La veritat es que només quatre o cinc anys enrere, no m´havia parat mai a pensar que ja començava a ser, el que es diu, una persona d´edat avançada, de sobte vareig despertar a la realitat, em trobava al devant de la finestreta d´un teatre barceloní amb l´intenció de comprar unes entrades, al altre banda de la finestreta, una senyora de mitjana edat, em va mirar de dalt a baix ui mostrant un encomiable atreviment, em va preguntar, ¿vosté ja deu haber complert els seixanta cinc anys, es aixís senyor?.
Tot i que la pregunta no em va deixar massa satisfet, jo era un d´aquells optimistes que es pensen no aparentar l´edat que realment tenen, em vaig veure en el deure de tot i fent una mica de broma, afirmar que efectivament aquesta era la meva edat, la senyora va seguir dient, en aquest cas li podre aplicar un descompte del quaranta per cent sobre el preu de les entrades, agraint la deferència, vareig sortir del teatre amb el convenciment de que estaba començant una nova etapa de la vida, a la que se li tenia que treure el degut profit.
Poc temps després, de les oficines del Barça, em va arribar un comunicat, on em deien que donada la meva edat i la meva antiguetat con a soci, el carnet anyal passava a ser gratuit, avui en dia tant jo com la meva senyora, només paguem els abonaments, el carnet anyal, que per altre bandate un format i distintius diferents del habitual, per poder aixís presumir d´antiguetat, es totalment gratuit.
Podriem seguir parlant, en altres ocasions ja ho he fet, de les tarifes reduides i fins i tot gratuites del transport public, dels museus municipals, dels cinemes. Un aspecte lamentablement molt d´actualitat, es la gratuitat des medicaments, resumint, jo diria que el fet de passar a integrar-se dins del colectiu de la gent gran, no vull dir que sigui agradable, en alguns casos problemes de salut, en altres, pensions molt justetes, però per altre banda s´ha de reconeixer que les Administracions i la societat en general, posen de la seva part, el crear les condicions, perque aquesta, la que diuen tercera edat, tingui un transcorre força agradable.
El que si fa mal sota el meu punt de vista, son els agravis comparatius, no te massa importància jubilar-se als seixanta cinc o als seixanta set anys, son aquestes unes edats en les que la persona, enc ara está en bones condicions per poder treballar, el que sap greu, es veure com altres treballadors, es veuen afavorits per unes prejubilacions als poc mes de cinquanta anys i amb el sou gairebé integre, en un país poden haber ciutadans de primera categoria i altres de tercera.
En una situació d´atur per acomiadament, sempre m´he preguntat, perqué un home o una dona amb una edat superior als cinquanta anys, han de rebre el mateix tractament que un noi o una noia de vint i cinc anys, son a questes les de uns i altres problemàtiques totalment diferentes. sense donar-me´n compte, ja estic entrant en el tema laboral, val mes que ho deixem, perque aquest es un terreny en el que quan i entres no saps m ai quen en sortirás.
Bones vacances
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 28 de julio de 2011
viernes, 15 de julio de 2011
PARO JUVENIL
Siendo como soy y desde antiguo, persona comprometida en todo lo referente a la legislación laboral,por lo mucho que afecta al bienestar de personas y familias, y porque en nuestro caso, siempre he pensado que sigue siendo la asignatura pendiente, de esta democracia española que nace en el éltimo tramo de los años setenta, en la medida que me es posible, procuro recabar información, a través de todo tipo de publicaciones que periodicamente recogen y hacen llegar las ultimas novedades al respecto.
No recuerdo exactamente, pero debe hacer tres o cuatro meses, que el periódico que habitualmente leo, dedicaba su suplemento de los domingos, a hablar del angustioso tema del paro juvenil, el suplemento en cuestión, recojía los artículos y opiniones de prestigiosos economistas y habituales artuculistas del periódico.
Uno de los articulistas, no recuerdo exactamente si era el Sr. Alfred Pastor o el Sr.Germá Bel, acababa su artículo, resumiendo de manera muy simple pero a mi entender acertada, las razones por las que la tasa de paro juvenil tiene la incidència que tiene en nuestro país. Cuando el empresario se encuentra en la necesidad de reestructurar su plantilla de personal, decia el articulista, dicho empresario, acuciado por la crisis, el descenso de la actividad, la falta de ingresos, y el montante de las indemnizaciones, busca por todos los medios la solución que le pueda salir mas barata, y esta, la solución mas barata consiste en despedir al sector mas joven de la plantilla, salarios mas bajos, menor antiguedad, contratos temporales, etc.
Pienso que este, es un diagnóstico muy acertado de la grave enfermedad que representa el paro juvenil, estoy seguro que el articulista al que hago referència, hasta tiene el tratamiento que se debe aplicar para hacer frente a la dolencia, yo por supuesto lo tengo, y sin necesidad de buscar otras salidas fuera de la propia legislación laboral, desde luego ha de ser otra legislación, no la vigente, porque con esta hoy en dia ya no le damos solución a nada.
Por lo que parece, el Sr.Perez Rubalcaba, que según el sabia perfectamente lo que se tenia que hacer en política laboral, por lo que respecta al paro juvenil, en su discurso de proclamación como candidato, demostró, que desconoce el diagnóstico y en consecuencia el tratamiento a emplear, hasta aquí, lo único que cabe esperar, es que una vez sea Presidente, alguien con suficiente conocimiento sobre el tema lo pueda asesorar.
El proyecto del Sr. Perez Rubalcaba de crear un impuesto sobre los beneficios bancarios y generar así el montante de dinero suficiente para poder poner en marcha mecanismos de creación de empleo para la gente joven, probablemente haya dado satisfacción a los miles de "indignados" que llenaron y durmieron a la intemperie en las plazas de muchas ciudades españolas mostrando su protesta por la situación que estamos viviendo. Pero luego, el Sr, Perez Rubalcaba deberia también pensar en los millones de "indignados" que duermen en casa, y en su cama, y que esperan de su Gobierno, soluciones reales y efectivas que huyan del populismo con el que el candidato socialista ha iniciado su carrera electoral.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
No recuerdo exactamente, pero debe hacer tres o cuatro meses, que el periódico que habitualmente leo, dedicaba su suplemento de los domingos, a hablar del angustioso tema del paro juvenil, el suplemento en cuestión, recojía los artículos y opiniones de prestigiosos economistas y habituales artuculistas del periódico.
Uno de los articulistas, no recuerdo exactamente si era el Sr. Alfred Pastor o el Sr.Germá Bel, acababa su artículo, resumiendo de manera muy simple pero a mi entender acertada, las razones por las que la tasa de paro juvenil tiene la incidència que tiene en nuestro país. Cuando el empresario se encuentra en la necesidad de reestructurar su plantilla de personal, decia el articulista, dicho empresario, acuciado por la crisis, el descenso de la actividad, la falta de ingresos, y el montante de las indemnizaciones, busca por todos los medios la solución que le pueda salir mas barata, y esta, la solución mas barata consiste en despedir al sector mas joven de la plantilla, salarios mas bajos, menor antiguedad, contratos temporales, etc.
Pienso que este, es un diagnóstico muy acertado de la grave enfermedad que representa el paro juvenil, estoy seguro que el articulista al que hago referència, hasta tiene el tratamiento que se debe aplicar para hacer frente a la dolencia, yo por supuesto lo tengo, y sin necesidad de buscar otras salidas fuera de la propia legislación laboral, desde luego ha de ser otra legislación, no la vigente, porque con esta hoy en dia ya no le damos solución a nada.
Por lo que parece, el Sr.Perez Rubalcaba, que según el sabia perfectamente lo que se tenia que hacer en política laboral, por lo que respecta al paro juvenil, en su discurso de proclamación como candidato, demostró, que desconoce el diagnóstico y en consecuencia el tratamiento a emplear, hasta aquí, lo único que cabe esperar, es que una vez sea Presidente, alguien con suficiente conocimiento sobre el tema lo pueda asesorar.
El proyecto del Sr. Perez Rubalcaba de crear un impuesto sobre los beneficios bancarios y generar así el montante de dinero suficiente para poder poner en marcha mecanismos de creación de empleo para la gente joven, probablemente haya dado satisfacción a los miles de "indignados" que llenaron y durmieron a la intemperie en las plazas de muchas ciudades españolas mostrando su protesta por la situación que estamos viviendo. Pero luego, el Sr, Perez Rubalcaba deberia también pensar en los millones de "indignados" que duermen en casa, y en su cama, y que esperan de su Gobierno, soluciones reales y efectivas que huyan del populismo con el que el candidato socialista ha iniciado su carrera electoral.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 6 de julio de 2011
EL CALIU DE LA LLAR
La llei de la dependència en molt bona hora promulgada per el Govern del President Rodriguez Zapatero, es evident que ha hagut de superar un grapat d´entrebancs, mes que entrebancs, jo diria que han estat les dificultats habituals que sempre es presenten quan es posa en marxa un projecte d´aquestes dimensions.
Per altra banda s´han hagut de coordinar les actuacions de les dues Administracions, la central i l´autonòmica, aixís com també coordinar les aportacions i els recursos transferits per l´una i l´altre, en un moment economic, el present, en el que s´ha de filar molt prim a l´hora d´establir un ordre de prioritats que doni satisfacció i faci justicia amb tota la gent que es troba en la necessitat de ser ajudada.
A pesar de les dificulktats esmentades, la impresió es que els objectius d´aquesta llei segueixen el seu curs, i cada vegada mes famílies es mostren agraides per l´ajut que estan rebent.
Les famílies que tenen persones dependents, tenen l´opció d´ingresarles en una residència, cosa que en molts casos i segons quin sigui l´estat del dependent resulta inevitable, o en altres casos, un familiar proper, accepta el papèr de "cuidador", per el que es retribuit amb un salari i es donat d´alta com afiuliat a la Seguretat Social.En consequència aquest "cuidador" es troba amb un sou per petit que sigui, i amb un periode d´afiliació a la Seguretat Social, que en ocasions i segons quina sigui la situació de la seva vida laboral, pot re`resentar un bon ajut a l´hora de determinar la seva jubilació..
Es evident que la persona dependent, se sent mes feliç a casa, envoltat per la família, fills, nets i fins i tot besnets, aquesta feliçitat , aquest caliu que es troba a casa també proporciona estimuls per seguir vivint dins de l´ambient on sempre s´ha desenvolupat la seva vida. Per altre banda el "cuidador" també se sent gratificat en el seu compliment del deure de família i per el tractament que reb de l´Administració.
Parlant del caliu de la llar, si m´ho permeten, per un moment deixaré el tema de la gent gran i dependent, per parlar dels infants, anys enrere jo sempre habia defensat i fins i tot escrit, que en comnpte de construir tantes llars d´infants amb el que això suposa d´inversió en personal i en instal.lacions, seria aconsellable fer arribar un sou a les mares treballadores, els infants no es veurien apartats a temprana edat del caliu de la mare i aquesta es veuria afavorida per un ajut, que li permitria disposar del temps que cal, per poder fer arribar al seu fill totes les atencions que neçessita un nadó.
He de reconeixer que amb el transcorre dels anys el meu criteri ha anat experimentat canvis, i aquests canvis s´han produït amb l´arribada dels nets,. que ja son quatre, es quan m´he donat compte que els nets son mes sociables que no ho havien estat els seus pares quan eren petits, no es fan mai extranys ni es mostren timids quan els envolta gent desconeguda, sempre tenen una rialla i una paraula per tothom, al començament jo pensava, això es que la can alla avui en dia neixen mes espabilats, o també pensava, potser el que succeeix es que els pares d´avui els saben educar millor, però al final arribes a la conclusió de que aquesta diferencia de comportament es deu a que com avui en dia, el matrimoni es v euen en la neçessitat de treballar tots dos, quan els nens o nenes tenen un anyet ja els porten a la llar d´infants, un cop allá coneixen altres persones, es veuen obligats a comunicar-se amb mes gent, i aquesta es la raó per la que es tornen mes sociables.
El calñiu de la llar s´agraeix a qualsevol edat, però aixís com en el cas de la gent gran o dependent es prioritari, en canvi per lo que respecta als infants, tot i que sel´s ha d´educar dins d´una estimació i respecte per la familia, penso que es aconsellable que s´acostumin a aixecar el vol com mes aviat millor.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Per altra banda s´han hagut de coordinar les actuacions de les dues Administracions, la central i l´autonòmica, aixís com també coordinar les aportacions i els recursos transferits per l´una i l´altre, en un moment economic, el present, en el que s´ha de filar molt prim a l´hora d´establir un ordre de prioritats que doni satisfacció i faci justicia amb tota la gent que es troba en la necessitat de ser ajudada.
A pesar de les dificulktats esmentades, la impresió es que els objectius d´aquesta llei segueixen el seu curs, i cada vegada mes famílies es mostren agraides per l´ajut que estan rebent.
Les famílies que tenen persones dependents, tenen l´opció d´ingresarles en una residència, cosa que en molts casos i segons quin sigui l´estat del dependent resulta inevitable, o en altres casos, un familiar proper, accepta el papèr de "cuidador", per el que es retribuit amb un salari i es donat d´alta com afiuliat a la Seguretat Social.En consequència aquest "cuidador" es troba amb un sou per petit que sigui, i amb un periode d´afiliació a la Seguretat Social, que en ocasions i segons quina sigui la situació de la seva vida laboral, pot re`resentar un bon ajut a l´hora de determinar la seva jubilació..
Es evident que la persona dependent, se sent mes feliç a casa, envoltat per la família, fills, nets i fins i tot besnets, aquesta feliçitat , aquest caliu que es troba a casa també proporciona estimuls per seguir vivint dins de l´ambient on sempre s´ha desenvolupat la seva vida. Per altre banda el "cuidador" també se sent gratificat en el seu compliment del deure de família i per el tractament que reb de l´Administració.
Parlant del caliu de la llar, si m´ho permeten, per un moment deixaré el tema de la gent gran i dependent, per parlar dels infants, anys enrere jo sempre habia defensat i fins i tot escrit, que en comnpte de construir tantes llars d´infants amb el que això suposa d´inversió en personal i en instal.lacions, seria aconsellable fer arribar un sou a les mares treballadores, els infants no es veurien apartats a temprana edat del caliu de la mare i aquesta es veuria afavorida per un ajut, que li permitria disposar del temps que cal, per poder fer arribar al seu fill totes les atencions que neçessita un nadó.
He de reconeixer que amb el transcorre dels anys el meu criteri ha anat experimentat canvis, i aquests canvis s´han produït amb l´arribada dels nets,. que ja son quatre, es quan m´he donat compte que els nets son mes sociables que no ho havien estat els seus pares quan eren petits, no es fan mai extranys ni es mostren timids quan els envolta gent desconeguda, sempre tenen una rialla i una paraula per tothom, al començament jo pensava, això es que la can alla avui en dia neixen mes espabilats, o també pensava, potser el que succeeix es que els pares d´avui els saben educar millor, però al final arribes a la conclusió de que aquesta diferencia de comportament es deu a que com avui en dia, el matrimoni es v euen en la neçessitat de treballar tots dos, quan els nens o nenes tenen un anyet ja els porten a la llar d´infants, un cop allá coneixen altres persones, es veuen obligats a comunicar-se amb mes gent, i aquesta es la raó per la que es tornen mes sociables.
El calñiu de la llar s´agraeix a qualsevol edat, però aixís com en el cas de la gent gran o dependent es prioritari, en canvi per lo que respecta als infants, tot i que sel´s ha d´educar dins d´una estimació i respecte per la familia, penso que es aconsellable que s´acostumin a aixecar el vol com mes aviat millor.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)