Aquesta darrera setmana de Septembre es pot resumir d´aquesta manera, una mica de tot,per començar, els buscadors de bolets estem força amoinats, no plou, i com a consequència no surten els bolets, es de lamentar perque quan arriba aquest temps ya s´han acostumen a trobar, i el que fa patir mes, es que d´un moment a l ´altre pot arribar el fred i amb ell tots els boletaires que esperen amb delit l ´arribada de la tardor, hauran d´esperar un altre any amb la decepció que això compoprta.
La Conselleria de Cultura com era d´esperar ens ha donat la primera gran satisfacció, amb l´acord assolit amb les "majors" americanes, que assegura una bona oferta de cinema en català equiparable a la que ens ofereixen en castellà, un exit no només per lo que representa en quan a la divulgació i expansió del català, sino perque posa a l´industria de cinema català en situació de poder seguir assolint mes objectius que la equiparin amb altres sectors de la cultura catalana.
Parlant d´això de la cultura catalana, en el meu darrer article feia referència al excellent moment que esta vivint, i una bona mostra ens acaba d´arribar, amb la nominació de la ja molt premiada película de cine en català "Pa Negre" com a representant del cinema espanyol, en la ceremonia de concesió dels Oscars del proper any. Apart del important exit que això representa, a la vegada assegura, que el català a través d´aquesta película, será transportat i escoltat per tots els recons del mon. Cal felicitarals productors, director i actors, així com també agrair a l´Academia del Cine Espanyol, el gest, un gest suposo que merescut, però que no deixa de ser un gest important, envers el cinema català i tot Catalunya en general.
Els buscadors de bolets estan vivin un mal any, però ja en vindran de millors, els caçadors ja estan afinant i netejant les escopetes, el mes proper comença la seva temporada, tan esperada per tots ells.Els futbolistes, sobretot la gent del Barça, estem gaudint d´un dels millors moments de l´història del futbol, que duri, disfrutem-ho.
A través d´aquest article, el que vull transmetre, es que en aquesta vida, tots tenim els nostres esbarjos, els nostres sentiments, alló que diem sempre, les nostres coses, unes mes importants que altres, però totes, totes elles, ens ajuden a viure i a ser feliços.
Els que sembla ser, ja no podran gaudir mai mes de la seva afició, son els "toreros", i llogicament estan passant un disgust, que certament els costarà de païr, ¿ Calia donar aquest disgust a tanta gent?, ells tenien amb les curses de braus, el seu esbarjo, com nosaltres tenim els nostres, ¿Calia trencar erl que son per ells tan imborrables records?, enc ara recordo haber vist per televisió la sessió parlamentària on varen guanyar els opositors a les curses, les abraçades i mostres de satisfacció jo diria que exigerades, amb contrast amb la tristesa continguda dels perdedors, en aquells moments, uns, els guanyadors estaban fent mal a tots els altres.Si volem viure en pau i bona convivència, ens hem d´acostumar a sortir de casa de bon matí sense l´intenció de fer mal a dingú.
En el Parlament de Catalunya s´está duent a terme el debat de política general, haig d´esmentar que no ha començat al meu gust, per en tot cas aquest es un tema que el deixarem per mes endevant segur que trobarem moltes ocasions per parlar-ne.
Fent un resum i per acabar, penso que aquesta darrera setmana de Septembre podia haber estat mes negativa que el que realment ha estat, "una mica de tot".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 30 de septiembre de 2011
jueves, 22 de septiembre de 2011
PERQUE NO FEM INVENTARI?
En el transcorre dels darrers trenta anys, han estat tants els reptes que a nivell de país, hem hagut de superar i tants els objectius assolits, que potser ara en aquest moment de crisi, son molts els que es questionen, l´encert o desancert de tot lo fet i fins i tot analitzen la possibilitat de variar els plantejaments existents, a fi i efecte de començar després d´aquest periode de reflexió una nova etapa.
En el meu cas, jo soc un fidel defensor de tot el que es va dur a terme, en el curs de la nostre transició política, per altre banda, sempre, en totes les meves coses, he estat molt conservador, no m´agrada canviar d´advocat ni de metge, ni de gestor, fins i tot en alguna ocasió he dit que no m´agrada canviar ni de parella,es una manera de ser,i en aquest cas que ens ocupa, si fem l´inventari del que hem assolit en el curs dels recents trenta anys de regim democratic, penso que poques coses hauriem de canviar, en tot cas el que si faria falta es millorar alguna actitud de la resta de l´Estat anvers Catalunya.
En portes d´unes eleccions generals, encara trovem forçes polítiques, que com a eix central de la seva campanya, demanen l´independència per Catalunya, njo que vaig viure amb tota la plenitud l´epoca anterior, avui en dia contemplo una Catalunya que ha recuperat les seves Institucions, una Catalunya que veu respectades les seves festes i tradicions mes populars, veig una Catalunya que viu un gran moment cultural, per mes que tractem de recordar, dificilment trovarem un moment, on el teatre català hagi viscut un moment com el present, una molt bonas oferta de teatre català, cada vegada mes tatres i mes ni haguessin, el tatre es un bon indicador del moment cultural d´un poble, grans autors literaris ens fan arribar la seva obra en català, fet que esclata el dia de Sant Jordi, on tot el poble, l´originari i l´inmigrat surt al carrer.
Tot el jovent que ha `passat per l´escola en el curs d´aquest trenta anys, parla perfectament el català, altre cosa es que després en la seva vida familiar i social l´emprin amb mes p menys mesura, però la realitat es que la política educativa d´inmersió linguística ha donat un bon fruit.
Disposem d´un canal de televisió autocton, qua assoleis els maxims d´ñ audiencia, perqué ofereix una molt bona oferta televisiva, els dor rotatius amb mes circulació a Catalunya, avui en dia ofereixen edicions diarias en català.
Amb una Catalunya independent, dificilment millorariem, tots aquests aspectes de la vida cultural,educativa i social que hem esmentat. En aquest moment de fer inventari, tots de manera generalitzada trovem un aspartat en el que encara esta tot per fer, parlem del finançament autonomic, Catalunya ha fet en el curs dels passats trenta anys, un gran esforç solidari, fins el punt que jo diria que s´ha estirat massa la corda, i ara ja hem arribat a un limit on es fa urgent a través del Pacte Fiscal que en la actualitat demanem, tornar a agafar aire i empenta per poder seguir tirant el país endevant.
Si l´esmentat Pacte Fiscal no prosperés i Catalunya es tornés a sentir maltractada com en el cas recent de l´Estatut, potser les veus dels independentistes ressonarien tan fort, que la gent que pensa com jo dificilment ens podriem permetre fer el desentés.
UN aspecte im`portant de la nostre transició política, va ser el canvi de model d´Estat, abandonant el centralisme anterior, per anar a raure al present Estat de les Autonomies, son moltes les veus que en el moment present de crisi, on arrosseguem, una deuta publica molt important, una de les mes elevades dins del mon occidental, senyalen i acusen a l´esmentat Estat de les Autonomíes, com a causa principal d´aquesta deuta publica que patim, penso que aquesta es una interpretació poc acurada de lo que realmen ha passat i dels motius que ens han portat a una situació d´endeutament, que fa que els mercats exteriorsens mirin cada vegada mes de reull.
Molts sabem, jo diria que casi be tothom, perque avui en dia llegint el diari i escoltant les tertulies de la televisió, ja tots ens sentim mig economistes, que la deuta, pot tenir tres origens diferents, les Administracions, les Empreses i les famílies.
Per lo que respecta a les Administracions, la deuta es poc trascendent, si la comparem amb la d´altres països del nostre entorn, França, Regne Unit, Alemania, Italia, E.U.A., tots aquest `països certament importants, presenten situacions de deuta molt `per sobre que l´espanyola, evidentment el gran volum de deuta no prové ni de les Autonomiers, n i dels Ajuntaments, ni de l´Administració central, prové de les families i de les Empreses.
Les famílies i les Empreses en el curs d´uns anys que ja no tornaran, es varen trobar amb excesives facilitats per part de les Entitats Financeres en el moment de demanar credits, que en molts casos excedien les seves possibilitats i fins i tot les seves necessitats, era un moment facil, tothom sap que no sempre es aixís i molts ho varen voler aprofitar.
Moltes çentitals Financeres potser varen ser poc rigoroses però per altre banda s´ha d´acceptar que el seu negoci es concedir com mes credits millor i cobrar els corresponents interesos.
Els grans resposables del desastre que estem vivint, son les autoritats monetàries, Banc d´Espanya i els Mionistris d´Economia d´aquells moments, que no varen saber detectar i reconduir la gran tempesta que s´estava apropant.
Si tenim en compte tot lo dit, no penso que sigui recomenable voler fer canvis precipitats i poc encertats que no sempre ajuden, molt al contrari, no fan res mes que agraujá la siotuació.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
En el meu cas, jo soc un fidel defensor de tot el que es va dur a terme, en el curs de la nostre transició política, per altre banda, sempre, en totes les meves coses, he estat molt conservador, no m´agrada canviar d´advocat ni de metge, ni de gestor, fins i tot en alguna ocasió he dit que no m´agrada canviar ni de parella,es una manera de ser,i en aquest cas que ens ocupa, si fem l´inventari del que hem assolit en el curs dels recents trenta anys de regim democratic, penso que poques coses hauriem de canviar, en tot cas el que si faria falta es millorar alguna actitud de la resta de l´Estat anvers Catalunya.
En portes d´unes eleccions generals, encara trovem forçes polítiques, que com a eix central de la seva campanya, demanen l´independència per Catalunya, njo que vaig viure amb tota la plenitud l´epoca anterior, avui en dia contemplo una Catalunya que ha recuperat les seves Institucions, una Catalunya que veu respectades les seves festes i tradicions mes populars, veig una Catalunya que viu un gran moment cultural, per mes que tractem de recordar, dificilment trovarem un moment, on el teatre català hagi viscut un moment com el present, una molt bonas oferta de teatre català, cada vegada mes tatres i mes ni haguessin, el tatre es un bon indicador del moment cultural d´un poble, grans autors literaris ens fan arribar la seva obra en català, fet que esclata el dia de Sant Jordi, on tot el poble, l´originari i l´inmigrat surt al carrer.
Tot el jovent que ha `passat per l´escola en el curs d´aquest trenta anys, parla perfectament el català, altre cosa es que després en la seva vida familiar i social l´emprin amb mes p menys mesura, però la realitat es que la política educativa d´inmersió linguística ha donat un bon fruit.
Disposem d´un canal de televisió autocton, qua assoleis els maxims d´ñ audiencia, perqué ofereix una molt bona oferta televisiva, els dor rotatius amb mes circulació a Catalunya, avui en dia ofereixen edicions diarias en català.
Amb una Catalunya independent, dificilment millorariem, tots aquests aspectes de la vida cultural,educativa i social que hem esmentat. En aquest moment de fer inventari, tots de manera generalitzada trovem un aspartat en el que encara esta tot per fer, parlem del finançament autonomic, Catalunya ha fet en el curs dels passats trenta anys, un gran esforç solidari, fins el punt que jo diria que s´ha estirat massa la corda, i ara ja hem arribat a un limit on es fa urgent a través del Pacte Fiscal que en la actualitat demanem, tornar a agafar aire i empenta per poder seguir tirant el país endevant.
Si l´esmentat Pacte Fiscal no prosperés i Catalunya es tornés a sentir maltractada com en el cas recent de l´Estatut, potser les veus dels independentistes ressonarien tan fort, que la gent que pensa com jo dificilment ens podriem permetre fer el desentés.
UN aspecte im`portant de la nostre transició política, va ser el canvi de model d´Estat, abandonant el centralisme anterior, per anar a raure al present Estat de les Autonomies, son moltes les veus que en el moment present de crisi, on arrosseguem, una deuta publica molt important, una de les mes elevades dins del mon occidental, senyalen i acusen a l´esmentat Estat de les Autonomíes, com a causa principal d´aquesta deuta publica que patim, penso que aquesta es una interpretació poc acurada de lo que realmen ha passat i dels motius que ens han portat a una situació d´endeutament, que fa que els mercats exteriorsens mirin cada vegada mes de reull.
Molts sabem, jo diria que casi be tothom, perque avui en dia llegint el diari i escoltant les tertulies de la televisió, ja tots ens sentim mig economistes, que la deuta, pot tenir tres origens diferents, les Administracions, les Empreses i les famílies.
Per lo que respecta a les Administracions, la deuta es poc trascendent, si la comparem amb la d´altres països del nostre entorn, França, Regne Unit, Alemania, Italia, E.U.A., tots aquest `països certament importants, presenten situacions de deuta molt `per sobre que l´espanyola, evidentment el gran volum de deuta no prové ni de les Autonomiers, n i dels Ajuntaments, ni de l´Administració central, prové de les families i de les Empreses.
Les famílies i les Empreses en el curs d´uns anys que ja no tornaran, es varen trobar amb excesives facilitats per part de les Entitats Financeres en el moment de demanar credits, que en molts casos excedien les seves possibilitats i fins i tot les seves necessitats, era un moment facil, tothom sap que no sempre es aixís i molts ho varen voler aprofitar.
Moltes çentitals Financeres potser varen ser poc rigoroses però per altre banda s´ha d´acceptar que el seu negoci es concedir com mes credits millor i cobrar els corresponents interesos.
Els grans resposables del desastre que estem vivint, son les autoritats monetàries, Banc d´Espanya i els Mionistris d´Economia d´aquells moments, que no varen saber detectar i reconduir la gran tempesta que s´estava apropant.
Si tenim en compte tot lo dit, no penso que sigui recomenable voler fer canvis precipitats i poc encertats que no sempre ajuden, molt al contrari, no fan res mes que agraujá la siotuació.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 13 de septiembre de 2011
CINQUANTA ANYS ENRERE
Al arribar la data del dia onze de Septembre, tots els catalans, per norma general, celebrem la Diada o la Festa Nacional dee Catalunya si preferiu dir-ho aixís, de la manera que ho hem fet sempre, desde que les llibertats, benauradament arribades trenta anys enrere, ho permeten.
El dia onze de Septembre, apart de les celebracions de la Diada propiament dites, ens ha portat a través de tots els mitjans de comunicació, el trist record del tragic atemptat terrorista, que ara fa just deu anys, va tenir lloc al cor de la ciutat de New York i que apart de la gran tragedia que va representar per al poble nord-americá, també va saccejar de manera trascendent, tot l´ordenament, politic, social i economic del nostre mon occidental.
Jo personalment, en la meva condició de militant d´un partit politic, si be no he estat mai convidat a participar dels actes institucionals, poques vegades he deixat d´assistir als actes que tenen lloc la vifilia de la Diada dins de l´entranyable recó del Fossar de les moreres, també poques vegades he faltat a l´acte d´ofrena floral al Monument del defensor de Barcelona, Rafel de Casanovas.
De la mateixa manera que la nostre celebració de la Diada, sempre ens ferá pensar en el tragic atemptat de l´onze de Septrembre de l´anys 2.001, a mi personalment, sempre que he anat a fer l´ofrena floral, em ve al cap un fet que va tenir lloc cinquanta anys enrere, quan jo era just un noiet de divuit anys.
A casa, la familia, sempre habiem tingut, el negoci, botiga, i tallers, al carrer Comerç, tocant al passeig que ara es diu Lluis Companys, prop de l´arc del Triomf, i en aquella època, l´entitat bancària amb la que acostumavem a treballar, era una oficina de Banesto, encara existent, radicada a la Rda. Sant Pere tocant al Passeig de Sant Joan.
Aquell any 1.961, varen operar al meu pare d´una dolència de meluc, li era dificultós caminar, i jo frequentava la botiga per ajudar-lo a fer les gestions de carrer, que normalment ells feia personalment.
Aquell Onze de Septembrede l´any 1.961, em va requerir per fer unes gestions properes dins del barri, una d´elles a l´oficina bancària abans esmentada, tot caminant per la vorera i just a la cruilla de la Rda.de Sanr Pere amb el carrer Ali-Bei, un senyor de mitjana edat, que transitava uns metres devant meu, es va ajupir i tot i mirant a dreta i esquerra, va deixar a terra recolzat al peu d´un fanal, un ram de flors, es va quedar uns moments dret al devant del ram i poc després, va raunudar el seu camí, al fer-ho, es varen obrir les portes d´un cotxe aparcat a la vorera i dos dels ocupants es van dirigir al senyor dipositatnt del ram, i després d´un breu interlocutori, el varen agafar un per cada braç, introduintlo dins del cotxe, han passat cinquanta anys i mai se m´esborrat de la memòria , el posat serè, però engoixat d´aquell patriota català.
Al arribar la botiga, llogicament li vareig explicar al pare el fet que habia presenciat, el pare es va mirà el calendari que sempre tenia sobre la taule, avui estem a onze de Septembre em va dir, en aquesta data, antigament es celebrava la Festa Nacional de Catalunya, i just en aquest punt de la Ronda de Sant Pere, abans de la guerra hi havia el monument d´en Rafel de Casanovas defensor de Barcelona, aquesta era la raó perqué tot i després de tants anys, encara hi havia cxatalans que ho tenien present, i en la mesura que podien honoraven aquest record, també, com era habitual en aquells temps i en el moment mes algit de la dictadura franquista, la policia edstraba a l´aguait per tractar d´impedir tot tipus d´actuaciuons com l´esmentada.
Comprenc que per molte gent, l´Onze de Septembre, sempre anirá acompanyat del trist record de l´atemptat de New York, jo per ara encara no m´he pogut treure del cap, la figura d´aquell anonim patriota català duent a terme la seva ofrena floral, aquell dia de l´any 1.961, que en el calendari que el pare tenia sobre la taula, estaba escrit en negre, ern aquella època no era ni diumenge ni festa de guardar.
La defensa de les nostres tradicions, la nostre cultura i sobre tot de la nostre llengua, tots els catalans la tenim present, uns amb mes, i altres amb menys convicció, però tots la tenim present, basicament per el record i respecte que mereixen tots els avantpassats que en el seu moment, han lluitat i han patit per mantenir encesa la flama del nacionalisme català.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
El dia onze de Septembre, apart de les celebracions de la Diada propiament dites, ens ha portat a través de tots els mitjans de comunicació, el trist record del tragic atemptat terrorista, que ara fa just deu anys, va tenir lloc al cor de la ciutat de New York i que apart de la gran tragedia que va representar per al poble nord-americá, també va saccejar de manera trascendent, tot l´ordenament, politic, social i economic del nostre mon occidental.
Jo personalment, en la meva condició de militant d´un partit politic, si be no he estat mai convidat a participar dels actes institucionals, poques vegades he deixat d´assistir als actes que tenen lloc la vifilia de la Diada dins de l´entranyable recó del Fossar de les moreres, també poques vegades he faltat a l´acte d´ofrena floral al Monument del defensor de Barcelona, Rafel de Casanovas.
De la mateixa manera que la nostre celebració de la Diada, sempre ens ferá pensar en el tragic atemptat de l´onze de Septrembre de l´anys 2.001, a mi personalment, sempre que he anat a fer l´ofrena floral, em ve al cap un fet que va tenir lloc cinquanta anys enrere, quan jo era just un noiet de divuit anys.
A casa, la familia, sempre habiem tingut, el negoci, botiga, i tallers, al carrer Comerç, tocant al passeig que ara es diu Lluis Companys, prop de l´arc del Triomf, i en aquella època, l´entitat bancària amb la que acostumavem a treballar, era una oficina de Banesto, encara existent, radicada a la Rda. Sant Pere tocant al Passeig de Sant Joan.
Aquell any 1.961, varen operar al meu pare d´una dolència de meluc, li era dificultós caminar, i jo frequentava la botiga per ajudar-lo a fer les gestions de carrer, que normalment ells feia personalment.
Aquell Onze de Septembrede l´any 1.961, em va requerir per fer unes gestions properes dins del barri, una d´elles a l´oficina bancària abans esmentada, tot caminant per la vorera i just a la cruilla de la Rda.de Sanr Pere amb el carrer Ali-Bei, un senyor de mitjana edat, que transitava uns metres devant meu, es va ajupir i tot i mirant a dreta i esquerra, va deixar a terra recolzat al peu d´un fanal, un ram de flors, es va quedar uns moments dret al devant del ram i poc després, va raunudar el seu camí, al fer-ho, es varen obrir les portes d´un cotxe aparcat a la vorera i dos dels ocupants es van dirigir al senyor dipositatnt del ram, i després d´un breu interlocutori, el varen agafar un per cada braç, introduintlo dins del cotxe, han passat cinquanta anys i mai se m´esborrat de la memòria , el posat serè, però engoixat d´aquell patriota català.
Al arribar la botiga, llogicament li vareig explicar al pare el fet que habia presenciat, el pare es va mirà el calendari que sempre tenia sobre la taule, avui estem a onze de Septembre em va dir, en aquesta data, antigament es celebrava la Festa Nacional de Catalunya, i just en aquest punt de la Ronda de Sant Pere, abans de la guerra hi havia el monument d´en Rafel de Casanovas defensor de Barcelona, aquesta era la raó perqué tot i després de tants anys, encara hi havia cxatalans que ho tenien present, i en la mesura que podien honoraven aquest record, també, com era habitual en aquells temps i en el moment mes algit de la dictadura franquista, la policia edstraba a l´aguait per tractar d´impedir tot tipus d´actuaciuons com l´esmentada.
Comprenc que per molte gent, l´Onze de Septembre, sempre anirá acompanyat del trist record de l´atemptat de New York, jo per ara encara no m´he pogut treure del cap, la figura d´aquell anonim patriota català duent a terme la seva ofrena floral, aquell dia de l´any 1.961, que en el calendari que el pare tenia sobre la taula, estaba escrit en negre, ern aquella època no era ni diumenge ni festa de guardar.
La defensa de les nostres tradicions, la nostre cultura i sobre tot de la nostre llengua, tots els catalans la tenim present, uns amb mes, i altres amb menys convicció, però tots la tenim present, basicament per el record i respecte que mereixen tots els avantpassats que en el seu moment, han lluitat i han patit per mantenir encesa la flama del nacionalisme català.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)