan, se puede dar una mayoria absoluta del Partido Popular, o una victoria en minoria de cualquiera de las dos fuerzas políticas con mayor soporte parlamentario, en este caso con que apoyos podran contar, esta incertidumbre condiciona la actuación de ambos partidos en el momento presente.
Aquí en Cataluña el Gobierno que preside el Sr. Mas, tampoco sabe a ciencia cierta, quien será su futuro interlocutor en el Gobierno de Madrid y por lo tanto en que condiciones deberá negociar los tema que tenga pendientes de resolver, lo cual también condiciona los acuerdos a tomar en el dia a dia del Parlamento catalan.
En definitiva, entretanto tenemos al país en una situación de paro generalizado, que justifica a mi entender, que en un futuro próximo, se den las conbdiciones para unificar las convocatórias electorales, en escial las generales y autonómicas, llevandolas al efecto a una misma fecha a partir de la cual, se puedan afrontar las decisiones políticas con la mayor agilidad posible.
En el miomento en el que estamos viviendo, con decisiones importantes a tomar en el ambito económico y laboral, o se convocan elecciones generales anticipadas o se da luz verde al tantas veces requerido desde Cataluña Pacto de Estado, entre todas las fuerzas políticas y sociales, que acabe de una vez con esta situación de paro generalizado que estamos sufriendo.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Que se haya reconsiderado una actitud evidentemente precipitada, merece a todas luces la aprobación general, pero la pregunta que muchos nos hacemos, es la de porqué hay que esperar justo hasta después del 22 de Mayo, para iniciar estas actuaciones.
Esta situación que se da aquí en Cataluña, solo por el hecho de que nuestras elecciones Autonómicas tuvieron lugar el ya pasado mes de Noviembre, es todavia mas grave en el resto de España, donde pendientes de las elecciones del 22 de Mayo, no se ha iniciado todavía, ningún proceso de recorte y saneamiento del gasto público.
De acuerdo con esta manera de proceder, asusta pensar que después del 22 de Mayo, todo el espectro político del país ya estará solo pendiente de las futuras elecciones generales y de su resultado. A la visa de las encuestas que circulan, se puede dar una mayoria absoluta del Partido Popular, o una victoria en minoria de cualquiera de las dos fuerzas políticas con mayor soporte parlamentario, en este caso con que apoyos podran contar, esta incertidumbre condiciona la actuación de ambos partidos en el momento presente.
Aquí en Cataluña el Gobierno que preside el Sr. Mas, tampoco sabe a ciencia cierta, quien será su futuro interlocutor en el Gobierno de Madrid y por lo tanto en que condiciones deberá negociar los tema que tenga pendientes de resolver, lo cual también condiciona los acuerdos a tomar en el dia a dia del Parlamento catalan.
En definitiva, entretanto tenemos al país en una situación de paro generalizado, que justifica a mi entender, que en un futuro próximo, se den las conbdiciones para unificar las convocatórias electorales, en escial las generales y autonómicas, llevandolas al efecto a una misma fecha a partir de la cual, se puedan afrontar las decisiones políticas con la mayor agilidad posible.
En el miomento en el que estamos viviendo, con decisiones importantes a tomar en el ambito económico y laboral, o se convocan elecciones generales anticipadas o se da luz verde al tantas veces requerido desde Cataluña Pacto de Estado, entre todas las fuerzas políticas y sociales, que acabe de una vez con esta situación de paro generalizado que estamos sufriendo.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 15 de abril de 2011
SOLUCIONS
En el curs de la present setmana, tots els diaris, i entre ells, el que jo habitualment llegeixo han publicat el darrer informe del Fons Monetari Internacional.
L´esmentat informe sembla ser que diu, que si be la situació espanyola no es tan preocupant, ni ha de seguir els passos de Grecia, Irlanda o Portugal, la recu`peració sera llarga i que la tassa d´atur, com a consequència d´un creixement feble, seguira sent una llosa molt dificil de superar.
A través d´aquest informe l ´editorialista del diari arriba a la conclusió de que el Fons Monetari no veu una solució màgica per al nostre país.
Comparteixo l´opinió de que la magia dificilment te res que veure, i poca cosa pot aportar a la vida econòmica i del treball d´un país determinat, la magia només serveix cvom a espectacle en el cas dels adults, i com a joc i entreteniment per distreure als infants,
Jo mes aviat parlaria de solucions imaginatives, aquestes si que hi son, i que en situacions tan complicades com la nostre cal posar en practica, en cara que la majoria de vegades, representin uns plantejaments totalment nous, un altre manera de viure, uns habits de comportament totalment diferents en la nostre vida personal i en vers la nostre relació amb tota la gent que ens envolta.
Diuen que la diferència que es pot trovar entre dos bons profesionals, es el grau d´imaginació que un i altre aporten dins de la seva feina i projectes, Sempre s´habia dit que els espanyols teniem una gran capacitat d´imaginació, perque no ho intentem?, perque hem d´acceptar que seguirem soportant sense data limit, la feixuga carrega dels cinc mil.lions d´aturats.
Hem de cedir pas al politic, al profesional, que uneixi als seus coneixements innats, aportacions imaginatives, no vull dir utòpiques, la utopia al igual que la magia no tenen res que veure amb el que estem aquí perlant.
Tot lo dit, com deia el John Lennon quan "imaginava" un mon millor, no es dificil, tampoc es un somni, i si ho es, el que cal, es tenir al teu costat, algú altre que s´atreveixi a somiar amb tu, aquesta es una tasca que l´hem de dur a terme tots junts, el John Lennon segueix dient que al intentar-ho no hi tenim res a perdre, tots plegats hi haurem de fer la nostre aportació i fer un bon exercisi de comprensió.
Estic segur que el que es vegi en cor de fer-ho, com acababa dient el John Lennon, sol ni hi estará.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
L´esmentat informe sembla ser que diu, que si be la situació espanyola no es tan preocupant, ni ha de seguir els passos de Grecia, Irlanda o Portugal, la recu`peració sera llarga i que la tassa d´atur, com a consequència d´un creixement feble, seguira sent una llosa molt dificil de superar.
A través d´aquest informe l ´editorialista del diari arriba a la conclusió de que el Fons Monetari no veu una solució màgica per al nostre país.
Comparteixo l´opinió de que la magia dificilment te res que veure, i poca cosa pot aportar a la vida econòmica i del treball d´un país determinat, la magia només serveix cvom a espectacle en el cas dels adults, i com a joc i entreteniment per distreure als infants,
Jo mes aviat parlaria de solucions imaginatives, aquestes si que hi son, i que en situacions tan complicades com la nostre cal posar en practica, en cara que la majoria de vegades, representin uns plantejaments totalment nous, un altre manera de viure, uns habits de comportament totalment diferents en la nostre vida personal i en vers la nostre relació amb tota la gent que ens envolta.
Diuen que la diferència que es pot trovar entre dos bons profesionals, es el grau d´imaginació que un i altre aporten dins de la seva feina i projectes, Sempre s´habia dit que els espanyols teniem una gran capacitat d´imaginació, perque no ho intentem?, perque hem d´acceptar que seguirem soportant sense data limit, la feixuga carrega dels cinc mil.lions d´aturats.
Hem de cedir pas al politic, al profesional, que uneixi als seus coneixements innats, aportacions imaginatives, no vull dir utòpiques, la utopia al igual que la magia no tenen res que veure amb el que estem aquí perlant.
Tot lo dit, com deia el John Lennon quan "imaginava" un mon millor, no es dificil, tampoc es un somni, i si ho es, el que cal, es tenir al teu costat, algú altre que s´atreveixi a somiar amb tu, aquesta es una tasca que l´hem de dur a terme tots junts, el John Lennon segueix dient que al intentar-ho no hi tenim res a perdre, tots plegats hi haurem de fer la nostre aportació i fer un bon exercisi de comprensió.
Estic segur que el que es vegi en cor de fer-ho, com acababa dient el John Lennon, sol ni hi estará.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 4 de abril de 2011
10 D´ABRIL DEL 2.011
Decididament, el proper dimenge dia 10 faré acte de presència a qualsevol de les taules que s´han posat a disposició dels posibles electors, mostraré el meu carnet d´identitat, suposo que em buscaran i em trovaran en el padró, i també suposo que al costat del meu nom i posaran una senyal, no m´agradaria que hi posessin una creu, millor una coma o un punt.
No es la primera vegada que scrig en el meu blog, que tot i no sent partidari de parlar ni d´escriure en quan a l´independència de Catalunya, si que em mostro partidari de coneixer periodicament, a través de consultes com la del proper diumenge dia 10, quina es la disposició real de la ciutadania de Catalunya, a l´hora de prendre la decisió de trencar els lligams actuals amb l´Estat Espanyol.
Ja se que periodicament es posen al nostre abast a través d´algun mitjá d´informació, resultats d´enquestes, que s´han dut a terme a fi de coneixer l ´estat d´opinió del conjunt de la població, però una cosa es una enquesta anònima, responent a corre cuita la pregunta que et fan tot caminant pel carrer, i l´altre com deia abans, es treure el carnet, ensenyar-te ben ensenyat devant dels components d´una taula electoral i dipositá la teva papereta dins de l´urna, al temps que et posen la "senyal" a la llista del padró.
Fetes les anteriors consideracions definitivament aniré a votar, però, no se com dir-ho, ja fa dies que cada vegada que i penso, noto una sensació rara que em trasllada a quaranta sis anys enrere, quan el general Franco per celebrar els seus "veinticinco años de paz" va convocar un referendum a fi de que el poble podés donar el vist i plau a la continuitat del seu regim.
Era l´any 1.964, jo era un noiet de veint i un anys, mai no m´habia trovat en la situació d tenir que entrar en un col.legi electoral, era una experiència totalment nova, a casa els pares em deien que no m´emboliqués, que tot això de la política només era per els que en vivien, molts companys aconsellaven l´abstenció, la majoria volien votar negativament però tampoc els feia massa gracia fer-ho.
Després d´escoltar a uns i altres, vareig decidir complir amb el requeriment que ens feia "el caudillo", tot i prenent les meves mesures de seguretat, a la butxaca exterior de l´americana i portava el sobre amb la papereta del "si" i amagat a la butxaca interior un altre sobre amb la papereta del "no".
Al arribar al col.legi em va tranquilitzar veure que la parelkla de "grisos" eren fora fent el cigarret i petant la xerrada entre ells, un cop dintre em va venir a rebre l´alcalde del barri, un botiguer de sota casa, llogicanment persona adicte al regim però que em coneixia de molt petit, em va felicitar per el meu esperit civic i em va acompanyar fins a la taula, assentats al darrere la taula hi havien quatre persones, francament les fasomies habituals que et pots trovar passejant per qualsevol carrer de la dreta de l´example. tot plegat em va treslladar el criter de que em podia atrevir a treure el sobre que portava amagat amb la papereta del "no" i dipositar-lo dins de l´urna.
En aquella ocasió vareig tornar a casa molt satisfet per haber donat el meu primer pas en la lluita per la democracia, es evident que la situació actual no es l mateixa, de passo per conquerir la plenitud del autogovern catalá ja n´hem donat molts, el que cal ara es una cop cada dos o tres anys coneixer la disposició real del poble de Catalunya, 3ns hem d´atrevir a fer-ho, es important saber en quin punt ens trovem, per poder actuar en consequència, mentres la participació a la consulta segueixi sent del quinze per cent, val mes que pensem en la crisi econòmica i en la manera de sortir-ne.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
No es la primera vegada que scrig en el meu blog, que tot i no sent partidari de parlar ni d´escriure en quan a l´independència de Catalunya, si que em mostro partidari de coneixer periodicament, a través de consultes com la del proper diumenge dia 10, quina es la disposició real de la ciutadania de Catalunya, a l´hora de prendre la decisió de trencar els lligams actuals amb l´Estat Espanyol.
Ja se que periodicament es posen al nostre abast a través d´algun mitjá d´informació, resultats d´enquestes, que s´han dut a terme a fi de coneixer l ´estat d´opinió del conjunt de la població, però una cosa es una enquesta anònima, responent a corre cuita la pregunta que et fan tot caminant pel carrer, i l´altre com deia abans, es treure el carnet, ensenyar-te ben ensenyat devant dels components d´una taula electoral i dipositá la teva papereta dins de l´urna, al temps que et posen la "senyal" a la llista del padró.
Fetes les anteriors consideracions definitivament aniré a votar, però, no se com dir-ho, ja fa dies que cada vegada que i penso, noto una sensació rara que em trasllada a quaranta sis anys enrere, quan el general Franco per celebrar els seus "veinticinco años de paz" va convocar un referendum a fi de que el poble podés donar el vist i plau a la continuitat del seu regim.
Era l´any 1.964, jo era un noiet de veint i un anys, mai no m´habia trovat en la situació d tenir que entrar en un col.legi electoral, era una experiència totalment nova, a casa els pares em deien que no m´emboliqués, que tot això de la política només era per els que en vivien, molts companys aconsellaven l´abstenció, la majoria volien votar negativament però tampoc els feia massa gracia fer-ho.
Després d´escoltar a uns i altres, vareig decidir complir amb el requeriment que ens feia "el caudillo", tot i prenent les meves mesures de seguretat, a la butxaca exterior de l´americana i portava el sobre amb la papereta del "si" i amagat a la butxaca interior un altre sobre amb la papereta del "no".
Al arribar al col.legi em va tranquilitzar veure que la parelkla de "grisos" eren fora fent el cigarret i petant la xerrada entre ells, un cop dintre em va venir a rebre l´alcalde del barri, un botiguer de sota casa, llogicanment persona adicte al regim però que em coneixia de molt petit, em va felicitar per el meu esperit civic i em va acompanyar fins a la taula, assentats al darrere la taula hi havien quatre persones, francament les fasomies habituals que et pots trovar passejant per qualsevol carrer de la dreta de l´example. tot plegat em va treslladar el criter de que em podia atrevir a treure el sobre que portava amagat amb la papereta del "no" i dipositar-lo dins de l´urna.
En aquella ocasió vareig tornar a casa molt satisfet per haber donat el meu primer pas en la lluita per la democracia, es evident que la situació actual no es l mateixa, de passo per conquerir la plenitud del autogovern catalá ja n´hem donat molts, el que cal ara es una cop cada dos o tres anys coneixer la disposició real del poble de Catalunya, 3ns hem d´atrevir a fer-ho, es important saber en quin punt ens trovem, per poder actuar en consequència, mentres la participació a la consulta segueixi sent del quinze per cent, val mes que pensem en la crisi econòmica i en la manera de sortir-ne.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)