10 D´ABRIL DEL 2.011

Decididament, el proper dimenge dia 10 faré acte de presència a qualsevol de les taules que s´han posat a disposició dels posibles electors, mostraré el meu carnet d´identitat, suposo que em buscaran i em trovaran en el padró, i també suposo que al costat del meu nom i posaran una senyal, no m´agradaria que hi posessin una creu, millor una coma o un punt.

No es la primera vegada que scrig en el meu blog, que tot i no sent partidari de parlar ni d´escriure en quan a l´independència de Catalunya, si que em mostro partidari de coneixer periodicament, a través de consultes com la del proper diumenge dia 10, quina es la disposició real de la ciutadania de Catalunya, a l´hora de prendre la decisió de trencar els lligams actuals amb l´Estat Espanyol.

Ja se que periodicament es posen al nostre abast a través d´algun mitjá d´informació, resultats d´enquestes, que s´han dut a terme a fi de coneixer l ´estat d´opinió del conjunt de la població, però una cosa es una enquesta anònima, responent a corre cuita la pregunta que et fan tot caminant pel carrer, i l´altre com deia abans, es treure el carnet, ensenyar-te ben ensenyat devant dels components d´una taula electoral i dipositá la teva papereta dins de l´urna, al temps que et posen la "senyal" a la llista del padró.

Fetes les anteriors consideracions definitivament aniré a votar, però, no se com dir-ho, ja fa dies que cada vegada que i penso, noto una sensació rara que em trasllada a quaranta sis anys enrere, quan el general Franco per celebrar els seus "veinticinco años de paz" va convocar un referendum a fi de que el poble podés donar el vist i plau a la continuitat del seu regim.

Era l´any 1.964, jo era un noiet de veint i un anys, mai no m´habia trovat en la situació d tenir que entrar en un col.legi electoral, era una experiència totalment nova, a casa els pares em deien que no m´emboliqués, que tot això de la política només era per els que en vivien, molts companys aconsellaven l´abstenció, la majoria volien votar negativament però tampoc els feia massa gracia fer-ho.

Després d´escoltar a uns i altres, vareig decidir complir amb el requeriment que ens feia "el caudillo", tot i prenent les meves mesures de seguretat, a la butxaca exterior de l´americana i portava el sobre amb la papereta del "si" i amagat a la butxaca interior un altre sobre amb la papereta del "no".

Al arribar al col.legi em va tranquilitzar veure que la parelkla de "grisos" eren fora fent el cigarret i petant la xerrada entre ells, un cop dintre em va venir a rebre l´alcalde del barri, un botiguer de sota casa, llogicanment persona adicte al regim però que em coneixia de molt petit, em va felicitar per el meu esperit civic i em va acompanyar fins a la taula, assentats al darrere la taula hi havien quatre persones, francament les fasomies habituals que et pots trovar passejant per qualsevol carrer de la dreta de l´example. tot plegat em va treslladar el criter de que em podia atrevir a treure el sobre que portava amagat amb la papereta del "no" i dipositar-lo dins de l´urna.

En aquella ocasió vareig tornar a casa molt satisfet per haber donat el meu primer pas en la lluita per la democracia, es evident que la situació actual no es l mateixa, de passo per conquerir la plenitud del autogovern catalá ja n´hem donat molts, el que cal ara es una cop cada dos o tres anys coneixer la disposició real del poble de Catalunya, 3ns hem d´atrevir a fer-ho, es important saber en quin punt ens trovem, per poder actuar en consequència, mentres la participació a la consulta segueixi sent del quinze per cent, val mes que pensem en la crisi econòmica i en la manera de sortir-ne.

Josep Mª Carbonell i Vilaró