Láltre dia llegia un article on es parlava d´un estudi dut a terme per cientifics de l´Universitat de Chicago, el qual donava com a resultat, el fet de que segons els esmentats investigadors, l´ofici que dona mes feliçitat es el de sacerdot..
Al llegir aquest article em vareig traslladar a quaranta cincs anys enrere, quan jo, com molts estudiants d´aquella època, feia les milicies universitàries al campament de Castillejos.El capità de la nostre companyia, un home que tret l´Acadèmia militar no crec que hagués trepitjat mai cap universitat, recordo que sempre ens deia "vosotros aquí vivís mejor que los curas". Evidentment per un militar a l´hora de trovar un colectiu de persones que treballés menys que ells mateixos habia de raure inevitablement a la professió sacerdotal.
Es molta la gent que confon el treballar poc amb el fet de sentir-se feliç, la circumpstància de no tenir unes càrregues familiars, col.legits, universitats, lloguers, hipoteques, pot donar això si tranquilitat, però aquest es un sentiment molt diferent al de la felicitat, la feliçitat mai arriba com a resultat de treballar poc,o de tenir menys obligacions i responsabilitats.
La felicitat, arriba treballant una feina que no et vingui imposada, que sigui la feina que sempre havies esperat fer i per la que t´havies preparat, també arriba realitzant-te tu mateix com a persona, engendrant uns fills, veient-los creixer sans, treballadors i ben integrats en el nucli familiar, també arriba gaudint de la companya dels nets que et fan sentir a tu mateix altre vegada jove, com quan els fills encara eren infants.
El compliment de tot lo esmentat, fa que el nostre pas per aquesta vida, que hem de recordar es curt i efimer, deixi rastre, ens doni felicitat a nosaltres mateixos i a tots els que venen al darrere nostre, donant aixís peu a que amb el transcorre dels anys, sempre es pogui trovar algú que tingui un record per aquell avi ja desaparegut, però que va ser això, un bon avi, un bon pare, i un bon profesional que en vida va ser un bon ajut no un llast per la societat que en el seu moment l´envoltava.
Jo mateix, persona creient i practicant, soc dels que penso que benauradament, no trigará en arribar el moment en el que a tots els sacerdots, els sigui permés desenvolupar la seva vida personal i familiar com qualsevol altre persona, ja hi ha religions que de molt antig accepten aquesta realitat, esperem que aquest fet es generalitzi i arribat aquest moment, els investigadors de l´Universitat de Chicago es trovaran millors condicions per poder dur a terme un estudi mes rigoros amb la realitat de la vida sacerdotal.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 28 de noviembre de 2011
sábado, 19 de noviembre de 2011
COMPTE AMB LES PATINADES
Després del gran exit dels jocs del 1.992, que varen representar per una banda, la gran transformació de Barcelona per tot lo que fa respecte al urbanisme, sortida al mar, infraestrutures,etc., però tambe el llançament de Barcelona com a ciutat referent a l´hora de parlar de turisme,comerç, moda, noves tecnologies, recerca biomèdica etc.
Aquesta inercia dels jocs, ens va conduir a impulsar aquell també gran projecte del Forum de les Cultures, que si be va contribuir a generar millores sobretot per lo que respecta al litoral barceloní, evidentment no va tenir l´impacte ni la repercusió dels jocs d´estiu del 1.992.
A partir d´aquí semblava que la falera per dur a terme grans projectes ja habia passat de llarg, i es que en la vida de una gran ciutat com Barcelona, n o tot ha de passar per grans projectes, hi han altres actuacions que poden millorar l´aspecte d´una ciutat i la calitat de vida dels seus ciutadans, al respecte jo posaria exemples no massa llunyans, i alguns fins i tot de recents, que han resultat exitosos per la nostre ciutat.
Recordo aquella campanya que l´Ajuntament va iniciar sota l´eslogan de "Barcelona posa´t guapa", jo diria que l´acollida que va tenir aquesta proposta per part de la ciutadania, va ser un exit que probablement va superar totes les expectatives, remodelar una façana, per els veins d´una finca, representa uns mesos d´incomoditats, i forçes calerons que no a tothom li venen be de gastar, però la questió es que l´iniciativa de l´Ajuntament va ser ben acceptada, en mica en mica es va anar realitzant la millora i avui en dia, només cal mirarla, Barcelona esta "molt guapa".
Els que per la nostre feina, molts anys enrere ens habiem passat moltes hores, trepitjant els carrers del Poble Nou, avui en dia, si algún cop hi passo, no exigero gens ni mica si dic que moltes vegades no acerto a recordar on soc. La posta en marxa del projecte Barcelona-22- em sembla que es diu, ha representat l´enderrocament o rehabilitació d´edificis i naus industrials d´antiga construcció, això ha propiciat l´arribada d´industria tecnologicament avançada i neta, que ha ocupat oficines comercials i edificacions de nou diseny.Tot plegat ha donat al antigament anomenat Manchester barceloní, un nou aspecte de modernitat, prosperitat, i bona qualitat ambiental.
Tot lo dit anteriorment no es res mes que un preambul, per considerar que no sempre cal engegar grans projectes, francament em começa a preocupar que el nostre Ajuntament, que actualment sembla ser, gaudeix d´un moment economic força estable, estigui sospesant la posibilitat d´organitzar uns jocs d´hivern, i per començar la festa, diuen, que properament volen convertir la Plaça de Catalunya en una gran pista de patinatge.
No som un poble massa aficionat als esports d´hivern, però comprenc que aquest projecte seria molt beneficiós, per les comarques i població resident a les zones muntanyenques, La Cerdanya, La Vall dÁran,el Ripollés etc., es eviden que Barcelona i posaria la seva marca, però seria un projecte per Catalunya en el seu conjunt i fins i tot per l´Estat Espanyol, en consequència si jo estés al devant d´aquest projecte, abans de gastar ni un Euro, primer parlaria amb la Generalitat i el Govern Central, només per coneixer, quina disposició sobretot econòmica, tindrien amb relació a aquest nou gran projecte.
Jo personalment, no he anat mai a esquiar, però quatre anys enrere vareig ser operat dels dos malucs, i en consequència també vaig passar uns quant mesos de recuperació amb l´ajut d´una crossa a cada braç, i fent-me molts tips de practicar l´eslalom per les voreres de Barcelona, sortejant com podia, els sots, les rajoles mal posades i tots els desnivells haguts i per haber, a mes de procurar mantenir l´equilibri, ja que les arrels de molts arbres, amb el pas dels anys, molts anys, han anat deformant la majoria de voreres.
Repeteixo que a Barcelona tots la troven "molt guapa", per tot i aixís encara li falta algún retoc i considerant el delicat moment economic que estem vivint, els grans projectes els hem de pagar entre tots, entre tots els que els pertoca fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Aquesta inercia dels jocs, ens va conduir a impulsar aquell també gran projecte del Forum de les Cultures, que si be va contribuir a generar millores sobretot per lo que respecta al litoral barceloní, evidentment no va tenir l´impacte ni la repercusió dels jocs d´estiu del 1.992.
A partir d´aquí semblava que la falera per dur a terme grans projectes ja habia passat de llarg, i es que en la vida de una gran ciutat com Barcelona, n o tot ha de passar per grans projectes, hi han altres actuacions que poden millorar l´aspecte d´una ciutat i la calitat de vida dels seus ciutadans, al respecte jo posaria exemples no massa llunyans, i alguns fins i tot de recents, que han resultat exitosos per la nostre ciutat.
Recordo aquella campanya que l´Ajuntament va iniciar sota l´eslogan de "Barcelona posa´t guapa", jo diria que l´acollida que va tenir aquesta proposta per part de la ciutadania, va ser un exit que probablement va superar totes les expectatives, remodelar una façana, per els veins d´una finca, representa uns mesos d´incomoditats, i forçes calerons que no a tothom li venen be de gastar, però la questió es que l´iniciativa de l´Ajuntament va ser ben acceptada, en mica en mica es va anar realitzant la millora i avui en dia, només cal mirarla, Barcelona esta "molt guapa".
Els que per la nostre feina, molts anys enrere ens habiem passat moltes hores, trepitjant els carrers del Poble Nou, avui en dia, si algún cop hi passo, no exigero gens ni mica si dic que moltes vegades no acerto a recordar on soc. La posta en marxa del projecte Barcelona-22- em sembla que es diu, ha representat l´enderrocament o rehabilitació d´edificis i naus industrials d´antiga construcció, això ha propiciat l´arribada d´industria tecnologicament avançada i neta, que ha ocupat oficines comercials i edificacions de nou diseny.Tot plegat ha donat al antigament anomenat Manchester barceloní, un nou aspecte de modernitat, prosperitat, i bona qualitat ambiental.
Tot lo dit anteriorment no es res mes que un preambul, per considerar que no sempre cal engegar grans projectes, francament em começa a preocupar que el nostre Ajuntament, que actualment sembla ser, gaudeix d´un moment economic força estable, estigui sospesant la posibilitat d´organitzar uns jocs d´hivern, i per començar la festa, diuen, que properament volen convertir la Plaça de Catalunya en una gran pista de patinatge.
No som un poble massa aficionat als esports d´hivern, però comprenc que aquest projecte seria molt beneficiós, per les comarques i població resident a les zones muntanyenques, La Cerdanya, La Vall dÁran,el Ripollés etc., es eviden que Barcelona i posaria la seva marca, però seria un projecte per Catalunya en el seu conjunt i fins i tot per l´Estat Espanyol, en consequència si jo estés al devant d´aquest projecte, abans de gastar ni un Euro, primer parlaria amb la Generalitat i el Govern Central, només per coneixer, quina disposició sobretot econòmica, tindrien amb relació a aquest nou gran projecte.
Jo personalment, no he anat mai a esquiar, però quatre anys enrere vareig ser operat dels dos malucs, i en consequència també vaig passar uns quant mesos de recuperació amb l´ajut d´una crossa a cada braç, i fent-me molts tips de practicar l´eslalom per les voreres de Barcelona, sortejant com podia, els sots, les rajoles mal posades i tots els desnivells haguts i per haber, a mes de procurar mantenir l´equilibri, ja que les arrels de molts arbres, amb el pas dels anys, molts anys, han anat deformant la majoria de voreres.
Repeteixo que a Barcelona tots la troven "molt guapa", per tot i aixís encara li falta algún retoc i considerant el delicat moment economic que estem vivint, els grans projectes els hem de pagar entre tots, entre tots els que els pertoca fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 10 de noviembre de 2011
L´ABAST DE LA CRISI
Objecte habitual de conversa, es el de determinar, si es viu millor en un poble o a la ciutat, jo tinc molts coneguts que s´estimen mes viure al poble, millor clima, menys pol.lució, menys soroll, fins i tot en conec que s´empadronen al poble on tenen la segona residència perqué els sembla que s´estalvien taxes i altres despeses.
Jo, per poc que pogui, sempre estaré empadronat a Barcelona, la meva ciutat, ciutat on he nascut, al igual qie els meus pares i els meus fills, però si fem balanç, a mes de comptar amb les avantatges de poder gaudir d´una millor ofeta d´oci, transport public, assistència sanitaria, Universitats, penso que viure a Barcelona també surt mes economic, tot sovint veus equips de treballadors que fan millores als carrers o a les voreres, d´altres que porten els manteniments dels parcs i jardins, que jo recordi l´única obligació que tenim els veins que vivim en un pis a Barcelona es pagar anyalment l´Impost de Bens e Inmobles.
En els pobles tot i que els Ajuntaments procuren que arribi alguna subvenció, tot sovint, quan s´ha de fer front a una millora de carrers, voreres, xarxa d´aigua, clavagueram etc. els veins es veuen obligats a contribuir amb la seva aportació, aportació que es obligatoria, fins al punt de que si algú no la pot atendre, es pot trovar en situació de ser requerit administrativament, fins i tot i a diferencia de Barcelona jo sempre deia que els creients que tenim la costum d´assistir a la Missa Dominical, en el poble sempre ens han passat la safata perqué hi deixem la nostre cdontribució.
La meva sorpresa va arribar el passat Septrembre al tornar de vacances, quan varem anar a la Parroquia del nostre barri per assistir a Missa com tots els diumenges, amb anterioritat a la presentació de les Ofrenes, dues senyores varen recorrer tota l´Esglesia banc darrere banc amb una safata a la ma, requerint als assistents la seva contribució.
Al sortir de l´Esglesia el primer comentari que varem fer amb la meva senyora va ser que posiblement la Parroquia tenia que fer front a alguna despesa puntual, o potser que tal com estan les coses avui en dia al Sr. Rector no li sortissin els comptes, en definitiva tampoc calia ferse gaire mal be el cap, el que passava es que la crisi ja habia arrivat a l´esglesia.
Varem anar els dos diumenges seguents a dues altres parroquies del mateix Arxiprestat, i a totes ens varem trovar amb la mateixa innovació, les dues senyores recaptant amb la safata a la ma l´almoina corresponent.
Definitivament, era la crisi, arribats a aquest punt, quin ha de ser l´import de la contribució, al proper diumenge, al mirar l´asafata, varem veure que hi habia algún bitllet de cinc Euros, algún de deu Euros, la primera impresio que vaig tenir es que els hi havien posat com a reclam, perqué tothom fes el mateix, a pesar dels retrets de la meva senyora jo hi vareig depositar una moneda de cinquanta centims, que dirá aquesta noia que porta la safata, que es una coneguda del barri si ha vist que només hi posaves cinquanta centims?.Al meu entendre seria convenient trovar alguna mena de receptacle on poguessis depositar l´almoina sense que la pèrsona que recapta o be la que tens asseguda al costat, quedés enterat de l´import de la teva aportació.
Per moltes persones avui en dia encara es dificil entendre que cinquanta centims d´Euro representen vuitanta pessetes de les d´abans, evidentment aquest pas de la pesseta al euro, algo deu tenir que veure amb el trasbals economic que estem vivint.
Esperem que la crisi no vagi mes enllà, cal tenir molta comformitat,mentres aquí parlem mig en tall de broma dels cinquanta centims o dels cinc euros, hi ha molta gent que passa dificultats per poder menjar i viure sota covert, potser es aquesta i només aquesta la raó per la que l´Esglesia ens demana l´esmentada contribució.
Si es aixís el que cal fer es donar ajut amb la mesura que cada qual pogui fer-ho i esperar que Deu ens ajudi a tots plegats.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Jo, per poc que pogui, sempre estaré empadronat a Barcelona, la meva ciutat, ciutat on he nascut, al igual qie els meus pares i els meus fills, però si fem balanç, a mes de comptar amb les avantatges de poder gaudir d´una millor ofeta d´oci, transport public, assistència sanitaria, Universitats, penso que viure a Barcelona també surt mes economic, tot sovint veus equips de treballadors que fan millores als carrers o a les voreres, d´altres que porten els manteniments dels parcs i jardins, que jo recordi l´única obligació que tenim els veins que vivim en un pis a Barcelona es pagar anyalment l´Impost de Bens e Inmobles.
En els pobles tot i que els Ajuntaments procuren que arribi alguna subvenció, tot sovint, quan s´ha de fer front a una millora de carrers, voreres, xarxa d´aigua, clavagueram etc. els veins es veuen obligats a contribuir amb la seva aportació, aportació que es obligatoria, fins al punt de que si algú no la pot atendre, es pot trovar en situació de ser requerit administrativament, fins i tot i a diferencia de Barcelona jo sempre deia que els creients que tenim la costum d´assistir a la Missa Dominical, en el poble sempre ens han passat la safata perqué hi deixem la nostre cdontribució.
La meva sorpresa va arribar el passat Septrembre al tornar de vacances, quan varem anar a la Parroquia del nostre barri per assistir a Missa com tots els diumenges, amb anterioritat a la presentació de les Ofrenes, dues senyores varen recorrer tota l´Esglesia banc darrere banc amb una safata a la ma, requerint als assistents la seva contribució.
Al sortir de l´Esglesia el primer comentari que varem fer amb la meva senyora va ser que posiblement la Parroquia tenia que fer front a alguna despesa puntual, o potser que tal com estan les coses avui en dia al Sr. Rector no li sortissin els comptes, en definitiva tampoc calia ferse gaire mal be el cap, el que passava es que la crisi ja habia arrivat a l´esglesia.
Varem anar els dos diumenges seguents a dues altres parroquies del mateix Arxiprestat, i a totes ens varem trovar amb la mateixa innovació, les dues senyores recaptant amb la safata a la ma l´almoina corresponent.
Definitivament, era la crisi, arribats a aquest punt, quin ha de ser l´import de la contribució, al proper diumenge, al mirar l´asafata, varem veure que hi habia algún bitllet de cinc Euros, algún de deu Euros, la primera impresio que vaig tenir es que els hi havien posat com a reclam, perqué tothom fes el mateix, a pesar dels retrets de la meva senyora jo hi vareig depositar una moneda de cinquanta centims, que dirá aquesta noia que porta la safata, que es una coneguda del barri si ha vist que només hi posaves cinquanta centims?.Al meu entendre seria convenient trovar alguna mena de receptacle on poguessis depositar l´almoina sense que la pèrsona que recapta o be la que tens asseguda al costat, quedés enterat de l´import de la teva aportació.
Per moltes persones avui en dia encara es dificil entendre que cinquanta centims d´Euro representen vuitanta pessetes de les d´abans, evidentment aquest pas de la pesseta al euro, algo deu tenir que veure amb el trasbals economic que estem vivint.
Esperem que la crisi no vagi mes enllà, cal tenir molta comformitat,mentres aquí parlem mig en tall de broma dels cinquanta centims o dels cinc euros, hi ha molta gent que passa dificultats per poder menjar i viure sota covert, potser es aquesta i només aquesta la raó per la que l´Esglesia ens demana l´esmentada contribució.
Si es aixís el que cal fer es donar ajut amb la mesura que cada qual pogui fer-ho i esperar que Deu ens ajudi a tots plegats.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)