L´ABAST DE LA CRISI

Objecte habitual de conversa, es el de determinar, si es viu millor en un poble o a la ciutat, jo tinc molts coneguts que s´estimen mes viure al poble, millor clima, menys pol.lució, menys soroll, fins i tot en conec que s´empadronen al poble on tenen la segona residència perqué els sembla que s´estalvien taxes i altres despeses.

Jo, per poc que pogui, sempre estaré empadronat a Barcelona, la meva ciutat, ciutat on he nascut, al igual qie els meus pares i els meus fills, però si fem balanç, a mes de comptar amb les avantatges de poder gaudir d´una millor ofeta d´oci, transport public, assistència sanitaria, Universitats, penso que viure a Barcelona també surt mes economic, tot sovint veus equips de treballadors que fan millores als carrers o a les voreres, d´altres que porten els manteniments dels parcs i jardins, que jo recordi l´única obligació que tenim els veins que vivim en un pis a Barcelona es pagar anyalment l´Impost de Bens e Inmobles.

En els pobles tot i que els Ajuntaments procuren que arribi alguna subvenció, tot sovint, quan s´ha de fer front a una millora de carrers, voreres, xarxa d´aigua, clavagueram etc. els veins es veuen obligats a contribuir amb la seva aportació, aportació que es obligatoria, fins al punt de que si algú no la pot atendre, es pot trovar en situació de ser requerit administrativament, fins i tot i a diferencia de Barcelona jo sempre deia que els creients que tenim la costum d´assistir a la Missa Dominical, en el poble sempre ens han passat la safata perqué hi deixem la nostre cdontribució.

La meva sorpresa va arribar el passat Septrembre al tornar de vacances, quan varem anar a la Parroquia del nostre barri per assistir a Missa com tots els diumenges, amb anterioritat a la presentació de les Ofrenes, dues senyores varen recorrer tota l´Esglesia banc darrere banc amb una safata a la ma, requerint als assistents la seva contribució.

Al sortir de l´Esglesia el primer comentari que varem fer amb la meva senyora va ser que posiblement la Parroquia tenia que fer front a alguna despesa puntual, o potser que tal com estan les coses avui en dia al Sr. Rector no li sortissin els comptes, en definitiva tampoc calia ferse gaire mal be el cap, el que passava es que la crisi ja habia arrivat a l´esglesia.

Varem anar els dos diumenges seguents a dues altres parroquies del mateix Arxiprestat, i a totes ens varem trovar amb la mateixa innovació, les dues senyores recaptant amb la safata a la ma l´almoina corresponent.

Definitivament, era la crisi, arribats a aquest punt, quin ha de ser l´import de la contribució, al proper diumenge, al mirar l´asafata, varem veure que hi habia algún bitllet de cinc Euros, algún de deu Euros, la primera impresio que vaig tenir es que els hi havien posat com a reclam, perqué tothom fes el mateix, a pesar dels retrets de la meva senyora jo hi vareig depositar una moneda de cinquanta centims, que dirá aquesta noia que porta la safata, que es una coneguda del barri si ha vist que només hi posaves cinquanta centims?.Al meu entendre seria convenient trovar alguna mena de receptacle on poguessis depositar l´almoina sense que la pèrsona que recapta o be la que tens asseguda al costat, quedés enterat de l´import de la teva aportació.

Per moltes persones avui en dia encara es dificil entendre que cinquanta centims d´Euro representen vuitanta pessetes de les d´abans, evidentment aquest pas de la pesseta al euro, algo deu tenir que veure amb el trasbals economic que estem vivint.

Esperem que la crisi no vagi mes enllà, cal tenir molta comformitat,mentres aquí parlem mig en tall de broma dels cinquanta centims o dels cinc euros, hi ha molta gent que passa dificultats per poder menjar i viure sota covert, potser es aquesta i només aquesta la raó per la que l´Esglesia ens demana l´esmentada contribució.
Si es aixís el que cal fer es donar ajut amb la mesura que cada qual pogui fer-ho i esperar que Deu ens ajudi a tots plegats.

Josep Mª Carbonell i Vilaró