BENESTAR PROFESSIONAL

Láltre dia llegia un article on es parlava d´un estudi dut a terme per cientifics de l´Universitat de Chicago, el qual donava com a resultat, el fet de que segons els esmentats investigadors, l´ofici que dona mes feliçitat es el de sacerdot..

Al llegir aquest article em vareig traslladar a quaranta cincs anys enrere, quan jo, com molts estudiants d´aquella època, feia les milicies universitàries al campament de Castillejos.El capità de la nostre companyia, un home que tret l´Acadèmia militar no crec que hagués trepitjat mai cap universitat, recordo que sempre ens deia "vosotros aquí vivís mejor que los curas". Evidentment per un militar a l´hora de trovar un colectiu de persones que treballés menys que ells mateixos habia de raure inevitablement a la professió sacerdotal.

Es molta la gent que confon el treballar poc amb el fet de sentir-se feliç, la circumpstància de no tenir unes càrregues familiars, col.legits, universitats, lloguers, hipoteques, pot donar això si tranquilitat, però aquest es un sentiment molt diferent al de la felicitat, la feliçitat mai arriba com a resultat de treballar poc,o de tenir menys obligacions i responsabilitats.

La felicitat, arriba treballant una feina que no et vingui imposada, que sigui la feina que sempre havies esperat fer i per la que t´havies preparat, també arriba realitzant-te tu mateix com a persona, engendrant uns fills, veient-los creixer sans, treballadors i ben integrats en el nucli familiar, també arriba gaudint de la companya dels nets que et fan sentir a tu mateix altre vegada jove, com quan els fills encara eren infants.

El compliment de tot lo esmentat, fa que el nostre pas per aquesta vida, que hem de recordar es curt i efimer, deixi rastre, ens doni felicitat a nosaltres mateixos i a tots els que venen al darrere nostre, donant aixís peu a que amb el transcorre dels anys, sempre es pogui trovar algú que tingui un record per aquell avi ja desaparegut, però que va ser això, un bon avi, un bon pare, i un bon profesional que en vida va ser un bon ajut no un llast per la societat que en el seu moment l´envoltava.

Jo mateix, persona creient i practicant, soc dels que penso que benauradament, no trigará en arribar el moment en el que a tots els sacerdots, els sigui permés desenvolupar la seva vida personal i familiar com qualsevol altre persona, ja hi ha religions que de molt antig accepten aquesta realitat, esperem que aquest fet es generalitzi i arribat aquest moment, els investigadors de l´Universitat de Chicago es trovaran millors condicions per poder dur a terme un estudi mes rigoros amb la realitat de la vida sacerdotal.

Josep Mª Carbonell i Vilaró