La tant anomenada picaresca espanyola, está sempre aquí, entyre nosaltres, no podem evitar-ho, es la nostre manera de ser, i es dona a tots els nivells, desde l´ultim esglaó del mon obrer, fins al capdemunt de la banca, de les finances, i perque no dir-ho, fins i tot de la política.
Aquests darrers dies, un cop aprobada la recent "reforma laboral", tothom parla del mateix, sents comentaris de tots tipus, i tot girant malauradament al voltant de l´esgarrifosa xifra dels cinc mil.lions d´aturats.
També tothom, fins i tot el mateix govern, compren i aixís ho diu, que aquesta reforma, com qualsevol altre que s´hagués aprobat, no donará per ella mateixa, solució a la present tassa d´atur, som molts els que pensem, que la reforma, hauria d´haber arribat acompanyada d´un conjunt de mesures de xoc, que podessin donar inmediatesa, a la resolució d´aquest gran maldecap que tenim els espanyols.
De sempre s´ha pensat i repetit, que una de les causes que podien contribuir a la deshorbitada tassa d´atur, es el tractament que donem al subsidi que perceben els treballadors aturats, l´origen del problema evidentment es la feblesa de l´activitat econòmica que en aquests moments tots els paisos patim, però donat que acabem d´aprobar una reforma laboral, a la que se li ha donat llum, amb l´intenció de que les empreses espanyoles, poguin fer front en millors condicions a situacions com la present, sembla que hagués estat assenyat, prestar atenció a la normativa actual en lo referent al subsidi d´atur, tot pensant en aquell paquet de mesures de xoc que abans esmentavem.
Al obrer espanyol, quan malauradamen es trova aturat, l´informem de que durant dos anys i fins quew trova un altre ocupació te dret a cobrar el corresponent subsidi d´atur, l´Administració per la seva banda, si disposa d´alguna plaça vacant li ho fará sabé i a la vegada posará a la seva disposició, serveis de formació i reciclatge personal, per que li sigui mes facil, trovar i adaptar-se a una nova ocupació.
No es pot generalitzar, i en molts casos, la persona afectada, d´inmediat posa fil a l´agulla, i m ira de poder entrar novament dins del mon del treball, fins i tot sense considerar, si aquesta posible nova ocupació, es mes bona o mes dolenta que la que sempre habia tingut, i també sense parar massa atenció n i en el sou, ni en els horaris, ni en la localització, lo important es treballr.
Pero de la mateixa manera hem de considerar el fet de que una part important dels obrers afectats per l´atur, poden caure i cauen, en el mon de la picaresca, sel´s fa francament dificil, renunciar als dos anys d´un subsidi, que per ells no es un ajut, sino un dret, i prenen la decisió de gaudir d´aquest benefici fins el ultim dia, a l´Estat no se li ha de regalar res, sents que diuen, obviant que l´Estat ho som tots, però aquesta es la realitat de lo que esta passant, som aixís i no podem fer-hi res.
Dit lo anterior, no vull dir que tots els afectats, que perceben el subsidi durant els dos anys reglamentaris, es quedin a casa o es passin tot el matí dins del bar jugant a cartes, això no, per regla general l´espanyol en edat de treballar això no ho fa, ganduls no ho som, sempre van sortint feinetes, dins de la tant esmentada economia submergida, que ajuden a anar fent, i un cop transcorreguts els dos anys, que son llargs, alguna d´aquestes feinetes que deiem, es pot convertir en solució permanent de futur.
Per lluitar contra aquesta picaresca, hi ha qui recomana, reforçar els nivells d´inspecció, també hi ha qui pensa, que si la duració del temps de subsidi no fos tan llarga, l´aturat posaría mes interés en espabilar-se per trovar un nou lloc de treball, fins i tot he llegit, qui aconsella que els aturats facin feines comunitàries de manera gratuita, com per posar un exemple, la neteja dels boscos, quan l´Administració no sap trovar el tractament adequat, desde el carrer tothom si veu en cor a l´hora de trovar solucions.
Es evident que al devant de una situació de frau, l´inspecció convé que actui, però a la vegada també conve trovar altres procediments, que hi son, a fi i efecte d´an imar al treballador a buscar i acceptar un altra ocupació, enc ara que aquesta no compleixi amb les seves expectatives, ni les profesionals, ni les que tenen que veure amb el salari, o amb la localització, tot això insisteixo, dins d´un conjunt de mesuresde xoc, que complementin la "reforma laboral", que tal com ha quedat, no compleix amb les expectatives que habia generat, potser també es veritat, perqué s´ha presentat amb masses urgències, i aquest era un moment en el que calia, escoltar a tothom, sense pauses però tampoc amb excessives presses.
Acabo de dir que convenia escoltar a tothom, per lo que sembla el Partit Socialista, ja veu en alguns termes de proposta del Govern indicis de insonstitucionalitat, alguns juristes he llegit que diuen, que tal com queda la llei, la tasque judicial será complexa i que el paper dels jutges que hauran en molts casos de filar molt prim, será determinant, esperarem a veure com queda la proposta després del tramit parlamentari, de totes maneres i siguin quins siguin els resultats del debat parlamentari, tothom ja es pot fer carreg, de que el ordenamnet laboral que ens quedará será allo que diuen "mas de lo mismo", el mateix "pastel", però això si, cada vegada mes gros.
Lamentaria que els que em llegeixin, pensessin que soc un eixelebrat, no ho soc,el tema laboral l´he viscut i l´he patit, en el curs dels meus quaranta anys de vida empresarial, jo amb franquesa el que faria, es procurar-me una bona escombra, d´aquelles amb el pel ben gruixut, fer una bona escombrada i començar altre vegada desde zero.
Acabaré recordant allo que el diputat Sr. Tardá, en alguna ocasió ha dit en el Congrés, "Senyors, ho sento però algú tenia que dir-ho".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 28 de febrero de 2012
lunes, 20 de febrero de 2012
AGRAVIS COMPARATIUS
El que al meu entendre, popt fer mes mal en qualsevol tipus de relació que es pogui donar dins de la nostre societat, son els agravis comparatius.
Els pares, només que tinguin dos o tres fills, tant si son encara jovenets, com mes endevant quan ja son persones adultes, no poden tenir de cap de les maneres, un detall per un fill, que no poguin tenir per l´altre, perque aixòm inevitablement pot donar peu a tot tipus d´envejes i rancunies que es millor evitar, s´ha de fugir del recurs de pensar que si un fill es mes assenyat que l´altre fara un millor us del teu favor, tampoc cal evaluar, qui es mes mereixedor del teu detall, el que no facis per un, definitivament no ho pots fer per l´altre.
Quan els fills son petits, un o dos cops per setmana, els has de poprtar de vivita a casa dels avis, perque aquests poguin gaudir una bona estona dels nets, però compte, els nens no haurien d´anar mes sovint a casa dels avis d´una banda que a casa dels de l´altre, perque de ser aixís un dia o altre arribará el conflicte.
Si tens un petit negoci, amb dos o tres llocs de treball, es frequent que un dels treballadors et d4emani una millora del sou, i en moltes ocasions, tu et pots sentir procliu a acceptar els seu requeriment, però a la vegada, penses en el que diran els altres dos treballadors quan s´anassabentin, si no et queda mes remei que concedor l´aument del sou, has de buscar alguna solució que ho faci possible, i sigui aixís acceptat per els altres, un aument de categoria profesional o un increment de responsabilitats dins del negoci, però sobretot, sempre procurar que dingu es pogui sentir menystingut.
Tot aquest llarg preambul, el faig, perque en aquest país nostre en el que vivim i treballem, es donen un seguit d´agravis comparatius, que hauriem de mirar de reconduir. Ternim un Estat de les Autonomies, i dins del conjunt de comunitat n´hi a dues que disposen d´una autonomia fiscal, que els permet disposar d´uns nivells de renta per capita, molt per sobre dels que disposen altres comunitats que llogicament reclamen el mateix tracte, i que ho reclamen, perque tot i tenint una aportaciò econòmica de les mes importants dins del conjunt de l´Estat, veuen com any darrere any, els seu index de pobresa augmenten, aixís com el nombre de families que boregen els llindars d´aquesta pobresa, repeteixo, aquestes situacions no es poden donar, poden conduir a enfrentaments entre comunitats, o en algún cas entre aquestes i el mateix Govern Central.
Recentment, hem viscut en el mon laboral, canvis en quan a la normativa per poder-se jubilar, estem passant paulatinament dels seixantacinc anys fins als seixantaset, mentrestant hi ha treballadors, que tenen la sort de treballar en Empreses d´una certa dimensió, que en molts casos assoleixen prejubilacions molt ben remunerades al voltant dels cinquanta cinc anys, n o pot ser que es donin aquestes situacions, desde tot punt injustes, la comparació pot fer molt de mal.
Si en una Empresa multinacional o també en el cas de Caixes o Bancs, es produeis com a coinsequència de la crisi una reducció de personal, després de moltes mobilitzacions i manifestacions, al final els Sindicats i la Patronal s´assenten a la taula i assoleixen uns acords que per lo general es compleixen i que en certa manera donen satisfacció a les demandes de l´obrer. Si aquesta mateixa situació es dona dins d´una Empresa, d´aquestes nostres, autoctones, de petites dimensions, en la majoria d´ocasions, el propietari ha de plegar perque ja no li queden recursos per poder seguir l´activitat, i els obrers no els quueda altre opció que refiar-se de les quatre engrunes que els poden arribar del fons de garantia laboral.
Els obrers, tots, independentment del tipus d´Empresa on es treballi, han de tenir sempre el mateix nivell de protecció social, en un país no poden haber-hi treballadors de primera i altres de segona, amb altres paraules, dingú es pot sentir priviligiat ni dingú es pot sentir menystingut.
Moltes d´aquestes situacions que es donen dins del mon laboral, dic moltes perque apart de les esmentades, s´han donen altres de semblants, quan es parla d´una reforma laboral, sembla que haurien de ser considerades, una reforma laboral es quelcom mes que canviar unes quantes disposicions, sino un conjunt de mesures que encara que poguin semblar de poca magnitud, poden contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors i de les mateixes Empreses
Els pares, només que tinguin dos o tres fills, tant si son encara jovenets, com mes endevant quan ja son persones adultes, no poden tenir de cap de les maneres, un detall per un fill, que no poguin tenir per l´altre, perque aixòm inevitablement pot donar peu a tot tipus d´envejes i rancunies que es millor evitar, s´ha de fugir del recurs de pensar que si un fill es mes assenyat que l´altre fara un millor us del teu favor, tampoc cal evaluar, qui es mes mereixedor del teu detall, el que no facis per un, definitivament no ho pots fer per l´altre.
Quan els fills son petits, un o dos cops per setmana, els has de poprtar de vivita a casa dels avis, perque aquests poguin gaudir una bona estona dels nets, però compte, els nens no haurien d´anar mes sovint a casa dels avis d´una banda que a casa dels de l´altre, perque de ser aixís un dia o altre arribará el conflicte.
Si tens un petit negoci, amb dos o tres llocs de treball, es frequent que un dels treballadors et d4emani una millora del sou, i en moltes ocasions, tu et pots sentir procliu a acceptar els seu requeriment, però a la vegada, penses en el que diran els altres dos treballadors quan s´anassabentin, si no et queda mes remei que concedor l´aument del sou, has de buscar alguna solució que ho faci possible, i sigui aixís acceptat per els altres, un aument de categoria profesional o un increment de responsabilitats dins del negoci, però sobretot, sempre procurar que dingu es pogui sentir menystingut.
Tot aquest llarg preambul, el faig, perque en aquest país nostre en el que vivim i treballem, es donen un seguit d´agravis comparatius, que hauriem de mirar de reconduir. Ternim un Estat de les Autonomies, i dins del conjunt de comunitat n´hi a dues que disposen d´una autonomia fiscal, que els permet disposar d´uns nivells de renta per capita, molt per sobre dels que disposen altres comunitats que llogicament reclamen el mateix tracte, i que ho reclamen, perque tot i tenint una aportaciò econòmica de les mes importants dins del conjunt de l´Estat, veuen com any darrere any, els seu index de pobresa augmenten, aixís com el nombre de families que boregen els llindars d´aquesta pobresa, repeteixo, aquestes situacions no es poden donar, poden conduir a enfrentaments entre comunitats, o en algún cas entre aquestes i el mateix Govern Central.
Recentment, hem viscut en el mon laboral, canvis en quan a la normativa per poder-se jubilar, estem passant paulatinament dels seixantacinc anys fins als seixantaset, mentrestant hi ha treballadors, que tenen la sort de treballar en Empreses d´una certa dimensió, que en molts casos assoleixen prejubilacions molt ben remunerades al voltant dels cinquanta cinc anys, n o pot ser que es donin aquestes situacions, desde tot punt injustes, la comparació pot fer molt de mal.
Si en una Empresa multinacional o també en el cas de Caixes o Bancs, es produeis com a coinsequència de la crisi una reducció de personal, després de moltes mobilitzacions i manifestacions, al final els Sindicats i la Patronal s´assenten a la taula i assoleixen uns acords que per lo general es compleixen i que en certa manera donen satisfacció a les demandes de l´obrer. Si aquesta mateixa situació es dona dins d´una Empresa, d´aquestes nostres, autoctones, de petites dimensions, en la majoria d´ocasions, el propietari ha de plegar perque ja no li queden recursos per poder seguir l´activitat, i els obrers no els quueda altre opció que refiar-se de les quatre engrunes que els poden arribar del fons de garantia laboral.
Els obrers, tots, independentment del tipus d´Empresa on es treballi, han de tenir sempre el mateix nivell de protecció social, en un país no poden haber-hi treballadors de primera i altres de segona, amb altres paraules, dingú es pot sentir priviligiat ni dingú es pot sentir menystingut.
Moltes d´aquestes situacions que es donen dins del mon laboral, dic moltes perque apart de les esmentades, s´han donen altres de semblants, quan es parla d´una reforma laboral, sembla que haurien de ser considerades, una reforma laboral es quelcom mes que canviar unes quantes disposicions, sino un conjunt de mesures que encara que poguin semblar de poca magnitud, poden contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors i de les mateixes Empreses
sábado, 11 de febrero de 2012
CRISIS ECONOM IQUES I DE LES ALTRES
Cada vegada que sento parlar o llegeixo alguna cosa, referent als enfrentaments que a diari es donen entre els jueus i els seus veins arabs, es diguin palestins, iranians, egipcis o sirians, m´esgarrifo, i dic això, perque darrerament les amenaçes entre els uns i els altres son constants.
Els iranians acusen als jueus d´haber assessinat al cientific irania que estaba al carreg del desenvolupament nuclear del seu país, els països occidentals a través de la O.N.U., sancionen amb mesures econòmiques als iranians a fi d´aturar la posible fabricació d´armes nuclears, els iranians responen amb l´amenaça de tencar l´estret d´Ormuz, per on passa el 50% del petroli que s´extrau arreu del mon, sin aquest fet es produïs, els americans pèr la seva banda avisen que empendrien accions militars, i els jueus sembla ser que ja tenen tot el seu dispositiu militar a punt de solfa, només esperant l´ordre d´atacar l´Iran.
Encara recordo les crisis econòmiques que patiem en el curs dels anys seixanta setanta o vuitanta, sempre arribaven just en el moment en el que jueus i els arabs anaven a bofetades, els talls en el subministrament de petroli, el seu encariment, aixís com l´encariment de totes les materies primeres, disparaven les tasses d´inflació a uns nivells que obligaven als estats a pujar els interessos, i ja teniem la crisis montada, una crisi que era només això, una crisis econòmica.
En el moment present s´hans ha juntat la crisis econòmica amb una de financera, val mes no pensar el que passaria, perque repeteixo, esgarrifa només fer-ho, si qualsevol dia d´aquests, esclatés un conflicte militar al extrem orient.
Insisteixo en que val mes no pensar-hi, pero de totes maneres el que si hauriem de fer, es veure d´enllastir els nostres temes economics , si volem dir-ho aixís, de caire "domestic", i francament, resulta preocupant i a la vegada decevador, la sortida que el Govern central ha donat al mon del treball, amb això que ells en diuen "reforma laboral", francament ha estat una gran decepció, si tenint en compte la gravetat actual de la nostre situació laboral, no som capaços de posar entre tots una mica d´imaginació per fugir d´això tan facil que es passar de 45 dies a 33 dies, o vint, es igual d´indemnització i de donar a llum algun altre model de contractació, ja no se quants en tenim, penso que dificilment mai ho farem.
Aquí a Catalunya el Govern de la Generalitat, amb totes les seves limitacions, tant econòmiques com competencials, penso que esta fent el que pot fer i fins i tot el que s´ha de fer, tenim Consellers, com el Sr. Mascarell, que no en te prou en fer el que s´ha de fer, sino que tambe sap dir el que s´ha de dir, no sria la primera vegada que faig referència al gran moment que esta vivint la cultura catalana, a través de les seves lletres, el seu teatre i el seu cinema, però amb tot el sentiment del cor haig de dir, que l´altre dia veient per televisió la festa d´entrega dels premis Gaudí a mi tambe em queia l´anima en pena.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Els iranians acusen als jueus d´haber assessinat al cientific irania que estaba al carreg del desenvolupament nuclear del seu país, els països occidentals a través de la O.N.U., sancionen amb mesures econòmiques als iranians a fi d´aturar la posible fabricació d´armes nuclears, els iranians responen amb l´amenaça de tencar l´estret d´Ormuz, per on passa el 50% del petroli que s´extrau arreu del mon, sin aquest fet es produïs, els americans pèr la seva banda avisen que empendrien accions militars, i els jueus sembla ser que ja tenen tot el seu dispositiu militar a punt de solfa, només esperant l´ordre d´atacar l´Iran.
Encara recordo les crisis econòmiques que patiem en el curs dels anys seixanta setanta o vuitanta, sempre arribaven just en el moment en el que jueus i els arabs anaven a bofetades, els talls en el subministrament de petroli, el seu encariment, aixís com l´encariment de totes les materies primeres, disparaven les tasses d´inflació a uns nivells que obligaven als estats a pujar els interessos, i ja teniem la crisis montada, una crisi que era només això, una crisis econòmica.
En el moment present s´hans ha juntat la crisis econòmica amb una de financera, val mes no pensar el que passaria, perque repeteixo, esgarrifa només fer-ho, si qualsevol dia d´aquests, esclatés un conflicte militar al extrem orient.
Insisteixo en que val mes no pensar-hi, pero de totes maneres el que si hauriem de fer, es veure d´enllastir els nostres temes economics , si volem dir-ho aixís, de caire "domestic", i francament, resulta preocupant i a la vegada decevador, la sortida que el Govern central ha donat al mon del treball, amb això que ells en diuen "reforma laboral", francament ha estat una gran decepció, si tenint en compte la gravetat actual de la nostre situació laboral, no som capaços de posar entre tots una mica d´imaginació per fugir d´això tan facil que es passar de 45 dies a 33 dies, o vint, es igual d´indemnització i de donar a llum algun altre model de contractació, ja no se quants en tenim, penso que dificilment mai ho farem.
Aquí a Catalunya el Govern de la Generalitat, amb totes les seves limitacions, tant econòmiques com competencials, penso que esta fent el que pot fer i fins i tot el que s´ha de fer, tenim Consellers, com el Sr. Mascarell, que no en te prou en fer el que s´ha de fer, sino que tambe sap dir el que s´ha de dir, no sria la primera vegada que faig referència al gran moment que esta vivint la cultura catalana, a través de les seves lletres, el seu teatre i el seu cinema, però amb tot el sentiment del cor haig de dir, que l´altre dia veient per televisió la festa d´entrega dels premis Gaudí a mi tambe em queia l´anima en pena.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)