CINQUANTA ANYS ENRERE

Al arribar la data del dia onze de Septembre, tots els catalans, per norma general, celebrem la Diada o la Festa Nacional dee Catalunya si preferiu dir-ho aixís, de la manera que ho hem fet sempre, desde que les llibertats, benauradament arribades trenta anys enrere, ho permeten.

El dia onze de Septembre, apart de les celebracions de la Diada propiament dites, ens ha portat a través de tots els mitjans de comunicació, el trist record del tragic atemptat terrorista, que ara fa just deu anys, va tenir lloc al cor de la ciutat de New York i que apart de la gran tragedia que va representar per al poble nord-americá, també va saccejar de manera trascendent, tot l´ordenament, politic, social i economic del nostre mon occidental.

Jo personalment, en la meva condició de militant d´un partit politic, si be no he estat mai convidat a participar dels actes institucionals, poques vegades he deixat d´assistir als actes que tenen lloc la vifilia de la Diada dins de l´entranyable recó del Fossar de les moreres, també poques vegades he faltat a l´acte d´ofrena floral al Monument del defensor de Barcelona, Rafel de Casanovas.

De la mateixa manera que la nostre celebració de la Diada, sempre ens ferá pensar en el tragic atemptat de l´onze de Septrembre de l´anys 2.001, a mi personalment, sempre que he anat a fer l´ofrena floral, em ve al cap un fet que va tenir lloc cinquanta anys enrere, quan jo era just un noiet de divuit anys.

A casa, la familia, sempre habiem tingut, el negoci, botiga, i tallers, al carrer Comerç, tocant al passeig que ara es diu Lluis Companys, prop de l´arc del Triomf, i en aquella època, l´entitat bancària amb la que acostumavem a treballar, era una oficina de Banesto, encara existent, radicada a la Rda. Sant Pere tocant al Passeig de Sant Joan.
Aquell any 1.961, varen operar al meu pare d´una dolència de meluc, li era dificultós caminar, i jo frequentava la botiga per ajudar-lo a fer les gestions de carrer, que normalment ells feia personalment.

Aquell Onze de Septembrede l´any 1.961, em va requerir per fer unes gestions properes dins del barri, una d´elles a l´oficina bancària abans esmentada, tot caminant per la vorera i just a la cruilla de la Rda.de Sanr Pere amb el carrer Ali-Bei, un senyor de mitjana edat, que transitava uns metres devant meu, es va ajupir i tot i mirant a dreta i esquerra, va deixar a terra recolzat al peu d´un fanal, un ram de flors, es va quedar uns moments dret al devant del ram i poc després, va raunudar el seu camí, al fer-ho, es varen obrir les portes d´un cotxe aparcat a la vorera i dos dels ocupants es van dirigir al senyor dipositatnt del ram, i després d´un breu interlocutori, el varen agafar un per cada braç, introduintlo dins del cotxe, han passat cinquanta anys i mai se m´esborrat de la memòria , el posat serè, però engoixat d´aquell patriota català.

Al arribar la botiga, llogicament li vareig explicar al pare el fet que habia presenciat, el pare es va mirà el calendari que sempre tenia sobre la taule, avui estem a onze de Septembre em va dir, en aquesta data, antigament es celebrava la Festa Nacional de Catalunya, i just en aquest punt de la Ronda de Sant Pere, abans de la guerra hi havia el monument d´en Rafel de Casanovas defensor de Barcelona, aquesta era la raó perqué tot i després de tants anys, encara hi havia cxatalans que ho tenien present, i en la mesura que podien honoraven aquest record, també, com era habitual en aquells temps i en el moment mes algit de la dictadura franquista, la policia edstraba a l´aguait per tractar d´impedir tot tipus d´actuaciuons com l´esmentada.

Comprenc que per molte gent, l´Onze de Septembre, sempre anirá acompanyat del trist record de l´atemptat de New York, jo per ara encara no m´he pogut treure del cap, la figura d´aquell anonim patriota català duent a terme la seva ofrena floral, aquell dia de l´any 1.961, que en el calendari que el pare tenia sobre la taula, estaba escrit en negre, ern aquella època no era ni diumenge ni festa de guardar.

La defensa de les nostres tradicions, la nostre cultura i sobre tot de la nostre llengua, tots els catalans la tenim present, uns amb mes, i altres amb menys convicció, però tots la tenim present, basicament per el record i respecte que mereixen tots els avantpassats que en el seu moment, han lluitat i han patit per mantenir encesa la flama del nacionalisme català.

Josep Mª Carbonell i Vilaró