Hace apenas una semana que a través de mi último artículo publicado, mostraba mi intención de no volverme a reiterar en mis comentarios, respecto a todo lo concerniente con nuestra vigente legislación laboral, porqué estoy plenamente convencido, que desde todos los ámbitos ya se ha hecho llegar al Gobierno y de manera insistente, la necesidad de actuar con valentia y decisión en materia laboral y en consequència tampoco es conveniente excederse con continuas aportaciones, que no siempre sirven de ayuda sino todo lo contrario.
Esta era mi firme decisión, pero un comentario del Sr, Ministroi de Trabajo, en el curso de la reciente tramitacióndel proyecto de negociación colectiva, me causó mas que una sorpresa, un sobresalto, originado, tambien hay que decirlo,por el poco conocimiento y aplicación de todo lo que concierne a la letra pequeña de nuestro ordenamiento laboral.
Decia el Ministro, que a empresarios y obreros, les esta permitido hacer hasta un máximo creo recordar de ochenta horas extras anuales, a fin de flexibilizar la jornada en casos de necesidad.
Al efecto no pude resistir a la tentación de hacer cuatro números para asñí determinar la incidència que estas ochenta horas podian tener una vez traducidas a puestos de trabajio, el resultado así por encima nos dice que si toda la afiliación obrera h ace ochenta horas extras anuales, ello,puede representar el equivalente a seiscientos mil puestos de trabajo.
Mi ignoráncia en cuanto a la existéncia de la disposición mebncionada, probablemente haya redundado en el buen estado actual de mi salud, ya que a mi edad esta ya no está para demasiados sobresaltos.
No es mi animo insistir, pero es evidente, que se trata de disposiciones antiguas a las que periodicamente y siempre cuando le vemos la piel al lobo, se han ido haciendo apaños puntuales, que no han hecho mas que dificultar, la aplicación de una legislación que contemple el mundo del trabajo, de acuerdo con el paso de los años.
En el reciente debate del Estado de la Nación hay que felicitar al Sr. Duran i Lleida por su intervención, en la cual reclamaba hacer mas atractivo el contrato fijo a tiempo parcial, yo añadiria que contratos fijos lo deberian ser todos, la contratación temporal, en su momento ya cumplió su función y en el presente momento ya deberia estar abolida, el impulso del contrato a tiempo parcial dfeberia ir acompañado de un reordenamiento en el sistema de horarios, y que las personas que optasen por este contrato pudiesen escojer en vistas a su jubilación los veibnticincio años de cotización efectuados que les fueran mas convenientes.
En definitiva, mas de lo mismo, lo siento.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 30 de junio de 2011
jueves, 23 de junio de 2011
QUELCOM ESTA PASSANT
Els que ja tenim una edat, en ocasions, i tinc que reconeixer, que sense masses motius per fer-ho, ens sentim amoinats per qualsevol cosa que pogui alterar el normal funcionament de les nostres vides.
En consequència, quan llegeixes que en tot l´Estat hi ha cinc mil.lions de persones cercant sense exit un lloc de treball, quan també llegeixes, que moltes families son desnonades per no atendre els seus lloguers o hipoteques, et sents amoinat, no només per tu mateix, sino tem,bé pels fills, els nets i tota la gent propera en general.
Si a mes a mes arriba un dia, en el que milers de persones invaeixen els carrers i les places de les ciutats, declarant-se indignats per la situació que estem vivint, situació que ells creuen injusta, que es només consequència del mal funcionament de les institucions, de l´avaricia dels financers, i de la poca profesionalitat dels politics, cada vegada ho veus tot mes negre.
Si continuació llògica de tot aquest procés, arriba un dia en el que la policia, en defensa de la normalitat en la vida ciutadana, es veu obligada a desallotjar places i carrers, en ocasions amb certa contundència, penses que efectivament "quelcom esta passant"
Si amb tot i això, arribem al punt, en el que els diputats, democraticament escollits per la ciutadania, son objecte de violència i menyspreu, per part de uns manifestants que tracten d´impedir el seu accés al Parlament, amb l´objectiu de dificultar la seva tasca parlamentària i tot seguit llegeixes comentaris recordant els fets de la setmana tràgica, i altres rememorant fets luctuosos viscuts en temps de la guerra civil, penses que no n´hi ha prou en arribar a la conclusió de que "quelcom esta passant", el que cal fer es entre tots crear les condicions per reconduir tot aquest desori.
Son molts els comentaristes especialitzats en temes economics, socials,politis, que fan arribar recomenacionsen quan a lo que ells pensen que s´hauria de fer, jo mateix ja he arribat a un punt en el que em cansa repetir-me, parlant de reformes laborals, financeres, etc.He decidit no tornar-ho a fer, no voldria pecar de reiteratiu, per altre banda en el mon de la política, hi tins molts coneguts i fins i tot algún amic, per res del mon la meva intenció es molestar a dingú i fer encara mes dificil la seva feina..
Dijous passat avui fa una setmana, vareig pensar que per alleugerir totes aquestes angoixes i malts de cap el millor remei seria passar un cap de setmana a la Costa Brava, feia anys que no tenia ocasió de fer-ho, Pals, Palafrugell, Palamós, el dimenge poc abans de venir de tornada, ens varem sentar a la terrassa del hotel, a sota, la bellesa i serenor de les platges de Palaggurgell, un parell d´hores gaudint d´aquest incomparable paissatge i la veritat es que em vaig trobar millor, fins i tot em vaig veure en cor d´obrir un moment el diari.Tot l´espectre politic coincidia en que els requeriments dels indignats, no es podien resoldre al carrer, es tenien que resoldre dins de les nostres Institucions. Vareig pensar, això mateix, vingas amics meus, i com deia molt be el Miquel Roca en el seu article d´aquest dimarts, "som-hi".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
En consequència, quan llegeixes que en tot l´Estat hi ha cinc mil.lions de persones cercant sense exit un lloc de treball, quan també llegeixes, que moltes families son desnonades per no atendre els seus lloguers o hipoteques, et sents amoinat, no només per tu mateix, sino tem,bé pels fills, els nets i tota la gent propera en general.
Si a mes a mes arriba un dia, en el que milers de persones invaeixen els carrers i les places de les ciutats, declarant-se indignats per la situació que estem vivint, situació que ells creuen injusta, que es només consequència del mal funcionament de les institucions, de l´avaricia dels financers, i de la poca profesionalitat dels politics, cada vegada ho veus tot mes negre.
Si continuació llògica de tot aquest procés, arriba un dia en el que la policia, en defensa de la normalitat en la vida ciutadana, es veu obligada a desallotjar places i carrers, en ocasions amb certa contundència, penses que efectivament "quelcom esta passant"
Si amb tot i això, arribem al punt, en el que els diputats, democraticament escollits per la ciutadania, son objecte de violència i menyspreu, per part de uns manifestants que tracten d´impedir el seu accés al Parlament, amb l´objectiu de dificultar la seva tasca parlamentària i tot seguit llegeixes comentaris recordant els fets de la setmana tràgica, i altres rememorant fets luctuosos viscuts en temps de la guerra civil, penses que no n´hi ha prou en arribar a la conclusió de que "quelcom esta passant", el que cal fer es entre tots crear les condicions per reconduir tot aquest desori.
Son molts els comentaristes especialitzats en temes economics, socials,politis, que fan arribar recomenacionsen quan a lo que ells pensen que s´hauria de fer, jo mateix ja he arribat a un punt en el que em cansa repetir-me, parlant de reformes laborals, financeres, etc.He decidit no tornar-ho a fer, no voldria pecar de reiteratiu, per altre banda en el mon de la política, hi tins molts coneguts i fins i tot algún amic, per res del mon la meva intenció es molestar a dingú i fer encara mes dificil la seva feina..
Dijous passat avui fa una setmana, vareig pensar que per alleugerir totes aquestes angoixes i malts de cap el millor remei seria passar un cap de setmana a la Costa Brava, feia anys que no tenia ocasió de fer-ho, Pals, Palafrugell, Palamós, el dimenge poc abans de venir de tornada, ens varem sentar a la terrassa del hotel, a sota, la bellesa i serenor de les platges de Palaggurgell, un parell d´hores gaudint d´aquest incomparable paissatge i la veritat es que em vaig trobar millor, fins i tot em vaig veure en cor d´obrir un moment el diari.Tot l´espectre politic coincidia en que els requeriments dels indignats, no es podien resoldre al carrer, es tenien que resoldre dins de les nostres Institucions. Vareig pensar, això mateix, vingas amics meus, i com deia molt be el Miquel Roca en el seu article d´aquest dimarts, "som-hi".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 10 de junio de 2011
FUTUR INCERT I A LA VEGADA ENGRESCADOR
Darrerament, persones que per la seva trajectòria política i profesional, mereixen ser sempre escoltades, mostren a trevés dels seus escrits o manifestacions, preocupació per el futur politic i economic de Catalunya, dins del actual marc de relacions que ha quedat establert amn l´Estat Espanyol un cop finiquitat el tramit estatuari.
No fa masses dies el propi President Pujol feia esment de que ell, persona que na habia estat mai partidària de recolsar mobiments independentistes, en el present moment, no sabia trobar arguments amb els que poder rebatre, el sentiment independentiste d´un sector cada vegada mes ampli de la cocietat catalana.
En el meu darrer article publicat, jo personalment feia esment del missatge del Sr. Lopez Burniol, recomenant als catalans que pensessin que fer amb Catalunya, que habia arribat aquell moment on s´ha de donar el "do de pit" o del contrari fer "el gall"
La meva impressió es que en general no hi ha massa confiança, ni es pensa que arribará a bon port, el Pacte Fiscal que la Generalitat complint amb el programa electoral de C.I.U., pensa negociar en el curs de la propera llegislatura amb el Govern Central.
Hauriem de ser mes optimistes, el President Mas i el seu equip economic estic segur que sabran donar a la negociació una orientació que ens conduirá a uns objectius finals, justos i assumibles per el Govern de Madrid i que en consequència deixaran resolt de manera definitiva el finançament de la nostre comunitat.
Com passa en qualsevol projecte, es important fer-lo arribar amb claretat, saber traslladar perque demanem, el que demanem, la manera de demanar-ho, i quin seria finalment el resultat que compleix amb les nostres expectatives.
Hauriem de saber posar-nos a l´altre banda de la taula negociadora, per entendre fins on podem arribar, a fi de poder mostrar-nos seguirs amb nosaltres mateixos, en quan a la justicia i coherencia dels nostres plantejaments.
Recordo, que no fa masses anys, i disn de la meva activitat com a empresari, que en ocasions em trobava en la necessitat de tenir que acudir a un Banc o Caixa, per negociar un credit nou, o una ampliació de les condicions existents, o també qualsevol modalitat nova de finançament.
En aquests casos, la primera obligació que m´imposava jo mateix, era no soicitar mai millores, que jo sabia per la meva experiència, que dificilment serian acceptades, portar una negociació dins d´aquests termes, només condueix a originar tensions i a donar una imatge que en el futur no ens será de cap ajut.
Es esencial veuren´s sempre amb poder de la raó, sentir-nos segurs de la justicia del nostre requeriment, si aixís ho fem estic segur que el resultat sera satisfactori, i que com a resultat, Catalunya podrá començar una nova etapa plena d´ilusió, de confiança, i amb la auto-estima positivament renovada.
Josep Mª Carbonell i Vilaróç
No fa masses dies el propi President Pujol feia esment de que ell, persona que na habia estat mai partidària de recolsar mobiments independentistes, en el present moment, no sabia trobar arguments amb els que poder rebatre, el sentiment independentiste d´un sector cada vegada mes ampli de la cocietat catalana.
En el meu darrer article publicat, jo personalment feia esment del missatge del Sr. Lopez Burniol, recomenant als catalans que pensessin que fer amb Catalunya, que habia arribat aquell moment on s´ha de donar el "do de pit" o del contrari fer "el gall"
La meva impressió es que en general no hi ha massa confiança, ni es pensa que arribará a bon port, el Pacte Fiscal que la Generalitat complint amb el programa electoral de C.I.U., pensa negociar en el curs de la propera llegislatura amb el Govern Central.
Hauriem de ser mes optimistes, el President Mas i el seu equip economic estic segur que sabran donar a la negociació una orientació que ens conduirá a uns objectius finals, justos i assumibles per el Govern de Madrid i que en consequència deixaran resolt de manera definitiva el finançament de la nostre comunitat.
Com passa en qualsevol projecte, es important fer-lo arribar amb claretat, saber traslladar perque demanem, el que demanem, la manera de demanar-ho, i quin seria finalment el resultat que compleix amb les nostres expectatives.
Hauriem de saber posar-nos a l´altre banda de la taula negociadora, per entendre fins on podem arribar, a fi de poder mostrar-nos seguirs amb nosaltres mateixos, en quan a la justicia i coherencia dels nostres plantejaments.
Recordo, que no fa masses anys, i disn de la meva activitat com a empresari, que en ocasions em trobava en la necessitat de tenir que acudir a un Banc o Caixa, per negociar un credit nou, o una ampliació de les condicions existents, o també qualsevol modalitat nova de finançament.
En aquests casos, la primera obligació que m´imposava jo mateix, era no soicitar mai millores, que jo sabia per la meva experiència, que dificilment serian acceptades, portar una negociació dins d´aquests termes, només condueix a originar tensions i a donar una imatge que en el futur no ens será de cap ajut.
Es esencial veuren´s sempre amb poder de la raó, sentir-nos segurs de la justicia del nostre requeriment, si aixís ho fem estic segur que el resultat sera satisfactori, i que com a resultat, Catalunya podrá començar una nova etapa plena d´ilusió, de confiança, i amb la auto-estima positivament renovada.
Josep Mª Carbonell i Vilaróç
Suscribirse a:
Entradas (Atom)