En el curso del pàsado fin de semana, tuve ocasión de leer un artículo, a través delo cual el comentarista se mostraba irritado y según el hasta asqueado por la situación actual de nuestro país, yo diria que el comentarista en cuestión lo que en realidad quiere decir, es que siente una profunda decepción y esta es una sensación que muchos notamos, acerca de la forma en la que transcurre, la actuación de la política española en general, en el presente momento.
Los que ya tenemos una edad y que vivimos con toda la plenitud, la etapa de la dictadura, recuierdo que sentíamos en general una cierta inquietud por el futuro del país a la muerte del dictador, pero la realidad es que a su muerte, se generó una corriente de optimismo, auspiciada por la actuación de los responsables políticos de aquel momento.
No solo se puso fin a todo el aparato franquista, sino que a través de referendum, se dió luz verde a un nuevo modelo de Estado y a una nueva Constitución, se descentralizó toda la administración, acercándola al ciudadano a través del nuevo Estado de las Autonomias y con todo ello, la riqueza y el bienestar, llegaron durante muchos años, a todos los rincones de España.
Entramos en la OTAN también a través de referendum, se entró en el llamado Mercado Común Europeo, después de una muy buena negociación, que resulto francamente favorable para con los intereses españoles, y así llegamos al periodo de gobierno del Presidente Aznar, en el curso del cual, el país se preparó para la en trada en la moneda unica, el Euro,lo cual se hizo cumpliendo escrupulosamente con las disposiciones del tratado de Mastrich, España entró en la moneda unica con los deberfes muy bien hechos, mucho mejor que otros paises de nuestro entorno, que en la actualidad pretenden mostrarnos cual es el camino a seguir.
Aquí en este punto de la reciente historia sze acababen los grandes retos, ya solo hacia falta saber hacer lo mas facil, gobernar el dia a dia del país, y esto lamentablemente los responsables políticos del momento noi lo han sabido hacer, porqué sinó, com o juzgar la actuación de las autoridades monetarias y de los ministerios de economia que no supieron detectar el peligro de la burbuja inmobiliaria que se estaba gestando, y porqué estos mismos responsables, no supieron, en los inicios de la crisis poner en marcha las actuaciones necesarias, an ticipándose así a los devastadores efectos que todavia hoy estamos sufriendo.
Resulta francamente paradójico que algunos sectores de las fuerzas políticas que en el curso de los últimos ocho años, propiciaron la presenta situación, ahora se tomen la libertad, de recomendar y casi exigir a S.M. el Rey, que pida públicas disculpas al pueblo español, y no solo esto, sino que en algunos casos le piden que abdique, por el simple y anecdótico hecho de haber tomado parte en una caceria de elefantes, invitado por un empresario extranjero con el que parece que de antiguo hay una buena relación comercial.
En el curso de estos ultimos años y dentro de la política española, se han notado muchas dosis de ineptitud, se han notado excesivos y frecuentes casos de corrupción, pero ahora se nos añade un aspecto, no se si mas o menos grave pero que ahí está, muchas dosis de desfachatez.
Que lástima, que gran decepción.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 19 de abril de 2012
jueves, 12 de abril de 2012
RECONS DE BARCELONA
Quan arriba la Setmana Santa, la millor manera de descansar es quedar-se a casa, a Barcelona, sense obligacions profesionals ni familiars de cap tipus, i això es el que varem decidir fer la meva senyora i jo aquest any. Tampoc es tracta de tencar-se a casa, sense sortir de la nostre ciutat, sempre troves coses per veure, moltes d´elles que fins i tot sembla mentira que encara no hagis pogut trovar un moment per poder-les disfrutar.
Era el passat dissabte quan al voltant del migdia, pujavem al metro que ens va portar sense ni tenir que sortir al carrer, al centre comercial Les Arenes de la plaça Espanya, tot i que ja fa temps que va ser inaugurat, encara no habiem tingut ocasió de visitar-lo i francament varem quedar impresionats, es de agrair que en els temps que vivim aparegui iniciativa p`rivada que endagui projectes d´aquesta magnitud i sobretot ben fets, emprant una arquitectura moderna i agrradable a la vista i un cop hi ets presentant una molt bona oferta comercial, les millors i mes anomenades firmes tenen presencia en aquest recinte.
Després de visitar tota l´instal.lació i ja sent hora de fer-ho, varem escollir un bon restaurant ja que també se t´ofereix una molt bona oferta gastronòmica, amb moltes especialitats de cuina i de diferents paisos.Desde la cúpula on es troven la majoria de restaurants, es por disfrutar d´una marevellosa panoràmica de tota la montanya de Montjuich, el Palau Nacional, les fonts del mestre Buigues, les columnes d´en Puig i Cadafalch, i tota l´avinguda de la Reina Maria Cristina fins a la plaça d´Espanya, varem deixar per el proper estiu, una visita de nit per poder gaudir del mateix paissatge, amb les llums de les fonts enceses i el Palau Nacional il.luminat, adivino que ha de resultar una visió, especialment atractiva..
Després de dinar varem entrar a unna de les sales de cinema, emsembla recordar que n´hi han dotze, oferint les darreres novetats, varem escollir una comedia alegre i desenfadada per poder riure una bona estona, perque per plorar i veure angunies, avui en dia no cal anar al cinema, només cal sortir al carrer. Per cert vull esmentar que dins de la darrera part de la película, l´acció dels protagonistes es desenvolupa a la ciutat de "Las Vegas", la pelkícula ens mostra uns xetensa panoràmica de les seves llargues avingudes aixís com dels edificis que les envolten, adornats al meu entendre per una exigerada il.luminació, tots els carrers amb una activitat frenètica i tot s´ha de dir dins d´una atmòsfera execisavemnt frivola, resumint no massa aconsellable per anar-ho a visitar amb els fills i els nets, ecidentment no es un Por Aventura ni un Euro Disney, es un altre cosa.
Francament el que vaig poder veure d´aquestes "Las Vegas" dels Estats Units, s´hem fa dificil traslladar-ho al Prat de Llobregat o a Viladecans, en els moments que estem vivint, tots sabem que hem de procurar subsistir de la millor maners que es pogui, son moltes les famílies que al devant de la crisi han hagut de tencar el seu negoci, o que s´han quedat al atur, i que arribant en aquest punt, no queda altre solució, que vendre propietats o qualsevol tipus d´altres bens per poder aixís subsistir, propietats i bens que en molts casos porten al darrere molta història i molts records,però la vida segueix, s´ha de ser optimista i pensar que pot arribar un dia proper, en el que es pogui recuperar, tot lo que en aquest moment donat s´hagi pogut perdre.
El que no es pot fer mai es vendre´s l´anima , perque els que se la venen, es poden trovar de pet dins de l´infern, i aquest lloc, l´infern es un lloc en el que, qui hi cau, per regla general, li costa molt de sortir-ne, per la majoria es molt dificil aconseguir-ho.
Jo sincerament, aconsellaria als nostres governants, als de Catalunya però també als de Madrid, que si be poden cedir o vendre proipietats ben situades, el que haurien de fer, de cap de les maneres, es vendre´s l´anima, perque repeteixo dins de l´infern es facil caure-hi, però molt dificil sortir-ne.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Era el passat dissabte quan al voltant del migdia, pujavem al metro que ens va portar sense ni tenir que sortir al carrer, al centre comercial Les Arenes de la plaça Espanya, tot i que ja fa temps que va ser inaugurat, encara no habiem tingut ocasió de visitar-lo i francament varem quedar impresionats, es de agrair que en els temps que vivim aparegui iniciativa p`rivada que endagui projectes d´aquesta magnitud i sobretot ben fets, emprant una arquitectura moderna i agrradable a la vista i un cop hi ets presentant una molt bona oferta comercial, les millors i mes anomenades firmes tenen presencia en aquest recinte.
Després de visitar tota l´instal.lació i ja sent hora de fer-ho, varem escollir un bon restaurant ja que també se t´ofereix una molt bona oferta gastronòmica, amb moltes especialitats de cuina i de diferents paisos.Desde la cúpula on es troven la majoria de restaurants, es por disfrutar d´una marevellosa panoràmica de tota la montanya de Montjuich, el Palau Nacional, les fonts del mestre Buigues, les columnes d´en Puig i Cadafalch, i tota l´avinguda de la Reina Maria Cristina fins a la plaça d´Espanya, varem deixar per el proper estiu, una visita de nit per poder gaudir del mateix paissatge, amb les llums de les fonts enceses i el Palau Nacional il.luminat, adivino que ha de resultar una visió, especialment atractiva..
Després de dinar varem entrar a unna de les sales de cinema, emsembla recordar que n´hi han dotze, oferint les darreres novetats, varem escollir una comedia alegre i desenfadada per poder riure una bona estona, perque per plorar i veure angunies, avui en dia no cal anar al cinema, només cal sortir al carrer. Per cert vull esmentar que dins de la darrera part de la película, l´acció dels protagonistes es desenvolupa a la ciutat de "Las Vegas", la pelkícula ens mostra uns xetensa panoràmica de les seves llargues avingudes aixís com dels edificis que les envolten, adornats al meu entendre per una exigerada il.luminació, tots els carrers amb una activitat frenètica i tot s´ha de dir dins d´una atmòsfera execisavemnt frivola, resumint no massa aconsellable per anar-ho a visitar amb els fills i els nets, ecidentment no es un Por Aventura ni un Euro Disney, es un altre cosa.
Francament el que vaig poder veure d´aquestes "Las Vegas" dels Estats Units, s´hem fa dificil traslladar-ho al Prat de Llobregat o a Viladecans, en els moments que estem vivint, tots sabem que hem de procurar subsistir de la millor maners que es pogui, son moltes les famílies que al devant de la crisi han hagut de tencar el seu negoci, o que s´han quedat al atur, i que arribant en aquest punt, no queda altre solució, que vendre propietats o qualsevol tipus d´altres bens per poder aixís subsistir, propietats i bens que en molts casos porten al darrere molta història i molts records,però la vida segueix, s´ha de ser optimista i pensar que pot arribar un dia proper, en el que es pogui recuperar, tot lo que en aquest moment donat s´hagi pogut perdre.
El que no es pot fer mai es vendre´s l´anima , perque els que se la venen, es poden trovar de pet dins de l´infern, i aquest lloc, l´infern es un lloc en el que, qui hi cau, per regla general, li costa molt de sortir-ne, per la majoria es molt dificil aconseguir-ho.
Jo sincerament, aconsellaria als nostres governants, als de Catalunya però també als de Madrid, que si be poden cedir o vendre proipietats ben situades, el que haurien de fer, de cap de les maneres, es vendre´s l´anima, perque repeteixo dins de l´infern es facil caure-hi, però molt dificil sortir-ne.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 28 de marzo de 2012
PACTE FISCAL
Després de tot lo llegit per uns i escoltat per molts altres, en referència al recent congrés de Convergència, jo diria que ha quedat ben definit, quin es en el moment present l´objectiu prioritari, el Pacte Fiscal.
Al respecte de lo dit anteriorment, voldria una vegada mes, fer arribar un missatge que penso cal tenir-lo present, es pot ser independentista sense tenir que ser separatiste.
No fa massa temps, no se si era llegint un article o escoltant ina de les xerrades quie diariament la periodista Pilar Rahola te, amb el també periodista Josep Cuní, la Pilar recordaba una conversa que en la seva època de diputada a Madrid habia tingut amb el politic basc Sr. Anasagasti, enla que parlant d´aquets temes,el politic basc li habia dit, nosaltres els vascos ja fa temps que ho som d´independents, aquest objectiu ja l´hem superat.
Efectivament, un poble, una familia o una persona, es poden sentir independents, quan poden disposar lliurament de la seva riquesa propia, sense tenir que demanar res a dingú, ni tenir tampoc que mantenir a dingú, es per això que el Sr. Anasagasti ja se sent independent.
Tampoc fa massa temps, ja vareig comentar,la conversa mantinguda per el Sr. Puigcercós també amb el Sr. Cuní, en la que suposo que sense pretensió de fer-ho, ens feia arribar la seva lliçó magistral, deia que es podia ser independentista sense ser separatista.
Si estem tots convençuts de quie el nostre objectiu es deisar d´una vegada satisfactoriament resolta la nostre financiació autonòmica,una financiació que ens permeti recaptar i distribuir els nostres impostos, com per altre banda ja fan altres comunitas espanyoles, hem de centrar-nos en aquest objectiu, que un cop assolit penso deixarà definitivament cumplimentats, els nostres requeriments en materia econòmica i podrem concentrar els nostres esforços, en governar el dia a dia, conduint endevant i amb ma ferme el nostre veixell, aquest veixell en el que com deia el President Mas hi han de tenir cabuda tots els catalans, independentement de quins siguin els seus origens, la seva ideologia, i la seva posició social dins de la nostre societat.
El nacionalisme català per altre banda ha de comprendre, que no es operatiu ni factible, esmerzar les nostres forçes, negociant a Madrid el Pacte Fiscal, mentres desde Catalunya es segueixen escoltant veus demanant un Estat propi dins de l´Unió Europea, si es segueix donant aquest fet, les nostres negociacions amb el Govern central seran dificilment factibles.
Perque aquesta vegada no procurem entre tots fer les coses de manera coherent, espero que al final ho aconseguirem,perque Catalunya mereix que sigui aixís.
Vareig trobar lamentables les manifestacions del Lekandari basc, questionant la conveniència de que Catalunya tingués un sistema de financiació similaral del País Basc,perque segons ell posaria en perill l´equilibri economic de tot l´Estat, val mes oblidar-ho i no parlar-ne mes, ja que seria molt trist que tot aquest procés ens portés a un enfrentement entre pobles germans com el basc i el català, que sempre han tingut objectius i sentiments comuns i lligams entranyables.
Comprenc i accepto el punt de vista del Sr. De Guindos, quan diu que en aquest moment lo important es crear ocupació i sortir de la crisi, que mentrestant no es por parlar de Pacte Fiscal, però tamb´çe ha de comprendre, que aquest pacte Fiscal no serà cosa dún parell de mesos, que serà una negociació llarga i complexa, que dins d´una reforma en profunditat de tot l´Estat de les Autonomies ens pogui portar d´aquí a un parell d´anys quan s´hagi de renovar el actual finançament ha poder prendre decisions al respecte, es per això que desde el moment present, el que cal i esperem els catalans, es veure per part del Govern Central, voluntat política per endegar unes negociacions que dingú espera quedin resoltes en cosa d´un parell de mesos, no vindrà d´un any ni de dos anys, el qu si cal, repeteixo, es donar mostres de voluntad política per fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Al respecte de lo dit anteriorment, voldria una vegada mes, fer arribar un missatge que penso cal tenir-lo present, es pot ser independentista sense tenir que ser separatiste.
No fa massa temps, no se si era llegint un article o escoltant ina de les xerrades quie diariament la periodista Pilar Rahola te, amb el també periodista Josep Cuní, la Pilar recordaba una conversa que en la seva època de diputada a Madrid habia tingut amb el politic basc Sr. Anasagasti, enla que parlant d´aquets temes,el politic basc li habia dit, nosaltres els vascos ja fa temps que ho som d´independents, aquest objectiu ja l´hem superat.
Efectivament, un poble, una familia o una persona, es poden sentir independents, quan poden disposar lliurament de la seva riquesa propia, sense tenir que demanar res a dingú, ni tenir tampoc que mantenir a dingú, es per això que el Sr. Anasagasti ja se sent independent.
Tampoc fa massa temps, ja vareig comentar,la conversa mantinguda per el Sr. Puigcercós també amb el Sr. Cuní, en la que suposo que sense pretensió de fer-ho, ens feia arribar la seva lliçó magistral, deia que es podia ser independentista sense ser separatista.
Si estem tots convençuts de quie el nostre objectiu es deisar d´una vegada satisfactoriament resolta la nostre financiació autonòmica,una financiació que ens permeti recaptar i distribuir els nostres impostos, com per altre banda ja fan altres comunitas espanyoles, hem de centrar-nos en aquest objectiu, que un cop assolit penso deixarà definitivament cumplimentats, els nostres requeriments en materia econòmica i podrem concentrar els nostres esforços, en governar el dia a dia, conduint endevant i amb ma ferme el nostre veixell, aquest veixell en el que com deia el President Mas hi han de tenir cabuda tots els catalans, independentement de quins siguin els seus origens, la seva ideologia, i la seva posició social dins de la nostre societat.
El nacionalisme català per altre banda ha de comprendre, que no es operatiu ni factible, esmerzar les nostres forçes, negociant a Madrid el Pacte Fiscal, mentres desde Catalunya es segueixen escoltant veus demanant un Estat propi dins de l´Unió Europea, si es segueix donant aquest fet, les nostres negociacions amb el Govern central seran dificilment factibles.
Perque aquesta vegada no procurem entre tots fer les coses de manera coherent, espero que al final ho aconseguirem,perque Catalunya mereix que sigui aixís.
Vareig trobar lamentables les manifestacions del Lekandari basc, questionant la conveniència de que Catalunya tingués un sistema de financiació similaral del País Basc,perque segons ell posaria en perill l´equilibri economic de tot l´Estat, val mes oblidar-ho i no parlar-ne mes, ja que seria molt trist que tot aquest procés ens portés a un enfrentement entre pobles germans com el basc i el català, que sempre han tingut objectius i sentiments comuns i lligams entranyables.
Comprenc i accepto el punt de vista del Sr. De Guindos, quan diu que en aquest moment lo important es crear ocupació i sortir de la crisi, que mentrestant no es por parlar de Pacte Fiscal, però tamb´çe ha de comprendre, que aquest pacte Fiscal no serà cosa dún parell de mesos, que serà una negociació llarga i complexa, que dins d´una reforma en profunditat de tot l´Estat de les Autonomies ens pogui portar d´aquí a un parell d´anys quan s´hagi de renovar el actual finançament ha poder prendre decisions al respecte, es per això que desde el moment present, el que cal i esperem els catalans, es veure per part del Govern Central, voluntat política per endegar unes negociacions que dingú espera quedin resoltes en cosa d´un parell de mesos, no vindrà d´un any ni de dos anys, el qu si cal, repeteixo, es donar mostres de voluntad política per fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 20 de marzo de 2012
PRIORITATS
Un cop aprobat en el Parlament de Madrid el nou projecte de reforma laboral, ara que ja han transcorregut uns dies i ja amb el cap mes fret, penso que es el moment de fer una mica de resum, i de narcar-nos a partir d´aquest moment, quins son els objectius prioritaris en els que hem de pensar, tant els politics, com els periodistes, els tertulians i tota la gent que d´una manera o altre, se sent compromesa, en els esdeveniments del nostre mon politic i social.
Tot el nostre ordenament laboral, insisteixo i acabo dient, lo ja esmentat en anterior ocasió, es un "pastel
Un cop aprobat al Parlament de Madrid, el nou projecte de reforma laboral, ara que ja han transcorregut uns dies i amb el cap mes fret, penso que es el moment de fer una mica de resum i de marcar-nos els objectius proritaris, en els que a partir d´aquest moment, hem de pensar, tant els politics, com els periodistes, tertulians i tota la gent que d´una manera o altre, se sent compromesa amb els esdeveniments que ofereix, el nostre mon politic i social.
Tot el nostre ordenament laboral, insisteixo i acabo dient lo ja esmentat en anterior ocasió, es un "pastel", que fa mes de trenta anys que el tenim sobre la taula del menjador, i de quan en quan al veure que agafa mal color i fins i tot fa una mica d´olor, i posem una ma de mantega, un altre de xocolata, i aixñis d´aquesta manera presenta un millor aspecte, per compte perqué segueix sent el mateix pastel, això si, cada vegada mes gros i quan el tastem també cada vegada fa de mes mal pair.
En el curs de la present semana, un soci del bufet d´en Miquel Roca, deia que l´Estatut dels Treballadors, avui en dia es ja un vestit molt vell, apedaçat en excés, em sembla recordar que parlaba de cinquanta vuit pedaçades, que cada vegada es fan mes dificil d´aplicar, i acababa dient, que potser si que ja ha arribat el moment de fer-nos un vestit nou, els dos exemples esmentats ens porten al meix final, agafar l´escombra i començar altre vegada desde zero.
Dit això prometoi que ja no en parlaré mes, tenim una força política, que per la voluntad de tot el poble espanyol, ha guanyat les eleccions de manera abrumadora, en consequència sembla ser que compte amb la confiança de tots els electors, i a partir d´aquí, el que es obligat fer, es donar a aquesta força política, confiança i temps sufucients perque poguin treballar, sense posar entrebancs, que fora del joc parlamentari, dificultin la seva tasca.
Un cop resolt be o malament el tema laboral, jo diria que els catalans, no hauriem de tenir res mes al cap que el futur pacte fiscal, ja que la present situació financerament parlant, es insostenible.
Al respècte i desde fora de Catalunya, ja es començen a escoltar opinions, que fan preveure les dificulktats que haurem de superar, he llegit en el diari que tinc el mal vici de comprar cada dia, que el Ministre Montoro ja ha dit que les xifres del deficit fiscal que ell contemple no son les de la Generalitat Catalana, i recorda alló tant escoltat desde molt enrere, en quan a que els impostos, els pagan els citadans però reverteixen en els territoris, no se ben be el que vol dir, però ho suposo, i es per això que tothom ha de tenir ben clar, que a Catalunya avui en dia, i vivim set mil.lions de catalans, tots catalans, uns parlant català, altres parlant castellà, alguns d´ells molt vinculats amb el fet Espanya, altres simplement vinculats, i cada vegada mes gent a la que cal fer entendre que Espanya ens vol al seu costat.
També he llegit al expresident d´Extremadura dir, que cada comunitat ha de pagar els impostos d´acord amb lo que realment es disposa, i el Estat revertir-los també d´acord amb les necessitats de cada Comunitat.
Es de manera facil, poder comprobar lo que es disposa, però en quan a les necessitats, ja es mes facil estirar-les o arronçar-les, segons la conveniència del que n omés mira per els seus interessos, ja que he parlat d´Extremadura, voldria recordar unes paraules que li vareig llegir al President Rodriguez Ibarra, quan ja no era President, en les que deia, que en els ultims trenta anys, s´habia produit una transferència de capitals, desde Catalunya cap a altres comunitats, a fi i efecte d´equilibrar el nivell de benestar de els uns i els altrtes, pñerò potser ara ja habia arribat el moment d´iniciar un procés a l´inversa, a fi i efecte de que Catalunya, recuperés les forçes necesàries. per seguir sent el motor economic que sempre habia estat.
Es evident que les converses per assolir el Pacte Fiscal serán dificils i que requerirán per part d´uns i altres, molta voluntad política per fer arribar el projecte a bon port.
En el calcul de les balances fiscals, es poden produir variacions, segons qui faci l´estudi i segons el metode emprat i els criteris de les parts negociadores, però el que es indamisible, es que desde Catalunya mateix, hi hagi una formació política força representativa, que questioni el deficit fiscal que la Generalitat estableix en uns setze mil mil.lions d´Euros, potant-los segons ells a una xifra de setcents mil.lions, això francament dona de pensar, que no es tracta d´una diferència de criteris, sino molt al contrari, de posar pals a les rodes, a un projecte que tots els catalans necessitem dur a terme com el pa que mengem, per favor deixem-nos de partidismes, d´electoralismes, i per lo que fa respecte al Pacte Fiscal, desde Catalunya pensem en el país i en la sva gent.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
2
Tot el nostre ordenament laboral, insisteixo i acabo dient, lo ja esmentat en anterior ocasió, es un "pastel
Un cop aprobat al Parlament de Madrid, el nou projecte de reforma laboral, ara que ja han transcorregut uns dies i amb el cap mes fret, penso que es el moment de fer una mica de resum i de marcar-nos els objectius proritaris, en els que a partir d´aquest moment, hem de pensar, tant els politics, com els periodistes, tertulians i tota la gent que d´una manera o altre, se sent compromesa amb els esdeveniments que ofereix, el nostre mon politic i social.
Tot el nostre ordenament laboral, insisteixo i acabo dient lo ja esmentat en anterior ocasió, es un "pastel", que fa mes de trenta anys que el tenim sobre la taula del menjador, i de quan en quan al veure que agafa mal color i fins i tot fa una mica d´olor, i posem una ma de mantega, un altre de xocolata, i aixñis d´aquesta manera presenta un millor aspecte, per compte perqué segueix sent el mateix pastel, això si, cada vegada mes gros i quan el tastem també cada vegada fa de mes mal pair.
En el curs de la present semana, un soci del bufet d´en Miquel Roca, deia que l´Estatut dels Treballadors, avui en dia es ja un vestit molt vell, apedaçat en excés, em sembla recordar que parlaba de cinquanta vuit pedaçades, que cada vegada es fan mes dificil d´aplicar, i acababa dient, que potser si que ja ha arribat el moment de fer-nos un vestit nou, els dos exemples esmentats ens porten al meix final, agafar l´escombra i començar altre vegada desde zero.
Dit això prometoi que ja no en parlaré mes, tenim una força política, que per la voluntad de tot el poble espanyol, ha guanyat les eleccions de manera abrumadora, en consequència sembla ser que compte amb la confiança de tots els electors, i a partir d´aquí, el que es obligat fer, es donar a aquesta força política, confiança i temps sufucients perque poguin treballar, sense posar entrebancs, que fora del joc parlamentari, dificultin la seva tasca.
Un cop resolt be o malament el tema laboral, jo diria que els catalans, no hauriem de tenir res mes al cap que el futur pacte fiscal, ja que la present situació financerament parlant, es insostenible.
Al respècte i desde fora de Catalunya, ja es començen a escoltar opinions, que fan preveure les dificulktats que haurem de superar, he llegit en el diari que tinc el mal vici de comprar cada dia, que el Ministre Montoro ja ha dit que les xifres del deficit fiscal que ell contemple no son les de la Generalitat Catalana, i recorda alló tant escoltat desde molt enrere, en quan a que els impostos, els pagan els citadans però reverteixen en els territoris, no se ben be el que vol dir, però ho suposo, i es per això que tothom ha de tenir ben clar, que a Catalunya avui en dia, i vivim set mil.lions de catalans, tots catalans, uns parlant català, altres parlant castellà, alguns d´ells molt vinculats amb el fet Espanya, altres simplement vinculats, i cada vegada mes gent a la que cal fer entendre que Espanya ens vol al seu costat.
També he llegit al expresident d´Extremadura dir, que cada comunitat ha de pagar els impostos d´acord amb lo que realment es disposa, i el Estat revertir-los també d´acord amb les necessitats de cada Comunitat.
Es de manera facil, poder comprobar lo que es disposa, però en quan a les necessitats, ja es mes facil estirar-les o arronçar-les, segons la conveniència del que n omés mira per els seus interessos, ja que he parlat d´Extremadura, voldria recordar unes paraules que li vareig llegir al President Rodriguez Ibarra, quan ja no era President, en les que deia, que en els ultims trenta anys, s´habia produit una transferència de capitals, desde Catalunya cap a altres comunitats, a fi i efecte d´equilibrar el nivell de benestar de els uns i els altrtes, pñerò potser ara ja habia arribat el moment d´iniciar un procés a l´inversa, a fi i efecte de que Catalunya, recuperés les forçes necesàries. per seguir sent el motor economic que sempre habia estat.
Es evident que les converses per assolir el Pacte Fiscal serán dificils i que requerirán per part d´uns i altres, molta voluntad política per fer arribar el projecte a bon port.
En el calcul de les balances fiscals, es poden produir variacions, segons qui faci l´estudi i segons el metode emprat i els criteris de les parts negociadores, però el que es indamisible, es que desde Catalunya mateix, hi hagi una formació política força representativa, que questioni el deficit fiscal que la Generalitat estableix en uns setze mil mil.lions d´Euros, potant-los segons ells a una xifra de setcents mil.lions, això francament dona de pensar, que no es tracta d´una diferència de criteris, sino molt al contrari, de posar pals a les rodes, a un projecte que tots els catalans necessitem dur a terme com el pa que mengem, per favor deixem-nos de partidismes, d´electoralismes, i per lo que fa respecte al Pacte Fiscal, desde Catalunya pensem en el país i en la sva gent.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
2
sábado, 10 de marzo de 2012
QUI SEMBRA TRONS RECULL TEMPESTES
Recent aprobat el nou ordenament laboral, havent merescut el passat dijous, tal com era previst, el vist i plau de la cambra baixa, donada la majoria abosoluta del Partit Popular i el recolzament negociat d´altres grups parlamentaris. Un cop aprobat, sembla que el tema de la reforma laboral, ja hauria d´haver quedat enllestit, per poder entrrar en vigor a tots els efectes.
Pero resulta que podria ser que nop fos aquest el final del camí, ja que el Partit Socialista, veu en el projecte aprobat, indicis de inconstitucionalitat, per lo que en cas de no arribar a un acord, es podria presentar un recurs al devanbt del Tribunal Constitucional.
La gran majoria de ciutadans, poc o gens experts en dret constitucional, fins fa poc pensavem, que un projecte de llei, aprobat majoritariament per un Parlament, que a la vegad ha estat escollit democraticament per tot el conjunt de l´Estat, no hauria de tenir cap problema, per seguir el seu curs, reflexant aixís, no només el pensament de la militancia del Partit que governa, sinó també el criteri de la major part de la ciutadania que en seu moment liva donar suport.
Però la realitat es un altre, si es presenta el recurs al Tribunal Constitucional, tot i que pot ser que passi aquesta definitiva proba, d´entrada lo que si es segur, es que la seva operativitat quedará enderrerida, en uns moments en els que caldria posar fil a l´agulla com mes aviat millor, si nop passés la proba, quedaria tot o parcialment condicionat per portar a bon port els objectius que el Govern s´havia fixat.
Al respecte, el Partit Popular ha de saber entendre, que aquesta es la dinàmica que ells mateixos varen propiciar, quan l´Estatut de Catalunya un cop superats per amplia majoria, els tramits parlamentaris dins del Parlament de Catalunya i del Congrés dels diputats, va ser questionat i recorregut al devant del Constitucional, lo que el va portar a quedar desvirtuat i sense el contingut que en el seu moment va donar satisfacció i omplia d´ilusió a la majoria del poble de Catalunya.
A partior d´aquell lamentable episodi, s´ha d´entendre, que ja no n´hi a prou amb contar amb el suport majoritari de la ciutadania, abans de presentar un projecte de llei s´ha de pactar amb tothom i parlar-ho també amb tothom i desde tots els ambits, del contrari la oposició, tot i havent perdut de manera clara i diafana les eleccions, sempre trovará manera , si aquesta es la seva intenció, de posar obstacles a la tasca governamental.
En aquells moments de discusió del Estatut Català, s´hagués procurat negociar amb el Partit Popular, posiblement i entre altres coses, el tema del finançament català ja hauria quedat resolt, i en el present moment tant el Govern català com el Espanyol, tindrien aquest tema de importància cabdal, satisfactoriament endegat.
Sense l´entreb and de l´Estatut, vist com han anat les coses, les eleccions les hauria guanyat igualment, i tant les relacions entre comunitats copm tot el treball politic resultarien molt mes planers.
Ens queda esperar, que negociant i parlant, es poguin donar els resultats, que ajudin a assolir els fruits que sembla ser que la voluntad de tot un poble no pot donar.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
L
Pero resulta que podria ser que nop fos aquest el final del camí, ja que el Partit Socialista, veu en el projecte aprobat, indicis de inconstitucionalitat, per lo que en cas de no arribar a un acord, es podria presentar un recurs al devanbt del Tribunal Constitucional.
La gran majoria de ciutadans, poc o gens experts en dret constitucional, fins fa poc pensavem, que un projecte de llei, aprobat majoritariament per un Parlament, que a la vegad ha estat escollit democraticament per tot el conjunt de l´Estat, no hauria de tenir cap problema, per seguir el seu curs, reflexant aixís, no només el pensament de la militancia del Partit que governa, sinó també el criteri de la major part de la ciutadania que en seu moment liva donar suport.
Però la realitat es un altre, si es presenta el recurs al Tribunal Constitucional, tot i que pot ser que passi aquesta definitiva proba, d´entrada lo que si es segur, es que la seva operativitat quedará enderrerida, en uns moments en els que caldria posar fil a l´agulla com mes aviat millor, si nop passés la proba, quedaria tot o parcialment condicionat per portar a bon port els objectius que el Govern s´havia fixat.
Al respecte, el Partit Popular ha de saber entendre, que aquesta es la dinàmica que ells mateixos varen propiciar, quan l´Estatut de Catalunya un cop superats per amplia majoria, els tramits parlamentaris dins del Parlament de Catalunya i del Congrés dels diputats, va ser questionat i recorregut al devant del Constitucional, lo que el va portar a quedar desvirtuat i sense el contingut que en el seu moment va donar satisfacció i omplia d´ilusió a la majoria del poble de Catalunya.
A partior d´aquell lamentable episodi, s´ha d´entendre, que ja no n´hi a prou amb contar amb el suport majoritari de la ciutadania, abans de presentar un projecte de llei s´ha de pactar amb tothom i parlar-ho també amb tothom i desde tots els ambits, del contrari la oposició, tot i havent perdut de manera clara i diafana les eleccions, sempre trovará manera , si aquesta es la seva intenció, de posar obstacles a la tasca governamental.
En aquells moments de discusió del Estatut Català, s´hagués procurat negociar amb el Partit Popular, posiblement i entre altres coses, el tema del finançament català ja hauria quedat resolt, i en el present moment tant el Govern català com el Espanyol, tindrien aquest tema de importància cabdal, satisfactoriament endegat.
Sense l´entreb and de l´Estatut, vist com han anat les coses, les eleccions les hauria guanyat igualment, i tant les relacions entre comunitats copm tot el treball politic resultarien molt mes planers.
Ens queda esperar, que negociant i parlant, es poguin donar els resultats, que ajudin a assolir els fruits que sembla ser que la voluntad de tot un poble no pot donar.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
L
martes, 28 de febrero de 2012
LA PICARESCA
La tant anomenada picaresca espanyola, está sempre aquí, entyre nosaltres, no podem evitar-ho, es la nostre manera de ser, i es dona a tots els nivells, desde l´ultim esglaó del mon obrer, fins al capdemunt de la banca, de les finances, i perque no dir-ho, fins i tot de la política.
Aquests darrers dies, un cop aprobada la recent "reforma laboral", tothom parla del mateix, sents comentaris de tots tipus, i tot girant malauradament al voltant de l´esgarrifosa xifra dels cinc mil.lions d´aturats.
També tothom, fins i tot el mateix govern, compren i aixís ho diu, que aquesta reforma, com qualsevol altre que s´hagués aprobat, no donará per ella mateixa, solució a la present tassa d´atur, som molts els que pensem, que la reforma, hauria d´haber arribat acompanyada d´un conjunt de mesures de xoc, que podessin donar inmediatesa, a la resolució d´aquest gran maldecap que tenim els espanyols.
De sempre s´ha pensat i repetit, que una de les causes que podien contribuir a la deshorbitada tassa d´atur, es el tractament que donem al subsidi que perceben els treballadors aturats, l´origen del problema evidentment es la feblesa de l´activitat econòmica que en aquests moments tots els paisos patim, però donat que acabem d´aprobar una reforma laboral, a la que se li ha donat llum, amb l´intenció de que les empreses espanyoles, poguin fer front en millors condicions a situacions com la present, sembla que hagués estat assenyat, prestar atenció a la normativa actual en lo referent al subsidi d´atur, tot pensant en aquell paquet de mesures de xoc que abans esmentavem.
Al obrer espanyol, quan malauradamen es trova aturat, l´informem de que durant dos anys i fins quew trova un altre ocupació te dret a cobrar el corresponent subsidi d´atur, l´Administració per la seva banda, si disposa d´alguna plaça vacant li ho fará sabé i a la vegada posará a la seva disposició, serveis de formació i reciclatge personal, per que li sigui mes facil, trovar i adaptar-se a una nova ocupació.
No es pot generalitzar, i en molts casos, la persona afectada, d´inmediat posa fil a l´agulla, i m ira de poder entrar novament dins del mon del treball, fins i tot sense considerar, si aquesta posible nova ocupació, es mes bona o mes dolenta que la que sempre habia tingut, i també sense parar massa atenció n i en el sou, ni en els horaris, ni en la localització, lo important es treballr.
Pero de la mateixa manera hem de considerar el fet de que una part important dels obrers afectats per l´atur, poden caure i cauen, en el mon de la picaresca, sel´s fa francament dificil, renunciar als dos anys d´un subsidi, que per ells no es un ajut, sino un dret, i prenen la decisió de gaudir d´aquest benefici fins el ultim dia, a l´Estat no se li ha de regalar res, sents que diuen, obviant que l´Estat ho som tots, però aquesta es la realitat de lo que esta passant, som aixís i no podem fer-hi res.
Dit lo anterior, no vull dir que tots els afectats, que perceben el subsidi durant els dos anys reglamentaris, es quedin a casa o es passin tot el matí dins del bar jugant a cartes, això no, per regla general l´espanyol en edat de treballar això no ho fa, ganduls no ho som, sempre van sortint feinetes, dins de la tant esmentada economia submergida, que ajuden a anar fent, i un cop transcorreguts els dos anys, que son llargs, alguna d´aquestes feinetes que deiem, es pot convertir en solució permanent de futur.
Per lluitar contra aquesta picaresca, hi ha qui recomana, reforçar els nivells d´inspecció, també hi ha qui pensa, que si la duració del temps de subsidi no fos tan llarga, l´aturat posaría mes interés en espabilar-se per trovar un nou lloc de treball, fins i tot he llegit, qui aconsella que els aturats facin feines comunitàries de manera gratuita, com per posar un exemple, la neteja dels boscos, quan l´Administració no sap trovar el tractament adequat, desde el carrer tothom si veu en cor a l´hora de trovar solucions.
Es evident que al devant de una situació de frau, l´inspecció convé que actui, però a la vegada també conve trovar altres procediments, que hi son, a fi i efecte d´an imar al treballador a buscar i acceptar un altra ocupació, enc ara que aquesta no compleixi amb les seves expectatives, ni les profesionals, ni les que tenen que veure amb el salari, o amb la localització, tot això insisteixo, dins d´un conjunt de mesuresde xoc, que complementin la "reforma laboral", que tal com ha quedat, no compleix amb les expectatives que habia generat, potser també es veritat, perqué s´ha presentat amb masses urgències, i aquest era un moment en el que calia, escoltar a tothom, sense pauses però tampoc amb excessives presses.
Acabo de dir que convenia escoltar a tothom, per lo que sembla el Partit Socialista, ja veu en alguns termes de proposta del Govern indicis de insonstitucionalitat, alguns juristes he llegit que diuen, que tal com queda la llei, la tasque judicial será complexa i que el paper dels jutges que hauran en molts casos de filar molt prim, será determinant, esperarem a veure com queda la proposta després del tramit parlamentari, de totes maneres i siguin quins siguin els resultats del debat parlamentari, tothom ja es pot fer carreg, de que el ordenamnet laboral que ens quedará será allo que diuen "mas de lo mismo", el mateix "pastel", però això si, cada vegada mes gros.
Lamentaria que els que em llegeixin, pensessin que soc un eixelebrat, no ho soc,el tema laboral l´he viscut i l´he patit, en el curs dels meus quaranta anys de vida empresarial, jo amb franquesa el que faria, es procurar-me una bona escombra, d´aquelles amb el pel ben gruixut, fer una bona escombrada i començar altre vegada desde zero.
Acabaré recordant allo que el diputat Sr. Tardá, en alguna ocasió ha dit en el Congrés, "Senyors, ho sento però algú tenia que dir-ho".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Aquests darrers dies, un cop aprobada la recent "reforma laboral", tothom parla del mateix, sents comentaris de tots tipus, i tot girant malauradament al voltant de l´esgarrifosa xifra dels cinc mil.lions d´aturats.
També tothom, fins i tot el mateix govern, compren i aixís ho diu, que aquesta reforma, com qualsevol altre que s´hagués aprobat, no donará per ella mateixa, solució a la present tassa d´atur, som molts els que pensem, que la reforma, hauria d´haber arribat acompanyada d´un conjunt de mesures de xoc, que podessin donar inmediatesa, a la resolució d´aquest gran maldecap que tenim els espanyols.
De sempre s´ha pensat i repetit, que una de les causes que podien contribuir a la deshorbitada tassa d´atur, es el tractament que donem al subsidi que perceben els treballadors aturats, l´origen del problema evidentment es la feblesa de l´activitat econòmica que en aquests moments tots els paisos patim, però donat que acabem d´aprobar una reforma laboral, a la que se li ha donat llum, amb l´intenció de que les empreses espanyoles, poguin fer front en millors condicions a situacions com la present, sembla que hagués estat assenyat, prestar atenció a la normativa actual en lo referent al subsidi d´atur, tot pensant en aquell paquet de mesures de xoc que abans esmentavem.
Al obrer espanyol, quan malauradamen es trova aturat, l´informem de que durant dos anys i fins quew trova un altre ocupació te dret a cobrar el corresponent subsidi d´atur, l´Administració per la seva banda, si disposa d´alguna plaça vacant li ho fará sabé i a la vegada posará a la seva disposició, serveis de formació i reciclatge personal, per que li sigui mes facil, trovar i adaptar-se a una nova ocupació.
No es pot generalitzar, i en molts casos, la persona afectada, d´inmediat posa fil a l´agulla, i m ira de poder entrar novament dins del mon del treball, fins i tot sense considerar, si aquesta posible nova ocupació, es mes bona o mes dolenta que la que sempre habia tingut, i també sense parar massa atenció n i en el sou, ni en els horaris, ni en la localització, lo important es treballr.
Pero de la mateixa manera hem de considerar el fet de que una part important dels obrers afectats per l´atur, poden caure i cauen, en el mon de la picaresca, sel´s fa francament dificil, renunciar als dos anys d´un subsidi, que per ells no es un ajut, sino un dret, i prenen la decisió de gaudir d´aquest benefici fins el ultim dia, a l´Estat no se li ha de regalar res, sents que diuen, obviant que l´Estat ho som tots, però aquesta es la realitat de lo que esta passant, som aixís i no podem fer-hi res.
Dit lo anterior, no vull dir que tots els afectats, que perceben el subsidi durant els dos anys reglamentaris, es quedin a casa o es passin tot el matí dins del bar jugant a cartes, això no, per regla general l´espanyol en edat de treballar això no ho fa, ganduls no ho som, sempre van sortint feinetes, dins de la tant esmentada economia submergida, que ajuden a anar fent, i un cop transcorreguts els dos anys, que son llargs, alguna d´aquestes feinetes que deiem, es pot convertir en solució permanent de futur.
Per lluitar contra aquesta picaresca, hi ha qui recomana, reforçar els nivells d´inspecció, també hi ha qui pensa, que si la duració del temps de subsidi no fos tan llarga, l´aturat posaría mes interés en espabilar-se per trovar un nou lloc de treball, fins i tot he llegit, qui aconsella que els aturats facin feines comunitàries de manera gratuita, com per posar un exemple, la neteja dels boscos, quan l´Administració no sap trovar el tractament adequat, desde el carrer tothom si veu en cor a l´hora de trovar solucions.
Es evident que al devant de una situació de frau, l´inspecció convé que actui, però a la vegada també conve trovar altres procediments, que hi son, a fi i efecte d´an imar al treballador a buscar i acceptar un altra ocupació, enc ara que aquesta no compleixi amb les seves expectatives, ni les profesionals, ni les que tenen que veure amb el salari, o amb la localització, tot això insisteixo, dins d´un conjunt de mesuresde xoc, que complementin la "reforma laboral", que tal com ha quedat, no compleix amb les expectatives que habia generat, potser també es veritat, perqué s´ha presentat amb masses urgències, i aquest era un moment en el que calia, escoltar a tothom, sense pauses però tampoc amb excessives presses.
Acabo de dir que convenia escoltar a tothom, per lo que sembla el Partit Socialista, ja veu en alguns termes de proposta del Govern indicis de insonstitucionalitat, alguns juristes he llegit que diuen, que tal com queda la llei, la tasque judicial será complexa i que el paper dels jutges que hauran en molts casos de filar molt prim, será determinant, esperarem a veure com queda la proposta després del tramit parlamentari, de totes maneres i siguin quins siguin els resultats del debat parlamentari, tothom ja es pot fer carreg, de que el ordenamnet laboral que ens quedará será allo que diuen "mas de lo mismo", el mateix "pastel", però això si, cada vegada mes gros.
Lamentaria que els que em llegeixin, pensessin que soc un eixelebrat, no ho soc,el tema laboral l´he viscut i l´he patit, en el curs dels meus quaranta anys de vida empresarial, jo amb franquesa el que faria, es procurar-me una bona escombra, d´aquelles amb el pel ben gruixut, fer una bona escombrada i començar altre vegada desde zero.
Acabaré recordant allo que el diputat Sr. Tardá, en alguna ocasió ha dit en el Congrés, "Senyors, ho sento però algú tenia que dir-ho".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 20 de febrero de 2012
AGRAVIS COMPARATIUS
El que al meu entendre, popt fer mes mal en qualsevol tipus de relació que es pogui donar dins de la nostre societat, son els agravis comparatius.
Els pares, només que tinguin dos o tres fills, tant si son encara jovenets, com mes endevant quan ja son persones adultes, no poden tenir de cap de les maneres, un detall per un fill, que no poguin tenir per l´altre, perque aixòm inevitablement pot donar peu a tot tipus d´envejes i rancunies que es millor evitar, s´ha de fugir del recurs de pensar que si un fill es mes assenyat que l´altre fara un millor us del teu favor, tampoc cal evaluar, qui es mes mereixedor del teu detall, el que no facis per un, definitivament no ho pots fer per l´altre.
Quan els fills son petits, un o dos cops per setmana, els has de poprtar de vivita a casa dels avis, perque aquests poguin gaudir una bona estona dels nets, però compte, els nens no haurien d´anar mes sovint a casa dels avis d´una banda que a casa dels de l´altre, perque de ser aixís un dia o altre arribará el conflicte.
Si tens un petit negoci, amb dos o tres llocs de treball, es frequent que un dels treballadors et d4emani una millora del sou, i en moltes ocasions, tu et pots sentir procliu a acceptar els seu requeriment, però a la vegada, penses en el que diran els altres dos treballadors quan s´anassabentin, si no et queda mes remei que concedor l´aument del sou, has de buscar alguna solució que ho faci possible, i sigui aixís acceptat per els altres, un aument de categoria profesional o un increment de responsabilitats dins del negoci, però sobretot, sempre procurar que dingu es pogui sentir menystingut.
Tot aquest llarg preambul, el faig, perque en aquest país nostre en el que vivim i treballem, es donen un seguit d´agravis comparatius, que hauriem de mirar de reconduir. Ternim un Estat de les Autonomies, i dins del conjunt de comunitat n´hi a dues que disposen d´una autonomia fiscal, que els permet disposar d´uns nivells de renta per capita, molt per sobre dels que disposen altres comunitats que llogicament reclamen el mateix tracte, i que ho reclamen, perque tot i tenint una aportaciò econòmica de les mes importants dins del conjunt de l´Estat, veuen com any darrere any, els seu index de pobresa augmenten, aixís com el nombre de families que boregen els llindars d´aquesta pobresa, repeteixo, aquestes situacions no es poden donar, poden conduir a enfrentaments entre comunitats, o en algún cas entre aquestes i el mateix Govern Central.
Recentment, hem viscut en el mon laboral, canvis en quan a la normativa per poder-se jubilar, estem passant paulatinament dels seixantacinc anys fins als seixantaset, mentrestant hi ha treballadors, que tenen la sort de treballar en Empreses d´una certa dimensió, que en molts casos assoleixen prejubilacions molt ben remunerades al voltant dels cinquanta cinc anys, n o pot ser que es donin aquestes situacions, desde tot punt injustes, la comparació pot fer molt de mal.
Si en una Empresa multinacional o també en el cas de Caixes o Bancs, es produeis com a coinsequència de la crisi una reducció de personal, després de moltes mobilitzacions i manifestacions, al final els Sindicats i la Patronal s´assenten a la taula i assoleixen uns acords que per lo general es compleixen i que en certa manera donen satisfacció a les demandes de l´obrer. Si aquesta mateixa situació es dona dins d´una Empresa, d´aquestes nostres, autoctones, de petites dimensions, en la majoria d´ocasions, el propietari ha de plegar perque ja no li queden recursos per poder seguir l´activitat, i els obrers no els quueda altre opció que refiar-se de les quatre engrunes que els poden arribar del fons de garantia laboral.
Els obrers, tots, independentment del tipus d´Empresa on es treballi, han de tenir sempre el mateix nivell de protecció social, en un país no poden haber-hi treballadors de primera i altres de segona, amb altres paraules, dingú es pot sentir priviligiat ni dingú es pot sentir menystingut.
Moltes d´aquestes situacions que es donen dins del mon laboral, dic moltes perque apart de les esmentades, s´han donen altres de semblants, quan es parla d´una reforma laboral, sembla que haurien de ser considerades, una reforma laboral es quelcom mes que canviar unes quantes disposicions, sino un conjunt de mesures que encara que poguin semblar de poca magnitud, poden contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors i de les mateixes Empreses
Els pares, només que tinguin dos o tres fills, tant si son encara jovenets, com mes endevant quan ja son persones adultes, no poden tenir de cap de les maneres, un detall per un fill, que no poguin tenir per l´altre, perque aixòm inevitablement pot donar peu a tot tipus d´envejes i rancunies que es millor evitar, s´ha de fugir del recurs de pensar que si un fill es mes assenyat que l´altre fara un millor us del teu favor, tampoc cal evaluar, qui es mes mereixedor del teu detall, el que no facis per un, definitivament no ho pots fer per l´altre.
Quan els fills son petits, un o dos cops per setmana, els has de poprtar de vivita a casa dels avis, perque aquests poguin gaudir una bona estona dels nets, però compte, els nens no haurien d´anar mes sovint a casa dels avis d´una banda que a casa dels de l´altre, perque de ser aixís un dia o altre arribará el conflicte.
Si tens un petit negoci, amb dos o tres llocs de treball, es frequent que un dels treballadors et d4emani una millora del sou, i en moltes ocasions, tu et pots sentir procliu a acceptar els seu requeriment, però a la vegada, penses en el que diran els altres dos treballadors quan s´anassabentin, si no et queda mes remei que concedor l´aument del sou, has de buscar alguna solució que ho faci possible, i sigui aixís acceptat per els altres, un aument de categoria profesional o un increment de responsabilitats dins del negoci, però sobretot, sempre procurar que dingu es pogui sentir menystingut.
Tot aquest llarg preambul, el faig, perque en aquest país nostre en el que vivim i treballem, es donen un seguit d´agravis comparatius, que hauriem de mirar de reconduir. Ternim un Estat de les Autonomies, i dins del conjunt de comunitat n´hi a dues que disposen d´una autonomia fiscal, que els permet disposar d´uns nivells de renta per capita, molt per sobre dels que disposen altres comunitats que llogicament reclamen el mateix tracte, i que ho reclamen, perque tot i tenint una aportaciò econòmica de les mes importants dins del conjunt de l´Estat, veuen com any darrere any, els seu index de pobresa augmenten, aixís com el nombre de families que boregen els llindars d´aquesta pobresa, repeteixo, aquestes situacions no es poden donar, poden conduir a enfrentaments entre comunitats, o en algún cas entre aquestes i el mateix Govern Central.
Recentment, hem viscut en el mon laboral, canvis en quan a la normativa per poder-se jubilar, estem passant paulatinament dels seixantacinc anys fins als seixantaset, mentrestant hi ha treballadors, que tenen la sort de treballar en Empreses d´una certa dimensió, que en molts casos assoleixen prejubilacions molt ben remunerades al voltant dels cinquanta cinc anys, n o pot ser que es donin aquestes situacions, desde tot punt injustes, la comparació pot fer molt de mal.
Si en una Empresa multinacional o també en el cas de Caixes o Bancs, es produeis com a coinsequència de la crisi una reducció de personal, després de moltes mobilitzacions i manifestacions, al final els Sindicats i la Patronal s´assenten a la taula i assoleixen uns acords que per lo general es compleixen i que en certa manera donen satisfacció a les demandes de l´obrer. Si aquesta mateixa situació es dona dins d´una Empresa, d´aquestes nostres, autoctones, de petites dimensions, en la majoria d´ocasions, el propietari ha de plegar perque ja no li queden recursos per poder seguir l´activitat, i els obrers no els quueda altre opció que refiar-se de les quatre engrunes que els poden arribar del fons de garantia laboral.
Els obrers, tots, independentment del tipus d´Empresa on es treballi, han de tenir sempre el mateix nivell de protecció social, en un país no poden haber-hi treballadors de primera i altres de segona, amb altres paraules, dingú es pot sentir priviligiat ni dingú es pot sentir menystingut.
Moltes d´aquestes situacions que es donen dins del mon laboral, dic moltes perque apart de les esmentades, s´han donen altres de semblants, quan es parla d´una reforma laboral, sembla que haurien de ser considerades, una reforma laboral es quelcom mes que canviar unes quantes disposicions, sino un conjunt de mesures que encara que poguin semblar de poca magnitud, poden contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors i de les mateixes Empreses
sábado, 11 de febrero de 2012
CRISIS ECONOM IQUES I DE LES ALTRES
Cada vegada que sento parlar o llegeixo alguna cosa, referent als enfrentaments que a diari es donen entre els jueus i els seus veins arabs, es diguin palestins, iranians, egipcis o sirians, m´esgarrifo, i dic això, perque darrerament les amenaçes entre els uns i els altres son constants.
Els iranians acusen als jueus d´haber assessinat al cientific irania que estaba al carreg del desenvolupament nuclear del seu país, els països occidentals a través de la O.N.U., sancionen amb mesures econòmiques als iranians a fi d´aturar la posible fabricació d´armes nuclears, els iranians responen amb l´amenaça de tencar l´estret d´Ormuz, per on passa el 50% del petroli que s´extrau arreu del mon, sin aquest fet es produïs, els americans pèr la seva banda avisen que empendrien accions militars, i els jueus sembla ser que ja tenen tot el seu dispositiu militar a punt de solfa, només esperant l´ordre d´atacar l´Iran.
Encara recordo les crisis econòmiques que patiem en el curs dels anys seixanta setanta o vuitanta, sempre arribaven just en el moment en el que jueus i els arabs anaven a bofetades, els talls en el subministrament de petroli, el seu encariment, aixís com l´encariment de totes les materies primeres, disparaven les tasses d´inflació a uns nivells que obligaven als estats a pujar els interessos, i ja teniem la crisis montada, una crisi que era només això, una crisis econòmica.
En el moment present s´hans ha juntat la crisis econòmica amb una de financera, val mes no pensar el que passaria, perque repeteixo, esgarrifa només fer-ho, si qualsevol dia d´aquests, esclatés un conflicte militar al extrem orient.
Insisteixo en que val mes no pensar-hi, pero de totes maneres el que si hauriem de fer, es veure d´enllastir els nostres temes economics , si volem dir-ho aixís, de caire "domestic", i francament, resulta preocupant i a la vegada decevador, la sortida que el Govern central ha donat al mon del treball, amb això que ells en diuen "reforma laboral", francament ha estat una gran decepció, si tenint en compte la gravetat actual de la nostre situació laboral, no som capaços de posar entre tots una mica d´imaginació per fugir d´això tan facil que es passar de 45 dies a 33 dies, o vint, es igual d´indemnització i de donar a llum algun altre model de contractació, ja no se quants en tenim, penso que dificilment mai ho farem.
Aquí a Catalunya el Govern de la Generalitat, amb totes les seves limitacions, tant econòmiques com competencials, penso que esta fent el que pot fer i fins i tot el que s´ha de fer, tenim Consellers, com el Sr. Mascarell, que no en te prou en fer el que s´ha de fer, sino que tambe sap dir el que s´ha de dir, no sria la primera vegada que faig referència al gran moment que esta vivint la cultura catalana, a través de les seves lletres, el seu teatre i el seu cinema, però amb tot el sentiment del cor haig de dir, que l´altre dia veient per televisió la festa d´entrega dels premis Gaudí a mi tambe em queia l´anima en pena.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Els iranians acusen als jueus d´haber assessinat al cientific irania que estaba al carreg del desenvolupament nuclear del seu país, els països occidentals a través de la O.N.U., sancionen amb mesures econòmiques als iranians a fi d´aturar la posible fabricació d´armes nuclears, els iranians responen amb l´amenaça de tencar l´estret d´Ormuz, per on passa el 50% del petroli que s´extrau arreu del mon, sin aquest fet es produïs, els americans pèr la seva banda avisen que empendrien accions militars, i els jueus sembla ser que ja tenen tot el seu dispositiu militar a punt de solfa, només esperant l´ordre d´atacar l´Iran.
Encara recordo les crisis econòmiques que patiem en el curs dels anys seixanta setanta o vuitanta, sempre arribaven just en el moment en el que jueus i els arabs anaven a bofetades, els talls en el subministrament de petroli, el seu encariment, aixís com l´encariment de totes les materies primeres, disparaven les tasses d´inflació a uns nivells que obligaven als estats a pujar els interessos, i ja teniem la crisis montada, una crisi que era només això, una crisis econòmica.
En el moment present s´hans ha juntat la crisis econòmica amb una de financera, val mes no pensar el que passaria, perque repeteixo, esgarrifa només fer-ho, si qualsevol dia d´aquests, esclatés un conflicte militar al extrem orient.
Insisteixo en que val mes no pensar-hi, pero de totes maneres el que si hauriem de fer, es veure d´enllastir els nostres temes economics , si volem dir-ho aixís, de caire "domestic", i francament, resulta preocupant i a la vegada decevador, la sortida que el Govern central ha donat al mon del treball, amb això que ells en diuen "reforma laboral", francament ha estat una gran decepció, si tenint en compte la gravetat actual de la nostre situació laboral, no som capaços de posar entre tots una mica d´imaginació per fugir d´això tan facil que es passar de 45 dies a 33 dies, o vint, es igual d´indemnització i de donar a llum algun altre model de contractació, ja no se quants en tenim, penso que dificilment mai ho farem.
Aquí a Catalunya el Govern de la Generalitat, amb totes les seves limitacions, tant econòmiques com competencials, penso que esta fent el que pot fer i fins i tot el que s´ha de fer, tenim Consellers, com el Sr. Mascarell, que no en te prou en fer el que s´ha de fer, sino que tambe sap dir el que s´ha de dir, no sria la primera vegada que faig referència al gran moment que esta vivint la cultura catalana, a través de les seves lletres, el seu teatre i el seu cinema, però amb tot el sentiment del cor haig de dir, que l´altre dia veient per televisió la festa d´entrega dels premis Gaudí a mi tambe em queia l´anima en pena.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 28 de enero de 2012
EDAT,VALORS,RESPECTE
Amb el transcorre dels anys, arriba un moment en la que molta gent pensa que en aquesta vida ja ho ha fet tot, i que poques coses noves poden arribar, lo mes assenyat desde el meu punt de vista, es obliodar-se de l´edat i fer un analisi com mes acurat millor, de tot lo que has fet al llarg de la teva vida,a fi i efecte de no tornar a caure en els mateixos errors, perque en els errors, tots, un dia o altre i caiem, fet això després el que cal, es ser capaç de determinar en el moment present que es el que et veus en cor de fer i aprtir d´aquí fer-ho, endegar tants projectes com poguis i donar a llum com mes vivències millor.
Si la salut et respecta i es conserva la memòria, ja tens moltes coses per recordar, i això es un bon ajut per poder fer l´anàlisi anteriorment esmentat, per altre banda es nota en el teu tracte habitual amb la gent que t´envolta, que tothom t´escolta i es deixa aconsellar, et sents respectat, i tot això probablement es dona, perque també tothom comprèn que ja t´ha passat aquella edat on es facil caure en egoismes personals i excesives ambicions, la majoria de gent sap entendre que el que ofereixes es només generositat, potser perqué tu a la vegada el que també demanes es això, generositat.
Si algú llegeix habitualment els meus articles, es deu preguntar, com avui després de tant parlar, de política, d´economia, de crisis, dono aquest tomb i deixant de banda temes que ja han estat abastament tractats, i que potser sonen repetitius i superficials, m´endinso en el mon dels valors, de les vivències, del creure en la vida i de tot el que et pot oferir es tingui l´edat que es tingui.
Aquest canvi de "xip" que a través d´aquest article es pot notar, m´ha arribat ent el que faig sempre, cada dia sens falta, llegint el diari, fins i tot el suplement dominical que s un bon ajur perque no es faci massa llarg el cap de setmana, i just llegint un d´aquests suplements, vareig dedicar una bona estona, el vaig llegir fins i tot dues o tres vegades, un deliciós article que la Sra. Angeles Caso, enms va oferir aquest passat diumenge dia 22 de Gener del any de gracia 2.012.
Diu la Sra. Caso que ha arribat a un moment de la vida, on deixa totalment de banda, l´exit, els diners, el poder i els afalacs personals, on refusa una societat que només pensa en el seu benestar i es desenten del malestar dels altres i també a tots aquells indiferents que mai es posen en compromisos.
També diu i això es molt important, que la seva sort, es tenir un company, que potser no te res material per oferir, però que te un cap i un cor tan generosos, que li permeten a ella aprendre cada dia quelcom valuós.
Varen passar només tres dies, el dimecres, tot llegint el mateix diari de sempre, vareix posar atenció perque tambe la mereix, l´article d´un altre senyora, també com en el cas de la Sra. Caso senyores d´aquelles com es diu col.loquiament "d´armes tomar", la Joana Bonet, on fa referència de lo que ella en diu "l´edat de ferro"
Diu la Joana Bonet que mai l´esser humá, havia tingut una joventut tan llarga i una vellesa tran pròspera, i ens posa quatre o cinc exemples de persones centenàries, encara avui en dia no només actives, sinó genials, alliberats de les neurones de l´ansietat. Diu la Sr.a Bonet que espera impacient escoltar "old ideas" d´aquest jove de 78 anys, anomenat Leonard Cohen, d´una elegància inusual i que diu que sap molt be que la seva edat te molt que veure amb la seva llibertat actual.
Resumint i per acabar puc transmetre el sentiment que els articles d´aquestes dues grans profesionals em van inspirar, en primer lloc, el convenciment de que en aquest moment de la meva vida i ja am,b seixanta vuit anys, se el que vull fer, tambe se com ho haig de fer, i fins i tot lo mes important es que em veig en cor de fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Si la salut et respecta i es conserva la memòria, ja tens moltes coses per recordar, i això es un bon ajut per poder fer l´anàlisi anteriorment esmentat, per altre banda es nota en el teu tracte habitual amb la gent que t´envolta, que tothom t´escolta i es deixa aconsellar, et sents respectat, i tot això probablement es dona, perque també tothom comprèn que ja t´ha passat aquella edat on es facil caure en egoismes personals i excesives ambicions, la majoria de gent sap entendre que el que ofereixes es només generositat, potser perqué tu a la vegada el que també demanes es això, generositat.
Si algú llegeix habitualment els meus articles, es deu preguntar, com avui després de tant parlar, de política, d´economia, de crisis, dono aquest tomb i deixant de banda temes que ja han estat abastament tractats, i que potser sonen repetitius i superficials, m´endinso en el mon dels valors, de les vivències, del creure en la vida i de tot el que et pot oferir es tingui l´edat que es tingui.
Aquest canvi de "xip" que a través d´aquest article es pot notar, m´ha arribat ent el que faig sempre, cada dia sens falta, llegint el diari, fins i tot el suplement dominical que s un bon ajur perque no es faci massa llarg el cap de setmana, i just llegint un d´aquests suplements, vareig dedicar una bona estona, el vaig llegir fins i tot dues o tres vegades, un deliciós article que la Sra. Angeles Caso, enms va oferir aquest passat diumenge dia 22 de Gener del any de gracia 2.012.
Diu la Sra. Caso que ha arribat a un moment de la vida, on deixa totalment de banda, l´exit, els diners, el poder i els afalacs personals, on refusa una societat que només pensa en el seu benestar i es desenten del malestar dels altres i també a tots aquells indiferents que mai es posen en compromisos.
També diu i això es molt important, que la seva sort, es tenir un company, que potser no te res material per oferir, però que te un cap i un cor tan generosos, que li permeten a ella aprendre cada dia quelcom valuós.
Varen passar només tres dies, el dimecres, tot llegint el mateix diari de sempre, vareix posar atenció perque tambe la mereix, l´article d´un altre senyora, també com en el cas de la Sra. Caso senyores d´aquelles com es diu col.loquiament "d´armes tomar", la Joana Bonet, on fa referència de lo que ella en diu "l´edat de ferro"
Diu la Joana Bonet que mai l´esser humá, havia tingut una joventut tan llarga i una vellesa tran pròspera, i ens posa quatre o cinc exemples de persones centenàries, encara avui en dia no només actives, sinó genials, alliberats de les neurones de l´ansietat. Diu la Sr.a Bonet que espera impacient escoltar "old ideas" d´aquest jove de 78 anys, anomenat Leonard Cohen, d´una elegància inusual i que diu que sap molt be que la seva edat te molt que veure amb la seva llibertat actual.
Resumint i per acabar puc transmetre el sentiment que els articles d´aquestes dues grans profesionals em van inspirar, en primer lloc, el convenciment de que en aquest moment de la meva vida i ja am,b seixanta vuit anys, se el que vull fer, tambe se com ho haig de fer, i fins i tot lo mes important es que em veig en cor de fer-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 19 de enero de 2012
ES NEESSARIA LA REFORMA LABORAL'
Aquesta es una pregunta que encara avui en dia es molt frequent escotar-la en algún programa televisiu o radiofonic, un altre pregunta podria ser ¿per sortir de la crisi es necessaria fer una reforma laboral?, son dues preguntes diferents i que per tant també tenen respostes diferents.
La reforma laboral convé fer-la, en primer lloc, perqué segueixo pensant que s l´asignatura pendent de la nostre democràcia, una reforma en profunditat no s´ha fet mai, amb l´arribada de les llibertats, en aquest país nostre a tot se li va donar la volta com a un mitjó, excepte en això, la llegislació laboral. Hauria de repetir-me i recordar que aquesta va ser la pitjor herencia del franquisme, la darrera llei laboral d´aquell regim, aquella que el franquisme va promulgar, segons el ministre d´afers laborals del moment, l´inefable Sr. Solís Ruiz, perqué els empresaris s´anessin acostumant a caminar sense crosses.
Però no cal anar tant lluny, tornem al moment present, desde Europa ens arriba el vist i plau de les Institucions, al decant del plan d´ajust pressupuestari que presenta el Govern espanyol, aquest es el camí ens venen a dir, però de totes maneres Sr. Rajoy, suposo que deuen dir, a partir d´ara s´haurien d´anar acostumant a fer les coses millor, perque de no ser aixís, d´aquí a poc temps, ens podriem tornar a trovar amb els mateixos entrebancs que ara estem tractant de resoldre.
Que volen dir amb això de que hem de fer les coses millor? també suposo que deuen preguntar les nostres autoritats, no ho sabem Sr. Rajoy, no estem dins del seu país, però si be es ben cert, que una reducció dels deficits acumulats, era i segueix sent una cecessitat comuna de la majoria dels paisos del nostre entorn, com aixís també ho es que l´activitat econòmica presenta signes de flaquesa i de contracció en tot el mon occidental, hi ha un aspecte en el que vostés els espanyols francament fan cridar l´atenció, una tassa d´atur que duplica i fins i tot en alguns casos triplica la de la majoria de socis comunitaris, ens porta a pensar que aquesta es una situació insostenible per qualsevol país, i com a consequència es ev ident que alguna cosa haurien de fer, vostés i no nosaltres son els que han de saber quin tractament necessita el seu mon laboral, però es evident que en aquest aspecte haurien de fer les coses molt millor.
Els responsables de Brusel.les, quan ens fan arribar aquesta exposició dels fets, segur que pensen en altres coses, encara que per el moment no s´atreveixin a dir-les, segur que es fan preguntes que aparentment no tenen resposta, cinc mil.lions de persones aturades, ¿pot ser? pot ser que amb cinc mil.lions de persones aturades no hi hagin aldarulls al carrer?, en els barris periferis de París o Londres, al devant de situacions no necesariament tan greus con la nostre, en una nit es cremen uns quants centenars de vehicles, ¿com es que a Espanya no passa res?
Llogicament la resposta els arriba d´inmediat, una resposta que per altre banda cau per el seu propi pes, la realitat es que els cinc mil.lions d´aturats, en bona part no ho estan, probablement molts d´ells, s´estan guanyant be o malament la vida dins de l´economía submergida.
Si seguim estirant del fil, quin probleme veuen els mercats exteriors per lo que respectaa la nostre economía submergida?, per una banda es obvi que les empreses espanyoles que treballen recolsades per una ma d´obra que no paga impostos ni carregas socials, representa una competència deslleial per les empreses dels altres paisos i fins i tot del nostre, en segon lloc un paísen aquest cas Espanya, amb tanta gent treballant de manera clandestina, o gener els ingresos que hauria de recaptar i això evident ment no ajuda a l´hora de normalitzar la deuta externa, com tampoc ajuda a mantenir un estat del benestar, ni a invertir lo necessari en recerca e innovació, i tot això als "mercats" no els hi fa cap gracia.
En altre ocasió podem parlar, de en quins aspectes la reforma laboral pot ajudar a sortir de la crisi, pero si mes no, amb aquestes quatre ratlles d´avui, espero haber raonat satisfactoriament el "perque s´ha de fer la reforma laboral".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La reforma laboral convé fer-la, en primer lloc, perqué segueixo pensant que s l´asignatura pendent de la nostre democràcia, una reforma en profunditat no s´ha fet mai, amb l´arribada de les llibertats, en aquest país nostre a tot se li va donar la volta com a un mitjó, excepte en això, la llegislació laboral. Hauria de repetir-me i recordar que aquesta va ser la pitjor herencia del franquisme, la darrera llei laboral d´aquell regim, aquella que el franquisme va promulgar, segons el ministre d´afers laborals del moment, l´inefable Sr. Solís Ruiz, perqué els empresaris s´anessin acostumant a caminar sense crosses.
Però no cal anar tant lluny, tornem al moment present, desde Europa ens arriba el vist i plau de les Institucions, al decant del plan d´ajust pressupuestari que presenta el Govern espanyol, aquest es el camí ens venen a dir, però de totes maneres Sr. Rajoy, suposo que deuen dir, a partir d´ara s´haurien d´anar acostumant a fer les coses millor, perque de no ser aixís, d´aquí a poc temps, ens podriem tornar a trovar amb els mateixos entrebancs que ara estem tractant de resoldre.
Que volen dir amb això de que hem de fer les coses millor? també suposo que deuen preguntar les nostres autoritats, no ho sabem Sr. Rajoy, no estem dins del seu país, però si be es ben cert, que una reducció dels deficits acumulats, era i segueix sent una cecessitat comuna de la majoria dels paisos del nostre entorn, com aixís també ho es que l´activitat econòmica presenta signes de flaquesa i de contracció en tot el mon occidental, hi ha un aspecte en el que vostés els espanyols francament fan cridar l´atenció, una tassa d´atur que duplica i fins i tot en alguns casos triplica la de la majoria de socis comunitaris, ens porta a pensar que aquesta es una situació insostenible per qualsevol país, i com a consequència es ev ident que alguna cosa haurien de fer, vostés i no nosaltres son els que han de saber quin tractament necessita el seu mon laboral, però es evident que en aquest aspecte haurien de fer les coses molt millor.
Els responsables de Brusel.les, quan ens fan arribar aquesta exposició dels fets, segur que pensen en altres coses, encara que per el moment no s´atreveixin a dir-les, segur que es fan preguntes que aparentment no tenen resposta, cinc mil.lions de persones aturades, ¿pot ser? pot ser que amb cinc mil.lions de persones aturades no hi hagin aldarulls al carrer?, en els barris periferis de París o Londres, al devant de situacions no necesariament tan greus con la nostre, en una nit es cremen uns quants centenars de vehicles, ¿com es que a Espanya no passa res?
Llogicament la resposta els arriba d´inmediat, una resposta que per altre banda cau per el seu propi pes, la realitat es que els cinc mil.lions d´aturats, en bona part no ho estan, probablement molts d´ells, s´estan guanyant be o malament la vida dins de l´economía submergida.
Si seguim estirant del fil, quin probleme veuen els mercats exteriors per lo que respectaa la nostre economía submergida?, per una banda es obvi que les empreses espanyoles que treballen recolsades per una ma d´obra que no paga impostos ni carregas socials, representa una competència deslleial per les empreses dels altres paisos i fins i tot del nostre, en segon lloc un paísen aquest cas Espanya, amb tanta gent treballant de manera clandestina, o gener els ingresos que hauria de recaptar i això evident ment no ajuda a l´hora de normalitzar la deuta externa, com tampoc ajuda a mantenir un estat del benestar, ni a invertir lo necessari en recerca e innovació, i tot això als "mercats" no els hi fa cap gracia.
En altre ocasió podem parlar, de en quins aspectes la reforma laboral pot ajudar a sortir de la crisi, pero si mes no, amb aquestes quatre ratlles d´avui, espero haber raonat satisfactoriament el "perque s´ha de fer la reforma laboral".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 10 de enero de 2012
QUELCOM ES BELLUGA
Hi ha dies en els que francament no saps de que parlar, però en el curs de la darrera setmana no ha estat aixís, han sorgit temes dels que tot i que no es la primera vegada que en parlem, per la importància que tenen, mereixen ser recollits, i mes que res perqué en aquesta ocasió, els portanveus han estat el Govern Central i les Centrals Sindicals.
Sembla ser per lo que he llegit, que els Sindicats mostren bona disposició, en impuylsar el contracte a temps pàrcial, es aquesta una gran noticia que esperem que es concreti, l´any 1.993 amb una tassa d´atur semblant a l´actual, els responsables del moment, es van treure de sota del barret un conill amagat, el contracte temporal, que en aquella delicada situació, va resultar un gran ajut a l´hora d´animar la contractació laboral, el que només calia era entendre que es tractaba d´una mesura d´emergència per una situació també d´emergència i no una disposició permanent que ara i després de casi vint anys no fa res mes que distorsionà el nostre mercat laboral.
En el moment present, el contracte a temps parcial, pot ser el nostre conill amagat, esperem que aixís sigui, de totes maneres vull recordar, lo que ja he dit en altres ocasions, el contracte a temps parcial, resultaria mes eficient i atractiu, si anés acompanyat de noves disposicions en el tan controvertit tema dels horaris i en el sistema de calcul de la jubilació, els treballadors haurien de poder escollir el periode de cotització que els resultés mes favorable, encara que fges falta tornar a desempolvar el Pacte de Toledo.
També he llegit, perque jo soc dels que va cada dia al quiosc a comprar el diari, els nostres diaris mereixen ser llegits, donen bona informació a mes que puntual, que els Sindicats, ho diré amb molta cautela però em sembla que es va manifestar aixís el Sr. Mendez, estarien disposats en segons quins casos a acceptar la resolució de contenciosos laborals sense passar per el tramit judicial, potser no es aquest el final del camí, peò tinc la impresió que els Sindicats han agafat la bona direcció.
Un altre anunci important, es l´anunci del govern, d´iniciar de manera decidida, una lluita contra l´economía submergida, limitar les operacions en efectiu, controlar el moviment dels bitllets de mes import, son mesures al meu entendre acertades, per lluitar ciontra l´economia submergida, també i sense voler mostrar-me reiteratiu, caldria dur a terme un estudi en profunditat dels horaris, tan els comercials com els funcionarials.
Sempre m´he mostrat un incondicional defensor, del nostre Estat de les Autonomies, per he d´acceptar que després de trenta anys caldria fer una reforma en certs aspectes del seu funcionament. De la mateixa manera que desde Europa es controlarà el pressupost de tot l´Estat espanyol, es de tot punt llogic, que el nostre Govern Central, dogui a terme un estricte control dels pressupostos de totes les Comunitats, aquesta reforma també hauria de contemplar el tan esperat desde Catalunya nou sistema de finançament, que abandoni d´una vegada lla política del subsidi, i que contempli la solidaritat autonòmica dsde un altre perspectiva, que no otorgui privilegis a cap comunitat.
Quelcom esta bellugant-se, seguirem llegint el diari, mereix la pena fer-ho.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Sembla ser per lo que he llegit, que els Sindicats mostren bona disposició, en impuylsar el contracte a temps pàrcial, es aquesta una gran noticia que esperem que es concreti, l´any 1.993 amb una tassa d´atur semblant a l´actual, els responsables del moment, es van treure de sota del barret un conill amagat, el contracte temporal, que en aquella delicada situació, va resultar un gran ajut a l´hora d´animar la contractació laboral, el que només calia era entendre que es tractaba d´una mesura d´emergència per una situació també d´emergència i no una disposició permanent que ara i després de casi vint anys no fa res mes que distorsionà el nostre mercat laboral.
En el moment present, el contracte a temps parcial, pot ser el nostre conill amagat, esperem que aixís sigui, de totes maneres vull recordar, lo que ja he dit en altres ocasions, el contracte a temps parcial, resultaria mes eficient i atractiu, si anés acompanyat de noves disposicions en el tan controvertit tema dels horaris i en el sistema de calcul de la jubilació, els treballadors haurien de poder escollir el periode de cotització que els resultés mes favorable, encara que fges falta tornar a desempolvar el Pacte de Toledo.
També he llegit, perque jo soc dels que va cada dia al quiosc a comprar el diari, els nostres diaris mereixen ser llegits, donen bona informació a mes que puntual, que els Sindicats, ho diré amb molta cautela però em sembla que es va manifestar aixís el Sr. Mendez, estarien disposats en segons quins casos a acceptar la resolució de contenciosos laborals sense passar per el tramit judicial, potser no es aquest el final del camí, peò tinc la impresió que els Sindicats han agafat la bona direcció.
Un altre anunci important, es l´anunci del govern, d´iniciar de manera decidida, una lluita contra l´economía submergida, limitar les operacions en efectiu, controlar el moviment dels bitllets de mes import, son mesures al meu entendre acertades, per lluitar ciontra l´economia submergida, també i sense voler mostrar-me reiteratiu, caldria dur a terme un estudi en profunditat dels horaris, tan els comercials com els funcionarials.
Sempre m´he mostrat un incondicional defensor, del nostre Estat de les Autonomies, per he d´acceptar que després de trenta anys caldria fer una reforma en certs aspectes del seu funcionament. De la mateixa manera que desde Europa es controlarà el pressupost de tot l´Estat espanyol, es de tot punt llogic, que el nostre Govern Central, dogui a terme un estricte control dels pressupostos de totes les Comunitats, aquesta reforma també hauria de contemplar el tan esperat desde Catalunya nou sistema de finançament, que abandoni d´una vegada lla política del subsidi, i que contempli la solidaritat autonòmica dsde un altre perspectiva, que no otorgui privilegis a cap comunitat.
Quelcom esta bellugant-se, seguirem llegint el diari, mereix la pena fer-ho.
Josep mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)